Escrit per Sílvia Roig al seu Facebook:
.
Abans d'ahir vaig acabar de gaudir "El vertigen del trapezista". M'estic tornant adicte a Jesús M Tibau, sempre hauré d'agraïr al Feisbuc l'haver-lo conegut! Els relats són molt més madurs, més intuitïus, més tendres, més...no sé, més tot. I l'Epíleg com sempre genial i original. A més, he après dues paraules noves (reng i torcar-se) i això és el màxim per a mi.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El vertigen del trapezista. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El vertigen del trapezista. Mostrar tots els missatges
dimarts, 11 de novembre del 2014
dissabte, 1 de novembre del 2014
Segons Sílvia Roig
Fa unes setmanes, en una mostra de confiança que no té precedents per a mi, Sílvia Roig va comprar de cop tots els meus llibres. Va comentant les seves impressions al seu facebook.
Avui diu el següent:
.
Després de llegir "Tens un racó dalt del món" i "Postres de músic", estic acabant "El vertigen del trapezista", tots de Jesús M Tibau. No tenen desperdici, contes breus i relats que humanitzen objectes o paisatges, que sorprenen gratament i fan que tornis enrera a rellegir aquell fragment. Un detall genial: l'"Epíleg, per a qui vulgui aprofundir", que ens posa al dia de com evolucionen alguns dels personatges dels contes. Fantàstics.
Avui diu el següent:
.
Després de llegir "Tens un racó dalt del món" i "Postres de músic", estic acabant "El vertigen del trapezista", tots de Jesús M Tibau. No tenen desperdici, contes breus i relats que humanitzen objectes o paisatges, que sorprenen gratament i fan que tornis enrera a rellegir aquell fragment. Un detall genial: l'"Epíleg, per a qui vulgui aprofundir", que ens posa al dia de com evolucionen alguns dels personatges dels contes. Fantàstics.
dimarts, 26 de juliol del 2011
El vertigen del trapezista, segons Adbega
El vertigen del trapezista, segons Adbega:
.
Aquest llibre, darrere un títol tan "trepidant", amaga 34 contes de tota mena, que són molt ràpids de llegir i que sempre et porten a una magnifica reflexió. El que més destacaria és el realisme que desprenen, ja que totes les històries que hi podeu llegir s'apropen molt a la realitat de la gent d'apeu i això, probablement és el que més m'ha agradat. A més, jo que sóc de Mont-roig del Camp, un poble proper a Cornudella del Montsant i que he passejat per la Serra del Montsant en diferents ocasions, pràcticament podia imaginar-me al mig de totes les històries, imaginava els carrers, els personatges, etc. I quan un llibre et fa sentir "com a casa" sempre és d'agrair.
Així doncs, us recomano que el compreu i el llegiu quan en tingueu ocasió, i per posar-vos la mel a la boca, us penjo un vídeo on podreu llegir l'últim fragment del llibre.
.
Aquest llibre, darrere un títol tan "trepidant", amaga 34 contes de tota mena, que són molt ràpids de llegir i que sempre et porten a una magnifica reflexió. El que més destacaria és el realisme que desprenen, ja que totes les històries que hi podeu llegir s'apropen molt a la realitat de la gent d'apeu i això, probablement és el que més m'ha agradat. A més, jo que sóc de Mont-roig del Camp, un poble proper a Cornudella del Montsant i que he passejat per la Serra del Montsant en diferents ocasions, pràcticament podia imaginar-me al mig de totes les històries, imaginava els carrers, els personatges, etc. I quan un llibre et fa sentir "com a casa" sempre és d'agrair.
Així doncs, us recomano que el compreu i el llegiu quan en tingueu ocasió, i per posar-vos la mel a la boca, us penjo un vídeo on podreu llegir l'últim fragment del llibre.
dimecres, 20 d’octubre del 2010
El vertigen del trapezista, al blog Nàufragiobrer
El vertigen del trapezista, al blog Nàufragiobrer:
.
Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.
El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.
A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.
.
Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.
El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.
A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.
diumenge, 28 de març del 2010
El vertigen del trapezista, al Bloc de butxaca
El vertigen del trapezista, al Bloc de butxaca:
.
Com deia es tracte de un recull de contes, el primer, Monedes o l'indecís rodar dels anys, es el més llarg de tots, i crec que el tema es el suficient potent per fer una bona novel·la. Sobre els contes, en la contraportada diu “que els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre els somnis i la realitat”, es veritat perquè hi han contes que son surrealistes i altres semblam basats en experiències viscudes per l'autor en la seva infantesa, en algunes d'aquests experiències m'he sentit identificat (som coetanis), per exemple “El germà preferit”.
Alguns contes fan de bon llegir i altres son una mica més espessos, però en definitiva, un bon llibre, que et fa passar una bona estona.
.
Com deia es tracte de un recull de contes, el primer, Monedes o l'indecís rodar dels anys, es el més llarg de tots, i crec que el tema es el suficient potent per fer una bona novel·la. Sobre els contes, en la contraportada diu “que els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre els somnis i la realitat”, es veritat perquè hi han contes que son surrealistes i altres semblam basats en experiències viscudes per l'autor en la seva infantesa, en algunes d'aquests experiències m'he sentit identificat (som coetanis), per exemple “El germà preferit”.
Alguns contes fan de bon llegir i altres son una mica més espessos, però en definitiva, un bon llibre, que et fa passar una bona estona.
dilluns, 1 de febrer del 2010
El vertigen del trapezista, al blog Cròniques del meu món
El vertigen del trapezista, al blog Cròniques del meu món:
.
Un recull de contes per adults excel.lent que permet adivinar al darrera un autor amb una personalitat particularment carismàtica. I, es que, Tibau, a través de la seva escriptura, es mostra com una persona intuitiva, observadora, amb molt sentit de l'humor, fins i tot irònica, sentimental i propera al lector.
Coneixedor de la naturalesa humana sap transmetre com ningú, en un llenguatge planer, un alt nivell de capacitat creativa i un domini del gènere innegable, unes històries inspirades en la realitat quotidiana que l'envolta i que respiren i encomanen els sentiments, les sensacions, les obsessions, les febleses, els somnis i les petites heroïcitats d'uns personatges extrets d'una societat que ens és molt propera, la nostra.
En definitiva, uns relats que tranfereixen emocions ben diverses al lector i, molt especialment, sorpresa i bon humor.
Imprescindible.
divendres, 18 de setembre del 2009
El vertigen del trapezista, segons Helena Bonals
El vertigen del trapezista, segons Helena Bonals:
.
Hi ha vegades que hi ha llibres curts que se't fan eterns: no és aquest el cas. Més aviat són les històries que són immutables: és una mica com llegir poesia, o com llegir Florenci Salesas, un amic meu. El conte que dóna el títol al llibre, en el fons il·lustra gran part de l’obra. Fet d’històries curtes però complexes, que deixen sempre molt bon regust de boca, en el sentit que sorprenen, com les Històries imprevistes de Dahl. I que, a més, provoquen la reflexió del lector. Sobretot la primera història, que parla de l’equilibri dificilíssim entre certs contraris. Tota l’obra, però, és un equilibri entre el que es diu i el que es deixa de dir, entre la realitat i la ficció, entre allò més intel·ligible i allò més kafkià.
La primera història és la més ben construïda, no és estrany que guanyés un premi, conjuntament amb d’altres. Història de l’enfrontament entre dos germans. Un, Ricard, que és idealista, pot prescindir dels diners. L’altre, Manel, que és més realista, i també és bo, d’una manera diferent. De fet, hi ha una referència a aquest últim personatge com a “l’última carícia d’un home bo”(7) (no pas “un bon home”). Així doncs, s’aconsegueix una catarsi entre les dues actituds en la vida, en un equilibri de trapezista.
Hi ha una sèrie d’històries relacionades amb la figura literària de la personificació. Un maniquí d’una botiga, personificació d’allò sense ànima per definició. “El barbes”: del que queda quan no hi és una antiga estàtua, el passat. Un pessebre és presentat com a una escena bucòlica, en la qual els peixos no piquen pas, en un riu de paper de plata. Una noia, l’Ester, “té algú que l’escolta”, com un nino un nen, en un parc, en una estàtua que segons ella no té el cor de pedra.
Hi ha moltes referències a la creativitat. “No es pot dir que vaig tenir una idea, sinó que la idea em va posseir a mi”(57): el creador no busca, troba, generalment. El conte “Buscant”, és com una al.legoria de com busquem, quan creem, i quedem exhausts “no pel que no ha trobat” (tota la casa de potes enlaire), “sinó perquè no recorda què buscava" (70). Sobre el fet de pelar una taronja de manera diferent: els entesos diuen que per potenciar la creativitat convé de rentar-se les dents de manera diferent, per exemple. “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam a la tele. I el conte “Fermesa” (102), estimula l’anar contra corrent en les petites coses.
