El juliol de 2006, Carles Castellà va fer un dels primers comentaris sobre la meva obra, a la revista Viure a l'Ebre:
Que el conte és un gènere menor és una valoració compartida per força lectors i crítics, i s'esdevé que en sol·licitar-ne raons sovint només s'addueix la brevetat dels relats, i no es té en compte que aquest gènere exigeix un grau més elevat de concentració de la matèria narrativa. Doncs bé, amb Postres de músic hauríem de parlar de gènere ínfim, si per extensió ens guiéssim. I aquest és, precisament, el gran mèrit de Jesús M. Tibau: saber condensar, en unes poques línies, històries que deduïm completes i versemblants, de les quals se'ns proposa un tast deliciós que aconsegueix pouar en el qui les llig un degotim de somriures i de tristesa, un sobreeixidor de sensibilitat, amarat tot ell d'una gran pàtina de quotidianitat i de placidesa, fins en allò més inversemblant. Els contes del llibre són una invitació encoberta al lector perquè intente intuir en boca de qui està parlant l'escriptor en cada un d'ells: mil veus que s'arrengleren mancades d'ordre aparent i que ens espentegen, sense cap preàmbul, gairebé impúdicament, cap a l'interior de discussions, records, situacions, fets, fins i tot objectes… I, en aquest esfilagarsament vital, ens topem, com a pòrtic invitatori, amb un referent metaliterari en forma de personificació d'un llibre —gens casual—, amb què l'escriptor ens fa perdre la "Virginitat" de l'obra que tenim a les mans. Sentiments per fruir intensament i, alhora, de manera fugissera perquè, com incideix l'autor i coincidirà el lector, "al capdavall, la vida és tal com la recordem, no com l'hem viscuda". Un original darrer comiat a cada una de la cinquantena d'històries, a manera de represa, clourà el volum. El lector d'hàbits nocturns s’adonarà com la nit se li acurta per una dosi de realisme que crea dependència.