Una sortida digna, segons El veí de dalt

Una sortida digna, segons El veí de dalt:
.
“Sembla estrany com pronunciar el primer que et passa pel cap,
sense ser-ne conscient, pot desencadenar fets imprevisibles” (p. 44)
Humor tendre.
Amb aquesta, arribo a un centenar de ressenyes literàries. Per celebrar-ho, què millor que un llibre d’un blocaire de pro, en Jesús M. Tibau i la seva Una sortida digna. Sé que fa poc ha editat un nou llibre i que li faria gràcia que en parlés, però jo sóc lent de mena i tinc un pila de pendents. Tot arribarà. Amb tot, li devia; ja que tinc una estima especial al llibre ja que hi surt citat un blocaire que conec prou. Massa, diria.Aquí, el motiu de la sortida digna és el traspàs. La mort com a pretext literari. Un tema clàssic, però que Tibau enfoca d’una manera original i humorística. En els contes de Tibau sempre m’ha semblat que el desenllaç és el menys important. Interessa el fet i l’anècdota. La resta, els cops d’humor, en són el farciment (a cops, previsible, a cops, genials). El regust que et queda en acabar de llegir el cúmul de peces que conformen el llibre és d’una agradable complaença. T’hi sents solidari per força. I l’enveges.

L’enveges per la seva originalitat en les trames: hi ha morts que ressusciten el tercer dia (La notícia de l’any); especialistes de cinema que es moren en vida (Secundari), el mort que està mort i no vol morir per tossut (Tossut de mena); assassins a sou d’un país que han de pujar els índex d’assassinats del país veí (Interès nacional); la mort que tusta la porta com qui porta una carta (Una puntualitat que esgarrifa); el rapsode assassí del poeta admirat (Admiració);... En fi, vint-i-sis contes que podeu degustar abans d’acotxar-vos amb un somrís als llavis.

L’estil de Tibau és àgil i precís. Frases curtes, sense subterfugis, directe a l’essència del discurs i la idea. Tal i com ha de ser un conte: net i clar. I no és fàcil. I amb un sentit de la bonhomia i l’humor notoris. Estem davant un humor blanc que vol ser negre i, sobretot, fellinià. No em direu que no és fellinià, per exemple, que un matrimoni assassini a casa seva una venedora a domicili i el que els preocupa es que el sopar no se’ls refredi! (Quan dos es barallen). I a més, Tibau té una actitud davant el relat. Entre línies llegim propostes que deixen clar que també sap fer un critica velada a actituds i posicionaments del poder i de la societat amb el que no podem estar d’acord (L’home de gel, per exemple, on reflexiona sobre un cadàver que apareix sota la neu i tothom reivindica com a seu).
Tibau té uns tics estilístics molt propis també. La història es planteja, es desenvolupa com un in crescendo i es resol en un cop directe que et deixa KO. El narrador sempre és omniscient i en tercera persona. Usa el parèntesi per ampliar la idea, com per justificar-se davant el lector. El final sol ser un cop d’efecte, un gir subtil, genial. Algun dels relats són d’una absoluta tendresa, com el del grup de jubilats que viuen justament i assalten una farmàcia per proveir-se de medicaments, tot i que deixin un mort de record pel camí (L’última batalla). I en algun, podria ser perfectament l’esquelet d’una novel•la curta, com el que clou el llibre: la noia a qui se li apareixen morts (Viananys).
Ja m’ho va deixar escrit en la dedicatòria: “Intento fer de l’humor i la tendresa, una sortida digna”.
Altament recomanable, doncs.
Puntuació: 8,5/10