També hi ha moltes referències al pas del temps. Com canvien els gustos amb l’edat, allò que t’encisava es converteix en indiferent, com el germà o fill preferit (60). O “les ganes de reposar”(61) d’algú que ha treballat tota la vida en excés, que em recorda el vell d' A la taverna del mar de Kavafis-Llach, el vell que se sent sol. O “com el xiquet que porto dintre” (molt líric), “amb ganes de viure i de córrer" (72), com en l’acte d’escriure. I les ganes de tornar al passat: malgrat una infantesa trista, hom hi vol tornar (79). I tot i que un vestit ha estat arraconat per una mala experiència en un casament, la protagonista s’endureix, i en ella no hi entra la pols, ni les emocions tampoc, com en el vestit (80). D’alguna manera és així com es crea, amb les emocions contingudes. Un conte amb molt de sentiment: un antic pregoner, “Si li agafen ganes i no pot més,es posa a cridar com als vells temps a cada cantonada”(98), (el que fa un poeta amb el passat, treient-ne rendiment).
Sobre relacions humanes: “L’últim paradís” (84). Qui sap què volem dir cadascú de nosaltres, amb “el pa nostre de cada dia” (tal i com he llegit alguna vegada): un home esclata perquè ha desaparegut l’última il·lusió de la seva vida, una pastisseria. I la veritat és que se’n tenquen més que no se n’obren. “D’un malson a un altre”(86): després de l’infern d’una relació, l’absència d’aquesta relació encara pertorba més, a vegades. “Les ametlles garrapinyades dels seus ulls”(109) és en un conte preciós, d’un primer amor rebutjat, com aquell qui esquinça un paquet de sucre (idea que trec de Jaume Subirana en el seu poema “Nervis”), i que després n’enyora per sempre la seva dolçor. “Incertesa”(114): a vegades la foscor és tanta que no podem ni fer el “per això, malgrat la boira, cal caminar” de Llach, i ens quedem temporalment paralitzats. “L’esperança que no es perd mai del tot”, hauria d’anar acompanyada del no perdre la imatge idealitzada de l’altre.
Per últim, “El vertigen del trapezista”, l’últim conte, permet de relacionar el “No et giris”, dit al jove trapezista, i el “fugint incapaç d’assumir responsabilitats”, no mirant enrere, egoistament, del pare que fuig. Una última idea: el salt sense xarxa seria com el sexe sense protecció. Hi ha un altre conte amb connotacions sexuals, “Un damunt, l’altre avall”, per cert, amb un final molt sorprenent, com els de tot el llibre.
El conte inacabat del final em recorda El rinoceront de Eugène Ionesco per la invasió d’animals. He hagut de fer un cert esforç de síntesi, perquè totes les històries valen molt la pena, com ho podeu comprovar. Històries entre tristes i alegres alhora, em mancava per dir.
.
Hi ha vegades que hi ha llibres curts que se't fan eterns: no és aquest el cas. Més aviat són les històries que són immutables: és una mica com llegir poesia, o com llegir Florenci Salesas, un amic meu. El conte que dóna el títol al llibre, en el fons il·lustra gran part de l’obra. Fet d’històries curtes però complexes, que deixen sempre molt bon regust de boca, en el sentit que sorprenen, com les Històries imprevistes de Dahl. I que, a més, provoquen la reflexió del lector. Sobretot la primera història, que parla de l’equilibri dificilíssim entre certs contraris. Tota l’obra, però, és un equilibri entre el que es diu i el que es deixa de dir, entre la realitat i la ficció, entre allò més intel·ligible i allò més kafkià.
La primera història és la més ben construïda, no és estrany que guanyés un premi, conjuntament amb d’altres. Història de l’enfrontament entre dos germans. Un, Ricard, que és idealista, pot prescindir dels diners. L’altre, Manel, que és més realista, i també és bo, d’una manera diferent. De fet, hi ha una referència a aquest últim personatge com a “l’última carícia d’un home bo”(7) (no pas “un bon home”). Així doncs, s’aconsegueix una catarsi entre les dues actituds en la vida, en un equilibri de trapezista.
Hi ha una sèrie d’històries relacionades amb la figura literària de la personificació. Un maniquí d’una botiga, personificació d’allò sense ànima per definició. “El barbes”: del que queda quan no hi és una antiga estàtua, el passat. Un pessebre és presentat com a una escena bucòlica, en la qual els peixos no piquen pas, en un riu de paper de plata. Una noia, l’Ester, “té algú que l’escolta”, com un nino un nen, en un parc, en una estàtua que segons ella no té el cor de pedra.
Hi ha moltes referències a la creativitat. “No es pot dir que vaig tenir una idea, sinó que la idea em va posseir a mi”(57): el creador no busca, troba, generalment. El conte “Buscant”, és com una al.legoria de com busquem, quan creem, i quedem exhausts “no pel que no ha trobat” (tota la casa de potes enlaire), “sinó perquè no recorda què buscava" (70). Sobre el fet de pelar una taronja de manera diferent: els entesos diuen que per potenciar la creativitat convé de rentar-se les dents de manera diferent, per exemple. “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam a la tele. I el conte “Fermesa” (102), estimula l’anar contra corrent en les petites coses.
També hi ha moltes referències al pas del temps. Com canvien els gustos amb l’edat, allò que t’encisava es converteix en indiferent, com el germà o fill preferit (60). O “les ganes de reposar”(61) d’algú que ha treballat tota la vida en excés, que em recorda el vell d' A la taverna del mar de Kavafis-Llach, el vell que se sent sol. O “com el xiquet que porto dintre” (molt líric), “amb ganes de viure i de córrer" (72), com en l’acte d’escriure. I les ganes de tornar al passat: malgrat una infantesa trista, hom hi vol tornar (79). I tot i que un vestit ha estat arraconat per una mala experiència en un casament, la protagonista s’endureix, i en ella no hi entra la pols, ni les emocions tampoc, com en el vestit (80). D’alguna manera és així com es crea, amb les emocions contingudes. Un conte amb molt de sentiment: un antic pregoner, “Si li agafen ganes i no pot més,es posa a cridar com als vells temps a cada cantonada”(98), (el que fa un poeta amb el passat, treient-ne rendiment).
Sobre relacions humanes: “L’últim paradís” (84). Qui sap què volem dir cadascú de nosaltres, amb “el pa nostre de cada dia” (tal i com he llegit alguna vegada): un home esclata perquè ha desaparegut l’última il·lusió de la seva vida, una pastisseria. I la veritat és que se’n tenquen més que no se n’obren. “D’un malson a un altre”(86): després de l’infern d’una relació, l’absència d’aquesta relació encara pertorba més, a vegades. “Les ametlles garrapinyades dels seus ulls”(109) és en un conte preciós, d’un primer amor rebutjat, com aquell qui esquinça un paquet de sucre (idea que trec de Jaume Subirana en el seu poema “Nervis”), i que després n’enyora per sempre la seva dolçor. “Incertesa”(114): a vegades la foscor és tanta que no podem ni fer el “per això, malgrat la boira, cal caminar” de Llach, i ens quedem temporalment paralitzats. “L’esperança que no es perd mai del tot”, hauria d’anar acompanyada del no perdre la imatge idealitzada de l’altre.
Per últim, “El vertigen del trapezista”, l’últim conte, permet de relacionar el “No et giris”, dit al jove trapezista, i el “fugint incapaç d’assumir responsabilitats”, no mirant enrere, egoistament, del pare que fuig. Una última idea: el salt sense xarxa seria com el sexe sense protecció. Hi ha un altre conte amb connotacions sexuals, “Un damunt, l’altre avall”, per cert, amb un final molt sorprenent, com els de tot el llibre.
El conte inacabat del final em recorda El rinoceront de Eugène Ionesco per la invasió d’animals. He hagut de fer un cert esforç de síntesi, perquè totes les històries valen molt la pena, com ho podeu comprovar. Històries entre tristes i alegres alhora, em mancava per dir.
dissabte, 2 de maig del 2009
El vertigen del trapezista al blog + que mil palabras
El vertigen del trapezista al blog + que mil palabras:
Un costum que té l'Helena és de llegir en qualsevol racó de la casa. A tot arreu hi han llibres, fins i tot a la cuina i al bany. Un altre costum que té és el de quan va obrir la porta o a buscar alguna cosa per veure, deixar el llibre obert per la pàgina boca avall, i un dels meus esports favorits és passar per sota i aconseguir que el llibre no caigui a terra ni es trenqui.
Fa poc va acabar "El Vertigen del trapezista" d'en Jesus Mª Tibau, el blocaire de Tens un racó dalt el món que de tant en tant visita la mossa i s'imprimeix els posts per llegir-los al metro.
