I un cop de vent els despentina, segons Teresa-Costa Agrumunt

Article de Teresa Costa-Agramunt sobre I un cop de vent els despentina, publicat el 21 d'abril a l'Eco de Sitges.
.
I un cop de vent els despentina (Cossetània) és el darrer recull de contes publicat per Jesús M. Tibau, fill de Cornudella del Montsant, però resident a Tortosa, on l’escriptor porta una gran activitat cultural que passa pels seus programes literaris al Canal 21 de les Terres de l’Ebre i el manteniment diari d’un blog premiat diverses vegades i molt popular entre els seus lectors: Tens un racó dalt del món, el mateix títol del primer llibre de contes que va publicar l’any 2001.

El conte literari és un format del qual poden participar a la vegada i en un mateix nivell la poesia i la narrativa. Per entendre’ns: Edgar Allan Poe n’és un referent clàssic. O una autora més propera: Mercè Rodoreda, que va excel.lir d’una manera superba en aquest tipus de narració curta on l’alè líric que l’amara (i que de cap manera no obvia ni la cruesa ni el dolor ni el desconcert) és tan important com la història que s’explica.
Així, doncs, també a I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau es podria parlar d’aquesta atmosfera càlida que impregna uns relats que deixen en els lectors com un regust de mel als llavis i un tacte de molsa als dits. Els contes d’aquest escriptor prioratí, per més urbans que siguin alguns, conserven una frescor natural, una innocència propera a les pastorals gregues.

Així mateix, els relats més intencionals de Jesús M. Tibau -La corda que no deixa volar el globus, Homenatge a Pere i Una màxima perversa entre d’altres-, escrits amb un llenguatge rítmic, precís, ple d’imatges, es presenten decididament empàtics amb la fragilitat humana i revestits d’una oberta cordialitat pels personatges. Commoguts per tanta fragilitat, els lectors assisteixen als cops de vent que despentinen, i a vegades són a punt de fer caure, els protagonistes. Però l’autor, tot i la seva pietas manifesta, no pot arranjar els desperfectes ocasionats pels temporals de la vida perquè sap, com el mateix lector sap, que no s’hi pot fer gaire res perquè ningú no pot viure la vida de ningú.
En el relat Quan del cel cauen pilotes, Tibau hi explica una visita a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, on hi va haver afusellaments i avui els infants hi jugen a pilota: Qui arribi a la plaça per primer cop [i vegi els senyals de la metralla] i no li plori l’ànima, és que la va vendre al diable per no haver de patir. Sí, a vegades per no haver de patir tanquem els ulls. Però aleshores també podríem dir, contravenint la compassió i el deure, que tot el que és humà ho refuso per no haver-me’n de fer responsable.
No és el cas de Jesús M. Tibau: l’home es fa responsable i l’escriptor es mulla escrivint. Certament, l’autor no pot fer res per salvar els seus personatges, que tenen vida pròpia. Però sí que pot mostrar al lector que a desgrat dels sacceigs que pateixen –que patim, ja que els personatges són miralls humans!- podem assolir la fita de mantenir-nos dempeus sense perdre els grans eixos de la vida: la dignitat (que per res del món no ens podem deixar arravatar) i el sentiment fratern que ens agermana amb la resta de la humanitat.
Tot i que amablement, Jesús M. Tibau no estalvia mostrar la dificultat de viure. Si de cas, el sentiment poètic dels seus contes encara fa més diàfana la processò dolorosa que va per dins de tants personatges. D’aquesta manera, tot el que les paraules manifesten en aquests escrits es manifesta també a través de la respiració de les seves paraules, que exalcen, per a fer-lo més comprensible, el drama còsmic de la vida.