dissabte, 18 de juny del 2011

I un cop de vent els despentina; A encesa de llum

Comentari sobre I un cop de vent els despentina al blog de Pilar, A encesa de llum:
.
"El vent despentina, indomable, amb presses, intrigant, marcant adreces zigzaguejants en els cabells, convertint-los en una torxa viva i real. Els seus dits sense empremta juguen a fet i amagar amb els flocs alliberats, en un món quotidià i espurnejant, ple de misteris, pel qual deambulen personatges fràgils, compassius, poderosos, amorosos, raonables, tristos, tendres ... S’assembla a la superfície ondulada d'un mar, que escombra la sorra en trencar les ones i es retira completament amansit, abans de canviar la forma de la zona envaïda.
Em vaig sorprendre observant com bufava núvols de pols i permetia que la imaginació es posés en la improvisada talaia que permetia albirar, de manera privilegiada, siluetes i paratges coneguts, plens de nombrosos racons per descobrir."

dimecres, 15 de juny del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Xulio Ricardo Trigo

I un cop de vent els despentina, a la revista Serra d'Or de juny de 2011, gràcies a Xulio Ricardo Trigo:
.

Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.

I un cop de vent els despentina, segons Josepa Ribera

I un cop de vent els despentina, segons Josepa Ribera:


.


El llibre de Jesús M. Tibau, I un cop de vent els despentina, està ple d'històries que m'han resultat molt familiars. Familiars perquè m'han permès reviure mitjançat les seues paraules situacions quotidianes , ja sigui pels entorns que descriu i comparteixo, com pels temes tractats.En general m'han agradat tots els relats, però en especial "Del cel a la terra", ja que m'ha fet reflexionar sobre allò que som, i sobre el que ens agradaria ser, la realitat i el desig.El llenguatge senzill però ric fa que la seua lectura sigui àgil i fàcil.Les històries narrades per l'autor m'han permès endinsar-me en el llibre de manera que la lectura ha estat un plaer. El últims relats no per breus resulten menys intensos. És un llibre que enganxa, amb unes històries quotidianes però intenses, carregades de sentiment .Un llibre per a recomar a les persones a qui els agrada llegir relats curts plens de sensibilitat.

dijous, 2 de juny del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Dinares

I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Dinares:
.
I un cop de vent es despentina és un recull de contes curts, tan curts que quasi semblen redaccions d’escola. Els temes que tracta són ben diversos, però en la majoria d’ells es reflecteixen situacions senzilles i quotidianes, que simplement narren el dia a dia dels protagonistes, amb els quals moltes vegades t’hi pots sentir identificat. Els contes estan narrats amb un estil planer, alguns amb finals imprevistos, però que en la majoria desprenen tendresa i provoquen un somriure del lector. El seu estil és molt detallista, i gaudeix amb la bellesa dels detalls. Els contes, a vegades, són dolços però sense arribar a ésser embafadors. Podríem dir que tenim a les mans un llibre de poesia narrada, on les paraules prenen el poder i ens porten allà on volen. Matisos com “pluja tova”, ”carícia tendra”, “estiu petit”, fan empassar la història coll avall sense cap esforç, gaudint de les paraules. L’autor aprofita qualsevol oportunitat per fer un petit homenatge al seu poble natal i a les terres on ha viscut.

dimecres, 1 de juny del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Juana Trujillo

I un cop de vent els despentina, segons Juana Trujillo:
.
Quizás yo me equivoque. Quizás el autor del libro I un cop de vent els despentina nunca se haya colado en mi cabeza y no me haya robado sensaciones, pensamientos y alguna que otra vivencia. Quizás el hecho de que Jesús M. Tibau, a pesar no conocerme, haya escrito un libro describiendo muchos de mis pensamientos y sensaciones, solo sea fruto de: la casualidad; la coincidencia de edad; de habernos criado en un pueblo parecido de la misma zona; de haber crecido viendo los mismos dibujos animados y el mismo verano azul; o tal vez por haber estudiando dentro del mismo plan educativo.
El caso es que me he podido reconocer, algunas veces de forma abstracta, en muchísimos de los relatos cortos que componen este libro. Solo voy a nombrar tres de ellos, pero solamente por no hacer este texto demasiado largo, el primer relato que sentí cercano fue Olors donde se explica como un simple olor es capaz de remover recuerdos e incluso la vida pasada y futura. El siguiente fue en Del Cel a Terra cuando te das cuenta que un par de simples mentiras pueden hacer más agradable un largo viaje y el tercero Massa pes per a unes espatlles, donde vi lo fácilmente que uno acaba otorgándose responsabilidades que no le corresponden.
No sé si el autor puede decir que este sea un libro auto-biográfico (aunque estoy convencida que lo es en gran medida), pero estoy segura que es un libro auto-sensacional (valga la palabreja).
Para acabar me gustaría transcribir íntegramente el relato con que me siento más identificada, porqué lo práctico casi diariamente, se titula El sentit de la vida
Mentre mira el vol desesperat de dues papallones al voltant d’una bombeta, reflexiona sobre el sentit de la vida; tres segons abans d’apagar el llum.