Es tracta d'un llibre de contes curts, l'estil d'escriptura recorda a voltes a clàssics com la Rodorera de "La plaça del diamant". Tot i que totes les històries tenen un cert to de melangía, el vam trobar molt fotogràfic ja que descriu llocs com Cornudella (si no m'equivoco a prop de Siurana) i èpoques com la guerra civil que et fan visualitzar l'escena amb molta facilitat.
Un llibre molt recomanable per agafar-lo a estones curtes, ja que el pots llegir conte a conte sense perdre el fil (la lectura necessita atenció) i deixar-se sorprendre per històries aparentment senzilles però amb final sorprenents i inesperats que fa que t'enganxis per veure que passarà al pròxim compte.
Ahir quan el desava a l'estanteria la vaig sentir resar "Aviam quan en treu un altre de llibre...".
Un costum que té l'Helena és de llegir en qualsevol racó de la casa. A tot arreu hi han llibres, fins i tot a la cuina i al bany. Un altre costum que té és el de quan va obrir la porta o a buscar alguna cosa per veure, deixar el llibre obert per la pàgina boca avall, i un dels meus esports favorits és passar per sota i aconseguir que el llibre no caigui a terra ni es trenqui.
Fa poc va acabar "El Vertigen del trapezista" d'en Jesus Mª Tibau, el blocaire de Tens un racó dalt el món que de tant en tant visita la mossa i s'imprimeix els posts per llegir-los al metro.
Es tracta d'un llibre de contes curts, l'estil d'escriptura recorda a voltes a clàssics com la Rodorera de "La plaça del diamant". Tot i que totes les històries tenen un cert to de melangía, el vam trobar molt fotogràfic ja que descriu llocs com Cornudella (si no m'equivoco a prop de Siurana) i èpoques com la guerra civil que et fan visualitzar l'escena amb molta facilitat.
Un llibre molt recomanable per agafar-lo a estones curtes, ja que el pots llegir conte a conte sense perdre el fil (la lectura necessita atenció) i deixar-se sorprendre per històries aparentment senzilles però amb final sorprenents i inesperats que fa que t'enganxis per veure que passarà al pròxim compte.
Ahir quan el desava a l'estanteria la vaig sentir resar "Aviam quan en treu un altre de llibre...".
dissabte, 14 de març del 2009
El vertigen del trapezista, segons Carme Rosanas
El vertigen del trapezista, segons Carme Rosanas:
.
Acabo de llegir "El vertigen del trapezista". Si sovint s'ha comparat els llibres a una mena de viatge. Us he de dir que aquest ha estat un viatge múltiple i ple de coses diverses.
Quan escrivim i quan llegim, jo crec que sempre busquem les emocions. I quan llegim busquem especialment les que connecten el algun punt interior, conegut o desconegut, recordat o oblidat.
Quan llegeixo reculls de contes, m'acostumo a donar per satisfeta, si aquesta guspira que salta del llibre directament a l'interior de mi mateixa es dóna en un parell de contes o fins i tot en un de sol. Ja hauria valgut la pena llegir-lo.
Però aquests contes han estat per a mi un deixar-me portar de viatge, o bé de passejada, per les terres de l'Ebre, per la ciutat, pels pobles, pels masos, entrant a les cases i veient les famíliess i les persones.
I també ha estat un viatge en el temps, retrobant altres generacions, retrobant records d'infància que sempre s'assemblen una mica, retrobant una nena de trenes que no deia mai res a casa seva i que necessitava una manera molt especial de ser escoltada.
Hi ha històries tristes explicades amb sensibilitat i tendresa. Hi he trobat una dolça nostàlgia alguns cops. N'he llegit d'enginyosos i divertits. Alguns que ajuden a desmuntar tòpics.
I fins i tot hi he trobat un amic blocaire com a protagonista d'un conte. Quina gràcia que m'ha fet. Un dels premis dels Jocs literaris del Jesús, que Josep Manel va guanyar: fer-lo protagonista d'un conte. La història no correspon pas a fets reals, però amb permís de tots dos deixeu-me dir que és un conte que li escau.
Rellegir, com deia fa pocs dies, per a mi, és important. En aquest cas he rellegit sobre la marxa: acabava un conte i el tornava a començar abans de continuar amb el següent.
Cadascun d'ells ha estat una petita aventura interior. No és això llegir?
.
Acabo de llegir "El vertigen del trapezista". Si sovint s'ha comparat els llibres a una mena de viatge. Us he de dir que aquest ha estat un viatge múltiple i ple de coses diverses.
Quan escrivim i quan llegim, jo crec que sempre busquem les emocions. I quan llegim busquem especialment les que connecten el algun punt interior, conegut o desconegut, recordat o oblidat.
Quan llegeixo reculls de contes, m'acostumo a donar per satisfeta, si aquesta guspira que salta del llibre directament a l'interior de mi mateixa es dóna en un parell de contes o fins i tot en un de sol. Ja hauria valgut la pena llegir-lo.
Però aquests contes han estat per a mi un deixar-me portar de viatge, o bé de passejada, per les terres de l'Ebre, per la ciutat, pels pobles, pels masos, entrant a les cases i veient les famíliess i les persones.
I també ha estat un viatge en el temps, retrobant altres generacions, retrobant records d'infància que sempre s'assemblen una mica, retrobant una nena de trenes que no deia mai res a casa seva i que necessitava una manera molt especial de ser escoltada.
Hi ha històries tristes explicades amb sensibilitat i tendresa. Hi he trobat una dolça nostàlgia alguns cops. N'he llegit d'enginyosos i divertits. Alguns que ajuden a desmuntar tòpics.
I fins i tot hi he trobat un amic blocaire com a protagonista d'un conte. Quina gràcia que m'ha fet. Un dels premis dels Jocs literaris del Jesús, que Josep Manel va guanyar: fer-lo protagonista d'un conte. La història no correspon pas a fets reals, però amb permís de tots dos deixeu-me dir que és un conte que li escau.
Rellegir, com deia fa pocs dies, per a mi, és important. En aquest cas he rellegit sobre la marxa: acabava un conte i el tornava a començar abans de continuar amb el següent.
Cadascun d'ells ha estat una petita aventura interior. No és això llegir?
diumenge, 1 de febrer del 2009
El vertigen del trapezista, al Penjoll
El vertigen del trapezista, al Penjoll:
.
El Jesús M. Tibau és fill de Cornudella de Montsant, un poble petit del Priorat, però actualment és tortosí d’adopció i, malgrat ser mestre (o potser, per això mateix) treballa d’administratiu a l’Ajuntament de Tortosa. Encara que, com acostuma a dir ell, és aspirant a viure del “cuento”, ja que la narrativa breu és el gènere on es troba més a gust. Prova d’això són els altres dos reculls de contes anteriorment publicats: “Tens un racó dalt del món” (2001) i “Postres de músic” (2005) i la seua col·laboració en diversos reculls col·lectius, com ara “L’angoixa del retratista” (1999), “El brogit de l’Ebre” (2003), “Contes coordinats” (2006), “L’altre Nadal” (2006) o “Estius a l’Ebre” (2007).
La seua dèria per la literatura l’acaba d’arrodonir com a coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca de Tortosa i la gestió d’un blog literari, des d’abril de 2007, amb molta i envejable activitat (i del que sóc un fidel lector) on, entre altres coses, proposa jocs literaris tots els dimecres, amb premis gens menyspreables pels qui idolatrem els llibres.
“El vertigen del trapezista” és un recull de 34 narracions breus i deu el seu nom al blog del mateix nom que l’Óscar Palazón, el seu autor, va cedir-li amablement. Precisament el títol pot fer pensar que ens trobem davant una obra de contingut trepidant. Però el vertigen del que parla Tibau és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris que anem coneixent amb el conjunt d’històries individuals immerses en una vida aparentment quotidiana, però sempre oberta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. I sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa i que ens descobreix una sensibilitat exquisida.
Això no lleva que l’autor, fidel a la seua condició ebrenca, i amb els antecedents històrics que comporta, tracte amb la cruesa que correspon les històries que tenen com a referent la seua infantesa. De fet podem dir sense embuts que la seua narrativa s’hi troba dins de la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada, encara que també recorda la manera de fer d’un Pere Calders.
Tibau demostra que gaudeix del privilegi del subtil art de l’observació. Un bé pot imaginar-se a l’autor com un pintor amb tots els estris escampats als peus, apostat en un racó del parc, a l’ombra d’un banc, mentre els operaris de l’ajuntament retiren una vella estàtua de bronze, afectada de la desmemòria de la gent, o una altra que gaudeix de les tendreses d’una jove estudiant. Ell veu passar la gent amunt i avall i vesteix el seu posat anònim amb històries que puguen després lluir amb vida pròpia a les pàgines del seu llibre. I ho aconsegueix amb molt d’encert. Ja ho hem dit, estem davant el corrent mateix de la vida: el que passa en aqueix moment o el que ha esdevingut a força de records, de nostàlgies. El que marquen, inevitablement i indefugible els rius al seu pas per la geografia que l’autor mira de mitificar també en els seus contes (ni que siguen de paper de plata).
