I un cop de vent els despentina; Anna Rossell

Comentari sobre I un cop de vent els despentina, a càrrec d'Anna Rossell.
.
Contràriament al que pot semblar, la narrativa breu demana de qui la practica un profund coneixement del gènere i de l’art de l’escriptura. Precisament per la seva concisió cal un domini magistral dels ingredients, una tria acurada i precisa del lèxic, una intel•ligent construcció de la trama, una exacta col•locació del clímax, enginy per construir-ne l’ arquitectura. En Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) dóna prova amb escreix de ser un mestre del relat. Aquesta és l’opinió que em mereix la lectura del tast que he pogut fer del recull que acaba de publicar amb el títol I un cop de vent els despentina amb els contes Venjança, Badar, Ploure i Poder.
Tot fent ús predominant de la tècnica del monòleg interior, Tibau deixa parlar els seus protagonistes i ens transporta en l’espai i en el temps donant-nos subtilment les pistes a través de noms de carrers (Ploure) o de cases pairals (Venjança) o bé de cançons de moda i posant en boca del personatge un català per al lector lleugerament desfasat, que ubica cronològicament la narració (Venjança). Estalviant al màxim qualsevol recurs superflu, l’autor recrea magistralment l’atmosfera social d’un poble i les tensions entre les classes deixant aflorar els pensaments d’una minyona (Venjança), permet al personatge revisar tota la seva vida a partir d’un fet aparentment banal (Badar), condueix el protagonista pels moments clau de la seva existència a partir de l’associació d’idees que li provoca la pluja (Ploure) o fa amb pinzellades segures un retrat psicològic d’un dictador militar des del seu exili caribeny (Poder). Especialment reeixits són els clímax –originals i sorprenents-, que Tibau sap col•locar en el moment oportú donant un gir sobtat a les seves històries. Jesús Maria Tibau, a qui interessa el pas del temps, sap encabir en un moment tot una vida.