Ficcionar la realitat demana una traça especial perquè qui llegeix puga fer seues les angoixes, temences o joies dels personatges que hi apareixen. No pots ser-ne indiferent. I això que jo ho tinc més fàcil que ningú, donat que la meua ànima de ficció sura en la història d’aquell golafre i enyoradís de les ametlles garapinyades que troba un racó dins del seu món literari. Vos convide amb entusiasme a que s’aboqueu a les pàgines d’aquest llibre sense por. El vertigen que proposa, fora de suposar un perill, és neuronalment engrescador.
dijous, 29 de gener del 2009
El vertigen del trapezista al blog Paranoia 68
El vertigen del trapezista al blog Paranoia 68:
.
"Siempre nos quedará una imagen" "de una pesadilla u otra". Todavía recuerdo con exactitud el día en el que, mientras "asustábamos gaviotas", me vinieron a la cabeza "sombras antiguas". Recuerdo el momento en el que me asaltó un hombre con "corazón de piedra" y "demasiadas grietas" en su interior. Intenté aguantar con "firmeza" "cuando la máscara se volvió cara" . La "incertidumbre" fue brutal. Os lo aseguro.
Mientras corría hacia "la montaña más grande del mundo" "buscando" refugio tuve la suerte de encontrarme con "El Barbas", siempre "con una sonrisa en la boca", dulce como las "almendras garrapiñadas". Me dijo que lo mejor era "cerrar los ojos y continuar", que me tomara un "tiempo de reposo", que hiciera una "pausa" para "matar la añoranza". A veces es mejor dejar de pensar en "las cosas que no cambian". Todo era fruto de mi imaginación.
Paula se ha ido y no volverá. Tengo que empezar a asumirlo. Todavía recuerdo "el vestido" que llevaba cuando dijo que me dejaba, de "color de papel de plata". Todavía recuerdo el último día en el que estábamos "uno arriba y el otro abajo": yo en el primer piso y ella en el sótano. No la odio. A Paula "no le gusta ser rencorosa", es buena como "un trozo de pan".
Subió y me dijo que en mi vida había "demasiados personajes". Estaba harta de oirme hablar de "el hermano preferido", de "la vida y el río", de que siempre me moviera más cerca de la ficción que de la realidad. Lo único que hacíamos juntos y a gusto era desayunar: "a veces una ensaimada, a veces un croisant". Tampoco soportaba que le hablara de "la mosca" que me seguía a todas partes y que le contara historias sobre "monedas o el indeciso rodar de los años" . "Cuando todos pierden", y yo el primero, no hay nada que hacer.
"Epilogo": "El vértigo del trapecista" es un "regalo inesperado": el "último paraíso" literario por el que he pasado.
*He escrito este post a partir de los títulos de las 34 narraciones breves de "El vertigen del trapezista", de JESÚS M. TIBAU. El libro tiene 123 páginas y está publicado por Cossetània. ¡Os lo recomiendo encarecidamente! Es una lástima que, de momento, sólo pueda leerse en catalán (los títulos los he traducido yo. Espero que al autor no le parezca mal). En la vida, por unos motivos u otros, siempre estamos sobre la cuerda floja... como un trapezista. Gracias Jesús M.
.
"Siempre nos quedará una imagen" "de una pesadilla u otra". Todavía recuerdo con exactitud el día en el que, mientras "asustábamos gaviotas", me vinieron a la cabeza "sombras antiguas". Recuerdo el momento en el que me asaltó un hombre con "corazón de piedra" y "demasiadas grietas" en su interior. Intenté aguantar con "firmeza" "cuando la máscara se volvió cara" . La "incertidumbre" fue brutal. Os lo aseguro.
Mientras corría hacia "la montaña más grande del mundo" "buscando" refugio tuve la suerte de encontrarme con "El Barbas", siempre "con una sonrisa en la boca", dulce como las "almendras garrapiñadas". Me dijo que lo mejor era "cerrar los ojos y continuar", que me tomara un "tiempo de reposo", que hiciera una "pausa" para "matar la añoranza". A veces es mejor dejar de pensar en "las cosas que no cambian". Todo era fruto de mi imaginación.
Paula se ha ido y no volverá. Tengo que empezar a asumirlo. Todavía recuerdo "el vestido" que llevaba cuando dijo que me dejaba, de "color de papel de plata". Todavía recuerdo el último día en el que estábamos "uno arriba y el otro abajo": yo en el primer piso y ella en el sótano. No la odio. A Paula "no le gusta ser rencorosa", es buena como "un trozo de pan".
Subió y me dijo que en mi vida había "demasiados personajes". Estaba harta de oirme hablar de "el hermano preferido", de "la vida y el río", de que siempre me moviera más cerca de la ficción que de la realidad. Lo único que hacíamos juntos y a gusto era desayunar: "a veces una ensaimada, a veces un croisant". Tampoco soportaba que le hablara de "la mosca" que me seguía a todas partes y que le contara historias sobre "monedas o el indeciso rodar de los años" . "Cuando todos pierden", y yo el primero, no hay nada que hacer.
"Epilogo": "El vértigo del trapecista" es un "regalo inesperado": el "último paraíso" literario por el que he pasado.
*He escrito este post a partir de los títulos de las 34 narraciones breves de "El vertigen del trapezista", de JESÚS M. TIBAU. El libro tiene 123 páginas y está publicado por Cossetània. ¡Os lo recomiendo encarecidamente! Es una lástima que, de momento, sólo pueda leerse en catalán (los títulos los he traducido yo. Espero que al autor no le parezca mal). En la vida, por unos motivos u otros, siempre estamos sobre la cuerda floja... como un trapezista. Gracias Jesús M.
diumenge, 18 de gener del 2009
El vertigen del trapezista al blog Cròniques sota el mugró
El vertigen del trapezista al blog Cròniques sota el mugró:
.
És el millor que he llegit d’aquest grup, tot i que la proximitat i una pizza poden haver enterbolit el meu criteri. Es tracta de El Vertigen del Trapezista d’en Jesús M. Tibau. Es tracta de relats breus on des de la coneixença del paisatge en Jesús explica històries a vegades quotidianes, a vegades fantàstiques però que mai no deixen indiferent. L’element sorpresa també hi és present i certs tocs biogràfics. Un llibre on tots els contes, tret del primer, són curts i han permès respectar el meu son. Un llibre que de veritat us recomano.
.
És el millor que he llegit d’aquest grup, tot i que la proximitat i una pizza poden haver enterbolit el meu criteri. Es tracta de El Vertigen del Trapezista d’en Jesús M. Tibau. Es tracta de relats breus on des de la coneixença del paisatge en Jesús explica històries a vegades quotidianes, a vegades fantàstiques però que mai no deixen indiferent. L’element sorpresa també hi és present i certs tocs biogràfics. Un llibre on tots els contes, tret del primer, són curts i han permès respectar el meu son. Un llibre que de veritat us recomano.
divendres, 16 de gener del 2009
El vertigen del trapezista al blog Llum de dona
El vertigen del trapezista al blog Llum de dona:
.
Engrescador. Un recull de contes, vivències i relats. Imaginació a grapats i grans veritats.
M'ha agradat la senzillesa del redactat. De fet molts esciptors tenen aquest do i en Jesús Mª Tibau el té sobradament. El coneixem per el seu blog : Tens un racó dalt del món.
Posts curts, concrets i que conviden a llegir.
El llibre, amb els seus 34 relats, és així de planer.
El primer capítol és la història més llarga. Paisatges, gent del camp i descripcions dels entorns de la seva comarca. Siurana, Cornudella, Tortosa, El Priorat i les muntanyes del Montsant.
Un relat aquest , trist, que commou i que podria ser ben real
M'ha captivat la capacitat que té aquest escriptor de posar-nos dins el que escriu com si fóssim un engranatge més de la història. Algun personatge que pul.lula per allà, forà o totalment identificat amb algú que decriu.
Segons quins relats m'han fet somriure i aplaudir. Per què no aplaudir un llibre o quelcom que llegixes si t'agrada ? l'Òscar ho fa.
El Conte de Nadal : De paper de plata és encantador. Per això va obtenir un premi en un concurs de Contes de Nadal. "Els peixos no piquen. No piquen ni picaran. Els peixos no piquen; no piquen ni a la de tres... " Aquests peixos viuen en un riu de paper de plata, en un pessebre, amb figuretes que,un cop s'acaba el Nadal, s'emboliquen amb paper fi i es desen "
En Les coses que no canvien em vaig sorprendre en un enfilall d'ensurts un 25 de novembre en què llegia aquest capítol. L'endemà vaig tornar a llegir-lo. No fos cas que el llibre posés 26...Coses de la ment i de la immersió literària. Mhi vaig capbussar. Increïble i molt ben escrit.
Em va entristir el relat d'El vestit. La il.lusió malmesa per un bes amagat.
I vaig sopirar amb Espantar gavines. L'amor diluïnt-se com aigua entre les mans. En aquest cas a la sorra de la platja..." espantant gavines al seu pas ..."
El primer amor a Massa esquerdes en un embarcador prop de Riumar. L'adolèscència efervescent i els records esmicolats com el gerro que un cop de vent ha destrossat.... " I mentre uneix amb cura cadascun dels trossos, encadena records l'un darrere l'altre, com qui fa un collaret de pedres de riu ".
Els homes del llibre van "al tros". M'agrada l'expressió - un tros per conrear - l'hort, el camp...Un símbol de subsistència de moltes famílies de la pot-guerra fins fa ben poc.
El llibre també és un homenatge a aquesta gent que ha feinejat de sol a sol a casa nostra.
Un llibre ple de metàfores de la vida com el seu títol : El vertigen del trapezista que acaba amb una metàfora més : " La por al buit que té al davant el fa dubtar, i s'alegra d'haver-s'ho rumiat a última hora, perquè intentar el salt sense xarxa hauria estat un error".
Gràcies Jesús Mª Tibau.
M'han entrat ganes de venir a fer una excursió per aquestes contrades... aquest estiu ( amb bici, motxilla i biquini...)
dilluns, 22 de desembre del 2008
El vertigen del trapezista, segons El veí de dalt
El vertigen del trapezista, segons El veí de dalt:
.
Precís.
.
Precís.
Un conte, per ser bo, sempre ha d’explicar dues històries. Els contes de “El vertígen del trapezista”, de Jesús Maria Tibau, n’expliquen diverses. I totes tenen un aire propi, que se sustenta en tres pilars bàsics: els paisatges que són quotidians a l’autor; una reflexió tranquil·la sobre el pas inexorable del temps i la sorpresa inversemblant que poden amagar els fets més prosaics i quotidians.
I és que Tibau és un escriptor de la terra. De la seva, les terres de l’Ebre. “Quan comenta a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella, es van fonent amb la nit” (p. 40). El perfil dels Ports o del Montsant, els bars i cafès de Cornudella, el barri vell de Tortosa, Ulldemolins, Reus, Guiteres, els conreus de la Terra Alta, el pas impertorbable de l’Ebre,... són els escenaris habituals on transcorren algunes de les històries del llibre. O bé són el seu rerafons. A vegades, els mateixos personatges parlen amb el seu país: “Es podria pagar per aquest espectacle, però com que és de franc, pràcticament ningú no s’hi fixa” (p. 43) . I a vegades pren partit, conscients de l’oblit de l’administració: “La deixadesa ha malmès el barri antic de Tortosa, un dels més importants del país i ha convertit la grandesa de segles en vergonya» (p. 68)
Relats breus, brevíssims,,, on apareixen personatges quotidians amb un pòsit melancòlic comú. Que es balancegen, com els trapezistes entre dues realitats: la real i l’aparent. El present com a resultes del passat. El que es té i el que es desitja... Allò de les dues històries de tot bon conte, recordeu? “Quan el temps passa, es torna un tirà que deixa enrere sense cap mena de remordiments sorolls, olors i gustos que ja no tornen” (p. 96)
És innegable que hi ha un estil “Tibau”. És el que es demana a qualsevol escriptor que vulgui exercir com a tal. I tot i que sempre és odiós establir comparacions, crec que no m’equivocaria gaire si digués que a Tibau l’han marcat autors com Calders, Pla o Rodoreda. Fins i tot diria que a Camus. I que n’ha sabut fer una meritòria línia personal a partir d’aquells estils. Són contes d’autor, doncs. El narrador, en tercera persona, sol ser omniscient. També hi ha cabuda als monòlegs. Hi ha també picades d’ullet a la història que ha marcat aquest país: la República, la Guerra, la postguerra, les delacions, l’escola franquista,...
En els contes apareixen personatges sovint solitaris; aïllats, fets a ells mateixos. Gent que busca i que no troba. Sembla que és la moralitat general de l’obra. Amb un grapat d’humor subtil. La vida és així; feta de petits alegries i de grans renúncies: robatoris a una botiga, uns estàtua que es trasllada de lloc, gent gran que fa repàs de la seva vida, figures del pessebre, amants desamorats, amics d’infantesa que es retroben, herois anònims que s’enfronten a la seva realitat; com aquets trapezista que dóna nom a un conte i al llibre (i que l’autor va manllevar d’un blog homònim): en un segon de desencert pot caure al damunt tot el pes del passat.
Tibau comença sempre la història per una branquilló, la remunta fins la branca principal i baixa pel tronc. Allà estén les arrels i s’agafa fort. La història, aleshores, queda en l’aire o be remunta fins tancar el cercle. I per fer-ho no calen gaire planes. No gaire fraseologia. L’estil Tibau és auster, despullat de floritures, cru i directe. Com la terra que l’acull. Res de lirismes banals.
La primera història (“Monedes o l’indecís rodar dels anys”), la més llarga de totes, dóna el to del llibre. Hi troben amor i desamors, el pes de les tradicions, el pas de la història, la sang, rancúnies i perdons, la sorpresa. Ben bé podria ser l’esquelet d’una novel·la de signe rural. Li ho vaig dir quan el vaig llegir el primer cop. Però sembla que Tibau se sent més a gust en les distàncies curtes. Com els jugadors de billar que busquen la carambola precisa amb el menor nombre de bandes. Aquest seria, permeteu-me la metàfora, fàcil, “l’estil Tibau”.
Tibau és un blocaire activista. El seu blog, Tens un racó dalt el món, està en les primers llocs en tots els rànquings que visito. I per això també és d’agrair que inclogui un dels seus jocs literaris (el 8è) com un relat més del llibre: els finals que diversos blocaires van enviar en un dels seus contes. Un escriptor que mima als seus lectors. No és fàcil trobar elements així.
Cuideu-lo. Llegiu-lo.
dijous, 13 de novembre del 2008
El vertigen del trapezista, a El racó del llibre
El vertigen del trapezista, a El racó del llibre:
.
El vertigen del trapezista és un llibre amb 35 contes curts, en el qual el títol del llibre t’ha veure amb l’últim conte del llibre. L’autor, parla molt de les terres de l’Ebre i de la seva gent. T’una manera de definir els paisatges, magnífica. En el conte “Ombres antigues” les primeres ratlles són aquestes: "Si afirmem que entre el Montsant i les Gritelles s’estén una plana, no serem fidels a la realitat, i haurem tractat amb indiferència i meyspreu el gran nombre de petits turons que l’esquitxen. El relleu és generós amb la comarca, com tovalles parades per un xiquet poc traçut, o uns llençols que ha viscut el tràfec de la nit”. També en podem trobar que el conte té un doble sentit, que et fa està alerta i penses "no crec que sigui el que penso” com ara el conte “Un damunt i L’altre davall” i en acabar de llegir et fa esclatar de riure i dius “ molt ben pensat” En definitiva, el llibre m’ha agradat, uns m’han agradat més que altres i també n’he trobat de divertits. El que més m’ha agradat, però, és “Monedes o L’indecís rodar dels anys” l’he trobat fantàstic. També vull dir que el llibre pot servir a persones que s’inicien a la lectura ja que és de bon llegir i els relats són curts.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
El vertigen del trapezista, segons Josep Maria Sansalvador
El vertigen del trapezista, segons Josep Maria Sansalvador:
.
Si no vaig errat de comptes d’aquí a un parell de dies –dijous- Jesús Tibau i Maite, la seva muller, passaran per l’autopista AP7 pel terme municipal del meu poble camí de la marinera vila de l’Escala. Al vespre hi tindrà lloc una presentació del recull de contes El vertigen del trapezista. Posaria les mans al foc que fa uns anys ja van passar-hi camí d’Olot, per recollir el premi Marian Vayreda amb Postres de músic. En aquesta ocasió no ha pogut ser, però espero que alguna vegada puguin fer una aturada a Sarrià i presentar-nos-hi alguna obra actual o de les que vindran.
En pocs mesos, Jesús Tibau fet dues vegades acte de presència en terres gironines al darrera d’ El vertigen… i no és cosa senzilla ja que, essent un autor resident a Tortosa, la distància sempre és un inconvenient. A la primavera, a Blanes, va tenir-hi lloc un acte literari entranyable, amb lectura escenificada de contes, entrevista i canvi d’impressions, del qual se’n conserven molt bons records. La vetllada empordanesa d’aquesta setmana pinta igual d’interessant.
Jesús Tibau ha estat cuiner abans que frare. Té tres llibres al mercat i ha participat en d’altres volums col·lectius, però la seva fal·lera literària ve de molt més antic. Participant assidu en concursos narratius, l’obra que s’analitzarà a l’Escala recull diversos relats guardonats : Monedes o l’indecís rodar dels anys, un conte d’inusual llargària que s’endinsa en la narració històrica; Ombres antigues, una peça de regust rural emmarcada en el paisatge prioratí omnipresent; El barbes, que perfectament podria estar basat en fets reals; De paper de plata, una deliciosa història nadalenca. No hi ha dubte que la vessant concursística dóna bons fruits, però no cal deixar de banda la resta de contes del recull. Moltes vegades són simples llesques de vida, espurnes que han fet saltar la imaginació de l’autor i que actuen com una petita explosió controlada en el cervell del lector. Situacions quotidianes, personatges que ens poden arribar a ser familiars, pinzellades d’ironia, objectes inanimats que cobren vida … tot vestit amb la prosa acurada i un ús meticulós de la llengua fan dels contes d’aquest recull una col·lecció de minúscules meravelles que destil·len tendresa en ocasions i elegància sempre. El vertigen… es clou amb un epíleg que representa una porta oberta a la col·laboració. A la proposta d’un conte feta per l’autor, una sèrie de seguidors del seu blog i dels jocs literaris que setmanalment convoca hi aportaren diferents versions d’acabament, convertint-lo així en un conte amb paternitat compartida.
Jesús Tibau ha estat cuiner abans que frare. Té tres llibres al mercat i ha participat en d’altres volums col·lectius, però la seva fal·lera literària ve de molt més antic. Participant assidu en concursos narratius, l’obra que s’analitzarà a l’Escala recull diversos relats guardonats : Monedes o l’indecís rodar dels anys, un conte d’inusual llargària que s’endinsa en la narració històrica; Ombres antigues, una peça de regust rural emmarcada en el paisatge prioratí omnipresent; El barbes, que perfectament podria estar basat en fets reals; De paper de plata, una deliciosa història nadalenca. No hi ha dubte que la vessant concursística dóna bons fruits, però no cal deixar de banda la resta de contes del recull. Moltes vegades són simples llesques de vida, espurnes que han fet saltar la imaginació de l’autor i que actuen com una petita explosió controlada en el cervell del lector. Situacions quotidianes, personatges que ens poden arribar a ser familiars, pinzellades d’ironia, objectes inanimats que cobren vida … tot vestit amb la prosa acurada i un ús meticulós de la llengua fan dels contes d’aquest recull una col·lecció de minúscules meravelles que destil·len tendresa en ocasions i elegància sempre. El vertigen… es clou amb un epíleg que representa una porta oberta a la col·laboració. A la proposta d’un conte feta per l’autor, una sèrie de seguidors del seu blog i dels jocs literaris que setmanalment convoca hi aportaren diferents versions d’acabament, convertint-lo així en un conte amb paternitat compartida.
Per les notes que va penjant al seu blog Tens un racó dalt del món, sembla que també fa alguna incursió en el món de la poesia, però això ja procurarem que ens ho expliqui ell mateix. Com segurament també es veurà obligat a contestar a la persistent pregunta : “Quan publicaràs una novel·la ?” que se sol fer als escriptors de narrativa breu consolidats.
Pel temps que fa que ens coneixem, jo diria que té la resposta suficientment estudiada. A l’Escala falta gent ! Allí ho podrem confirmar ...
divendres, 12 de setembre del 2008
El vertigen del trapezista, al blog Terra de llibres
El vertigen del trapezista, al blog Terra de llibres:
.
"Quan comença a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella es van fonent amb la nit. No són com les grans ciutats, que quan s'amaga el sol volen suplir-ne la llum, i es presenten davant del món més enlluernadores que mai; cridant l'atenció de viatgers i cometes amb una aparença irreal."
Del conte "Ombres antigues"
Ja fa molts dies que lo llibre corria per casa, havia llegit alguns contes i em van agradar. Des del dia que vaig anar a la presentació del llibre que el tenia pendent, i lo temps ha passat i no m'he adonat. I m'he decidit a llegir-lo ja d'una vegada. També el motiu és perquè he tingut una grata sorpresa quan a l'anar a apuntar-me al Club de Lectura, m'han dit que serà l'autor que vindrà este mes.
A Jesús lo vaig trobar pel món dels blogs (Tens un racó dalt del món), i en persona lo dia de la presentació del llibre a Tarragona. Abans havia llegit lo seu altre recull de contes, Postres de músic, i ja el vaig trobar d'un estil que m'agradava.
No és un llibre per llegir de cop, s'ha d'anar saborejant a poc a poc. Un altre cop trobem personatges que són senzills i que de vegades volen sortir de la normalitat on viuen. Hi ha d'altres que ja els està bé quedar-se on estan. La majoria transcorren entre Cornudella de Montsant, el poble de l'autor, i d'altres a Tortosa, on viu avui dia. M'he sentit transportada a la meua ciutat per uns moments.
Un dels contes que més m'ha agradat ha sigut: "L'últim paradís". De vegades les coses canvien davant nostre i no mos adonem. I no sempre és per a mal que canvien.
dijous, 31 de juliol del 2008
El vertigen del trapezista, segons Vicent Sanz
El vertigen del trapezista, segons Vicent Sanz:
.
Acabo de llegir El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau, que és un recull de narracions breus. Si d’entrada el títol, manllevat del bloc homònim, pot donar a entendre un contingut narratiu trepidant, la contracoberta s’encarrega de modular aquesta sensació causada pel valor metafòric de l’expressió. El vertigen del trapezista és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris, ve a dir l’autor a l’interior del llibre. Per això els seus contes resulten ser acrobàcies literàries fetes en la corda fluixa de la vida. Així, ja s’entén que la substància literària de les pastilles textuals que són els contes de Jesús Tibau sigui aquest vertigen. El vertigen de la vida és el mateix vertigen de l’escriptor a l’hora d’escriure el conte, aquesta sensació de vitalitat voladora, de llibertat al caire del precipici.
El conjunt de narracions està bastant ben definit per un punt de vista narratiu centrat en històries individuals immerses en la vida quotidiana, unes històries individuals que d’entrada es dibuixen ben planeres però que de seguida obrin una porta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. És així que l’autor mostra justament el que de meravellós hi ha en la vida de cada dia, sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa envers la materia literària, una tendresa juganera que remet a un component de fons que, en certa manera, ja evoca el títol: un component lúdic de tendència irrefrenable. En llegir alguns dels contes del recull, aquest joc i aquesta tendresa envers els personatges que hi apareixen ens descobreixen una sensibilitat exquisida, que té en la infantesa la seua pàtria espiritual. D’aquí aquesta estètica de la tendresa i el joc que de vegades fa cap al meravellós. Una meravella de dilluns al matí, si voleu, però potser per això mateix més assequible, més versemblant.
Passa que els referents infantívols de l’autor, el món de la Cornudella de Montsant que és el món de la seua infantesa, no és exactament un devessall de coto-en-pèl. La condició ebrenca, amb els antecedents històrics que comporta, amb el punt d’inflexió de la guerra perduda del segle XX, és un tema literari que l’autor tracta amb la cruesa que correspon. En aquest sentit, val la pena destacar la primera narració, “Monedes o l’indecís rodar dels anys”. En aquest relat, que pot considerar-se de característiques divergents respecte del conjunt del llibre, hi ha una acció ben narrada sobre un rerefons històric que apunta molt expressivament les potencialitats narratives de la ploma de Tibau. Es tracta d’una potència narrativa diferent, en què en lloc de l’element lúdic hi predomina una trama de conseqüències tràgiques i en què, en tot cas, la tendresa és el resultat no d’una actitud del narrador sinó de la catarsi que genera la narració.
Si el conjunt del llibre apunta a una narrativa que recorda la manera de fer d’un Pere Calders, el format més extens de “Monedes…” entra dins la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada. Camins oberts a l’exploració creativa.
.
Acabo de llegir El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau, que és un recull de narracions breus. Si d’entrada el títol, manllevat del bloc homònim, pot donar a entendre un contingut narratiu trepidant, la contracoberta s’encarrega de modular aquesta sensació causada pel valor metafòric de l’expressió. El vertigen del trapezista és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris, ve a dir l’autor a l’interior del llibre. Per això els seus contes resulten ser acrobàcies literàries fetes en la corda fluixa de la vida. Així, ja s’entén que la substància literària de les pastilles textuals que són els contes de Jesús Tibau sigui aquest vertigen. El vertigen de la vida és el mateix vertigen de l’escriptor a l’hora d’escriure el conte, aquesta sensació de vitalitat voladora, de llibertat al caire del precipici.
El conjunt de narracions està bastant ben definit per un punt de vista narratiu centrat en històries individuals immerses en la vida quotidiana, unes històries individuals que d’entrada es dibuixen ben planeres però que de seguida obrin una porta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. És així que l’autor mostra justament el que de meravellós hi ha en la vida de cada dia, sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa envers la materia literària, una tendresa juganera que remet a un component de fons que, en certa manera, ja evoca el títol: un component lúdic de tendència irrefrenable. En llegir alguns dels contes del recull, aquest joc i aquesta tendresa envers els personatges que hi apareixen ens descobreixen una sensibilitat exquisida, que té en la infantesa la seua pàtria espiritual. D’aquí aquesta estètica de la tendresa i el joc que de vegades fa cap al meravellós. Una meravella de dilluns al matí, si voleu, però potser per això mateix més assequible, més versemblant.
Passa que els referents infantívols de l’autor, el món de la Cornudella de Montsant que és el món de la seua infantesa, no és exactament un devessall de coto-en-pèl. La condició ebrenca, amb els antecedents històrics que comporta, amb el punt d’inflexió de la guerra perduda del segle XX, és un tema literari que l’autor tracta amb la cruesa que correspon. En aquest sentit, val la pena destacar la primera narració, “Monedes o l’indecís rodar dels anys”. En aquest relat, que pot considerar-se de característiques divergents respecte del conjunt del llibre, hi ha una acció ben narrada sobre un rerefons històric que apunta molt expressivament les potencialitats narratives de la ploma de Tibau. Es tracta d’una potència narrativa diferent, en què en lloc de l’element lúdic hi predomina una trama de conseqüències tràgiques i en què, en tot cas, la tendresa és el resultat no d’una actitud del narrador sinó de la catarsi que genera la narració.
Si el conjunt del llibre apunta a una narrativa que recorda la manera de fer d’un Pere Calders, el format més extens de “Monedes…” entra dins la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada. Camins oberts a l’exploració creativa.
dimecres, 4 de juny del 2008
El vertigen del trapezista, segons Víctor Pàmies
El vertigen del trapezista, segons Víctor Pàmies:
.
El llibre és un recull de 34 contes que pren el nom del blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada. Només hi ha un trapezista, protagonista del darrer conte del recull, però tota l'obra presenta uns personatges -animats o inanimats- que fan equilibris entre el passat i el futur, entre la realitat i la ficció. I és aquest fràgil equilibri el que pot arribar a provocar vertigen.
Com diu el mateix autor allà on va a presentar els seus llibres, els seus són uns personatges sovint perdedors o grisos, que formen part d'històries quotidianes explicades amb aquell punt d'ironia que fa que sentis tendresa pels personatges i que sovint acaben sobtadament o amb un final inesperat.
Què hi ha d'autobiogràfic en aquests relats? Tibau somriu quan li fan aquesta pregunta, perquè no desvelarà el llarg camí de la literalitat a la 'literaturitat', si em permeteu el neologisme.
Però algunes coses s'hi endevinen: anècdotes que apareixen recurrentment, situacions que es repeteixen en diferents contes, com per exemple:
Tibau té una prosa fresca, de fàcil lectura i que et captiva. Com també apunta ell en les presentacions, li agrada sobretot el relat curt i sembla que tingui un comptador de paraules, que quan passa dels dos fulls, ja li fa cercar el desenvolupament del relat, generalment enginyós i sorprenent.
Tot i això, voldria comentar que un parell de relats m'han semblat molt inversemblants. Potser no n'he sabut trobar l'entrellat, però em grinyola el final d'alguns contes, com per exemple, El vestit (pàg. 80) i Un regal inesperat (Pàg. 82).
Altres relats potser pequen de tenir un final massa explícit, com De paper de plata, on no calia gaire explicacions per comprendre que parlàvem del riu del pessebre. de vegades, un final obert o incert alimenten la imaginació del lector i permet una lectura polièdrica del relat.
I algunes històries ens recorden algun altre conte, són potser massa semblants o deutors d'una mateixa idea original al darrera. per exemple La mosca (Pàg. 63) i D'un malson a un altre (Pàg. 86) o els dos que tenen una estàtua per personatge central, El Barbes (Pàg. 47) i Cor de pedra (Pàg. 51).
Un altre que vull comentar especialment: Buscant. La frase final és lapidària i adequadíssima per tancar el relat: El troba com sempre ajagut al llit, esgotat, exhaust, a punt de posar-se a plorar. No pel que no ha trobat, sinó perquè no recorda què buscava.
La tragèdia de les malalties de la memòria fetes relat. Tractat amb sensibilitat i enginy. L'únic però, per al meu gust és que en un relat d'una pàgina hi surti quatre vegades l'adjectiu ajagut o el verb jeure. Potser és un joc poètic que no he sabut entendre.
I finalment voldria destacar, per enginyosa i sorprenent, la història Massa personatges (Pàg. 112).
Fragments destacats
Perquè pugueu fer un tast de l'estil i la consistència dels relats de Jesús M. Tibau, he seleccionat uns fragments que m'han semblat especialment destacables i aclaridors:
Fraseologia destacada
La prosa de Tibau és sòbria, però efectiva, com la natura abrupta del Montsant, regada amb comparacions delicioses i poètiques, que fan l'efecte de l'aigua de l'Ebre en aquella zona.
No fa servir pas una prosa complexa ni recargolada. Les estructures són riques però sense complexitat i el vocabulari senzill i pla, amb algun toc ebrenc que denota la influència de la geografia en el seu parlar. Així trobem hòmens, seus i seues, moixons, xarrada, vindre, avindre, tindre, calapàndria, rancorosa, reng o fila.
Destaca el domini que té de la fraseologia popular, amb un reguitzell continuat de frases fetes, dites, refranys o sentències. No les destaco totes que fora inacabable, però sí les més curioses o ben trobades:
També penso que és un tret ben distintiu de l'autor l'ús que fa de les comparacions, potser els elements més poètics de la seva prosa. Vegem-ne unes quantes:
.
El llibre és un recull de 34 contes que pren el nom del blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada. Només hi ha un trapezista, protagonista del darrer conte del recull, però tota l'obra presenta uns personatges -animats o inanimats- que fan equilibris entre el passat i el futur, entre la realitat i la ficció. I és aquest fràgil equilibri el que pot arribar a provocar vertigen.
Com diu el mateix autor allà on va a presentar els seus llibres, els seus són uns personatges sovint perdedors o grisos, que formen part d'històries quotidianes explicades amb aquell punt d'ironia que fa que sentis tendresa pels personatges i que sovint acaben sobtadament o amb un final inesperat.
Què hi ha d'autobiogràfic en aquests relats? Tibau somriu quan li fan aquesta pregunta, perquè no desvelarà el llarg camí de la literalitat a la 'literaturitat', si em permeteu el neologisme.
Però algunes coses s'hi endevinen: anècdotes que apareixen recurrentment, situacions que es repeteixen en diferents contes, com per exemple:
Curiosament aquell conte, Quan la màscara es torna cara, comença:Quan era petit sempre estava al punt de mira dels companys de classe. Portava unes enormes ulleres que el seu nas minúscul suportava amb esforç, com demostraven les marques que duia a cada costat. Sempre treia bones notes a totes les assignatures, excepte educació física, i mai no el volien triar quan havien de fer un partit de futbol al pati.
-És tibat i orgullós, i quan passa pel costat mira com si et perdonés la vida.Em sembla recordar que no és l'únic moment en què el verb tibar es fa present... I sabent del gust de l'autor pels jocs de paraules hem de pensar que no hi és gratuïtament.
Tibau té una prosa fresca, de fàcil lectura i que et captiva. Com també apunta ell en les presentacions, li agrada sobretot el relat curt i sembla que tingui un comptador de paraules, que quan passa dels dos fulls, ja li fa cercar el desenvolupament del relat, generalment enginyós i sorprenent.
Tot i això, voldria comentar que un parell de relats m'han semblat molt inversemblants. Potser no n'he sabut trobar l'entrellat, però em grinyola el final d'alguns contes, com per exemple, El vestit (pàg. 80) i Un regal inesperat (Pàg. 82).
Altres relats potser pequen de tenir un final massa explícit, com De paper de plata, on no calia gaire explicacions per comprendre que parlàvem del riu del pessebre. de vegades, un final obert o incert alimenten la imaginació del lector i permet una lectura polièdrica del relat.
I algunes històries ens recorden algun altre conte, són potser massa semblants o deutors d'una mateixa idea original al darrera. per exemple La mosca (Pàg. 63) i D'un malson a un altre (Pàg. 86) o els dos que tenen una estàtua per personatge central, El Barbes (Pàg. 47) i Cor de pedra (Pàg. 51).
Un altre que vull comentar especialment: Buscant. La frase final és lapidària i adequadíssima per tancar el relat: El troba com sempre ajagut al llit, esgotat, exhaust, a punt de posar-se a plorar. No pel que no ha trobat, sinó perquè no recorda què buscava.
La tragèdia de les malalties de la memòria fetes relat. Tractat amb sensibilitat i enginy. L'únic però, per al meu gust és que en un relat d'una pàgina hi surti quatre vegades l'adjectiu ajagut o el verb jeure. Potser és un joc poètic que no he sabut entendre.
I finalment voldria destacar, per enginyosa i sorprenent, la història Massa personatges (Pàg. 112).
Fragments destacats
Perquè pugueu fer un tast de l'estil i la consistència dels relats de Jesús M. Tibau, he seleccionat uns fragments que m'han semblat especialment destacables i aclaridors:
El Manel, assegut a la vora del riu, busca confort en el so de l'aigua, i intenta comprendre-ho. Sa mare se n'ha anat i no tornarà mai més. Vista des dels vuit anys, la paraula mai és massa ampla, i es fa difícil d'abastar-la tota sencera.
[...] El Manel és un home bo, ningú al poble no gosaria dir-ne el contrari, però a vegades li agradaria donar algun cop a la taula, deixar anar el geni de tant en tant, només una mica, com qui obre la porta a un ocell que després de fer un volt petit torna a la gàbia espantat.
[Fragment del conte «Monedes o l'indecís rodar dels anys», Premi Valldoreix 2004]
A vegades, el mateix poble de Cornudella perd el sentit del temps i es queda embadalit en la visió d'aquestes muntanyes, que juguen a abraçar-lo des de fa tants anys. En aquests casos, pot semblar que els segles s'hagin cansat de córrer amunt i avall, i busquin un racó dalt del món on reposar les cames; però aquesta sensacióse'n va de seguida, quan algun dels habitants fa un gest que ens torna a la realitat, com ara el Jordi, que travessa en bicicleta la plaça de la Vila; o el Jaume, que torna en tractor del tros.
[Fragment del conte «Ombres antigues», 1r accèssit del Premi Joan Cid i Mulet 2006]
Fraseologia destacada
La prosa de Tibau és sòbria, però efectiva, com la natura abrupta del Montsant, regada amb comparacions delicioses i poètiques, que fan l'efecte de l'aigua de l'Ebre en aquella zona.
No fa servir pas una prosa complexa ni recargolada. Les estructures són riques però sense complexitat i el vocabulari senzill i pla, amb algun toc ebrenc que denota la influència de la geografia en el seu parlar. Així trobem hòmens, seus i seues, moixons, xarrada, vindre, avindre, tindre, calapàndria, rancorosa, reng o fila.
Destaca el domini que té de la fraseologia popular, amb un reguitzell continuat de frases fetes, dites, refranys o sentències. No les destaco totes que fora inacabable, però sí les més curioses o ben trobades:
[Pàg. 15]amb cara d'un be a l'entrada de l'escorxador.
[Pàg. 28]Totes les roses tenen espines, Manel, però són tan boniques...
[Pàg. 31]
i l'artrosi a les mans li ha fet perdre gran part de la traça que tenia; però on hi ha hagut foc sempre en queden brases, i no se'n pot estar de cosir una mica cada dia.
[Pàg. 34]
El Vicent va traure faves d'olla i s'ho va empassar tot amb tanta gana que va llepar el tupí i tot.
[Pàg 36]
Més val que no s'hi estigui gaire estona, aquí a les eres, i torni capa casa, perquè bufa el vent de mar i encara agafarà una calapàndria.
[Pàg. 42]
Al començament les mirades que travessaven el vidre enriquien la seua vanitat i xalava pensant que a ningú no li quedava tan bé un vestit o una brusa, o que amb ella van trencar el motlle.
[Pàg. 49]
Diuen que una cosa, per a poder-la estimar de veritat, s'ha de conèixer bé.
[Pàg. 50]
Però el pescador no es neguiteja; té en compte que hi ha dies de totes les maneres, que són capriciosos i no s'hi pot enfadar, perquè després d'un dia en ve un altre i... com aquell ramat que segueix al pastor.
[Pàg. 55]
Per exemple, tot i el seu aspecte ferotge, l'Oriol és un tros de pa.
[Pàg. 64]
Diuen que ara surto per la tangent, o que les comparacions són odioses (les frases fetes a què recorrem constantment també).
[Pàg 110]
La famosa frase que un home se'l guanya per l'estómac, devia inventar-la la Montse.
[Pàg. 15]
necessitava el contacte amb la gent del poble com la flama busca l'aire.
[Pàg. 18]
Es miren l'un a l'altre, a tots costats, amb uns ulls tan oberts que ressalten com fars sobre la negror dels rostres.
[Pàg. 20]
I quan algú fa res fora de l'habitual destaca com qui es mou sense ritme en un ball, o com un personatge en el llibre que no toca.
[Pàg. 27]
L'Àngels li té agafades les mans: les d'ell, grosses i solcades per la pols del camp; les d'ella, petites, blanques i suaus, com de cotó fluix. Tot i això, s'hi sent protegit, com a la vora d'un foc quan bufa el vent.
[Pàg. 28]
Les dues dones se li atansen per fer-li dos petons i ell somriu mentre es posa vermell, com una rosa tendra.
[Pàg. 33]
Però en aquells temps ningú no podia estar tranquil; l'odi campava pels carrers, com un gos furiós sense corretja.
[Pàg. 55]
Un fet del tot inusual i més difícil de trobar que les tres fulles d'un trèvol.
[Pàg. 65]
Ens vam quedar glaçats força estona, com si un cambrer ens omplís de culpa els gots.
[Pàg. 80]
Va travessar imprudentment, sense esperar el verd del semàfor, amb el somriure d'una nena enganxat als llavis.
[Pàg. 82]
Però jo només tenia ulls per al paquet, i no el deixava per res del món, com el nàufrag que havia perdut tota esperança que l'ampolla arribés enlloc i veu a l'horitzó el vaixell de rescat.
[Pàg. 97]
Però aturàvem tota mena de jocs i rialles per arremolinar-nos al seu voltant, com papallones a la vora d'un fanal que s'acaba d'encendre.
dilluns, 5 de maig del 2008
El vertigen del trapezista, al blog A l'atzar agraeixo
El vertigen del trapezista, al blog A l'atzar agraeixo:
.
Dia 30 d'abril.
Vigília de festa, o sigui, un dimecres disfressat de divendres! Això no passa sovint.
Gust de primavera i olor de paper imprès, de contes, de llibres, de roses que encara no s'han pansit als gerros de totes les cases catalanes.
Un dia especial, d'aquells que ve de gust anar a sopar, al cinema, al teatre, a un bon concert... o encara molt millor: a la presentació del darrer llibre d'en Tibau. Això no passa sovint.
El cognom Tibau, a la Costa Brava, ens recorda més un jugador d'hoquei que no pas un escriptor. Ho dic pel lloretenc Ivan .
Però jo em refereixo a JESÚS M. TIBAU, que s'està donant a conèixer poc a poc i amb bona lletra. Tímidament van ser primer els seus llibres (ja se sap, amb les dificultats que comporta el món editorial), i més endavant, des de fa cosa d'un any, amb un blog que té milers de seguidors incondicionals: Tens un racó dalt del món que per si sol ja és un homenatge a un poble i una terra preciosa, perquè el nom és l'anagrama de Cornudella de Montsant.
En Jesús, diàriament, amb un ordre admirable i una constància de bon sagitari (no crec en els horòscops, però queda convincent), ens regala trossets d'ell mateix en forma d'escrits, fotos, humor, jocs i pel·lícules, cançons i notícies. Mireu-lo i jutgeu solets, si no el coneixíeu ja.
Fa temps que el segueixo, i per mi va ser una alegria que es presentés el seu llibre a Blanes.
Podria allargar-me quatre pantalles explicant que bé que va anar tot: l'ambient, la decoració, l'acollida, la feina sorprenent de les dues actrius i dels dos presentadors, la veu de l'autor, català del sud, això no se sent sovint... i sobretot la gran qualitat dels contes, tota una promesa literària dels que vindran en els propers anys (millorant amb cada collita, com el vi del Priorat). Per cert, que el vaig trobar molt més simpàtic del que imaginava. No diré més guapo que en fotografia per si les dones ebrenques són geloses.
Podria allargar-me quatre pantalles, però vaig directa a la conclusió. Està claríssim que per fer una festa, per presumir de cultura, no fan falta ni molts diners ni molts plans estratègics ni molts tècnics ni edificis emblemàtics pagats pel contribuent. Per presentar un llibre no cal vestir el Liceu amb decorats de Hollywood i convocar periodistes i fer un gran rebombori comercial.
La il·lusió, la passió, i el "posar-hi ganes" són les millors garanties de l'èxit. Per això surten tan bé l'escudella de la mare, els treballs de la nostra assignatura preferida, les feines en contracte de pràctiques, els amors de joventut i els caps d'any improvisats.
Estic contenta d'haver-hi estat. El llistó ha quedat molt alt, però el nostre trapezista podrà volar més amunt. Gràcies a tothom, i felicitats sinceres als culpables de dimecres passat, últim dia d'un abril especial. Això no passa sovint!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)