dilluns, 26 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Pep Elias

Una sortida digna, segons Pep Elias:
.
Escriure sobre la mort no és gaire original. Però escriure contes relacionats amb la mort amb l’estil de Jesús M. Tibau és, si més no, un exercici saludable. Tant per a l’autor com per al lector. En el seu quart recull de relats, aquest conegut blocaire posa el seu peculiar sentit de l’humor al servei d’unes històries i d’uns personatges que potser no fan morir de riure, però que si tenen alguna cosa en comú és que ens demostren que això de la mort no és una cosa tan seriosa com sembla.
El protagonista d’un dels relats considera que la seva mort és un fet de transcendència relativa. I aquesta consideració és la clau de l’èxit global de la fórmula de Tibau, que amb una prosa senzilla i eficaç, aconsegueix donar una sortida digna i desenfadada a bona part dels neguits que ens genera la mort i tot el que l’envolta.
Capítol apart mereix el darrer conte del recull, que és també el més llarg. A “Viananys” l’enginy i l’humor de Tibau cedeixen el protagonisme a d’altres punts forts de la seva capacitat narrativa i esprem l’ànima de poeta per arrodonir una història plena de sensibilitat que esdevé un punt final romàntic a un llibre força distret.
"Una sortida digna" ha estat editat per Cossetània Edicions.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Una sortida digna, a Que el llegir no ens faci perdre l'escriure

Una sortida digna, al blog Que el llegir no ens faci perdre l'escriure:
.
Quart recull de contes del Jesús, amb el plus afegit que tots els contes tenen un nexe en comú: la mort.
25 relats breus o molt breus, 23 paraules el més curt, on la mort se'ns fa propera, amiga, companya, veïna, perquè totes aquestes morts les tenim al voltant, en paisatges que li són, ens són, propers. Uns morts, unes morts, que ens dibuixen un somriure al llavis, unes morts, uns morts, tendres, irònics i amb la dosi justa de malícia sorneguera.
I l'últim, Viananys, el que fa 26, força llarg segons els paràmetres habituals del Jesús i que mereix una menció especial, que m'ha emocionat com cap, la cirereta que culmina el recull.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Josep Igual

Una sortida digna, segons Josep Igual:
.
Quan vaig conèixer personalment Jesús M. Tibau, presentava un rostre amb un mig somriure potser d’una vaga timidesa. Però, de que darrera d’un somriure un xic tímid es pot amagar tot un frondós univers, en tinc sobrades proves; i era, i és, també el cas de l’escriptor de Cornudella de Montsant.
D’aleshores ençà hem compartit viatges i activitats, i ens hem anat tractant més. I ja he comprovat de sobres que darrera aquell vague somriure tímid, s’amaga, en efecte, tot un univers del qual ens en dóna plurals notícies amb puntualitat segura, en un “tour de force” d’escriptor i activista cultural què, als qui no estem dotats de tanta energia com ell, ens deixa perplexos: llibres col·lectius, jurat de concursos, governador d’un bloc dels més actius i visitats dels Països Catalans –recentment guardonat-, dinamitzador de clubs de lectura, professor de classes particulars, funcionari , poeta, narrador, articulista... Només de fer-ne el llistat, on, de segur, m’hauré deixat coses, jo ja em canso. De tot això en dedueixo que en Tibau deu ser un d’aquells tipus que dormen molt poc, però són posseïdors d’una energia abundosa. Vés a saber si de petit va caure a la gerra de la poció màgica d’algun bruixot prioratí.

Tot això que els explico els sonarà a pura redundància, perquè vostès, per descomptat, ja ho saben. Per tant, potser que passem a fer una ullada al nou títol que ens lliura, que s’emmarca en la seva veta fonamental, i on es fa palès, cada cop més, un domini tècnic eficient i madur, i una paleta temàtica que s’eixampla i creix i guanyat intencionalitats incisives.
Els relats breus de “Una sortida digna”, tenen un fil conductor que no és altre que el més cabdal tema de la literatura i de la vida: la mort. Però, dins la poètica que sol conrear el contista, podem conjecturar, i no errarem, que en la col·lecció d’instantànies que ens presenta ara, la condició humana de moridors és contemplada amb molts girs de tragicomèdia, d’absurd final després del reguitzell de bromes o absurd existencials. A més, apareixen tants matadors com moridors a “Una sortida digna”. Abunden tants matadors de les més variades dèries i tècniques al recull, que manllevant un títol de De Quency, l’aplec s’hagués pogut subtitular “l’assassinat entès com una de les belles arts”.
En el nou recull veiem com el narrador aprofundeix en algunes vies que ja ensenyava en el seu darrer treball, “El vertigen del trapezista”: com el creixent gust per suggerir i insinuar, tot i que hi ha també més d’una peça, al nou títol, perfectament encaixada i tancada per la voluntat del narrador, que és un mestre en el relligat final de peix que es menja la cua o amb alguna sorpresa de darrera hora que canvia la perspectiva del conjunt.
També notem com el bisturí, a l’hora d’administrar les ambigüitats i apel·lar a alguns fantasmes, temences i dubtes que ens inquieten a tots des de sempre, s’ha esmolat encara més, i que alhora va pouant estrats més fondos, sense deixar de tenir compassió pels personatges dels contes i fins pel lector/lectora. Perquè Tibau és un narrador que estima els seus personatges i gairebé sempre apareixen en escena amb una maleta –visible o no- de tendreses i epifanies a la mà, fins i tot els aparentment més males bèsties. En els judicis de Tibau sempre hi ha absolució o la comprensió de la condició humana.

L’autor de “Una sortida digna” és un optimista. Sempre hi troba el detall poètic, la broma misericordiosa dels atzars, l’interruptor que torna a engegar vitalitats i ens proposa la rialla, predominantment tendra, però de vegades agudament irònica, o demolidorament sarcàstica, davant les ridiculeses, deliris i absurds amb els quals moblem les nostres existències, i la certesa de com n’és de fàcil travessar algunes línies vermelles de la correcció i lliurar-se a alguna aventura absoluta, paranoica, fatal i quixotesca, un cop foradada la nostra fragilitat psicològica. En aquests escorços psicològics dels seus personatges i escenes notem amb creixen capa d’ungüent les lliçons d’aquell gran angoixador angoixat que era Kafka.
Notem també que, al nou treball, el fantàstic va guanyant terreny. Els envans espacials i temporals són travessats a plaer pels personatges i pel narrador omniscient. Un gust pel fantàstic que potser fins podria evocar alguns d’aquells “tebeos” dels herois de la Marvel (ara, tremoleu, adquirits per la Disney; que Spiderman ens agafe confessats), però potser més casolans i meridionals; uns trets que els acosten més a l’univers màgic d’en Joan Perucho, o Pere Calders, o el Quim Monzó de les recreacions de mites i contes clàssics.
No he posat a l’atzar aquests noms de contistes. Crec que formen part de l’alineació essencial d’alguns dels ascendents més potents sobre l’escriptura contística de l’amic Tibau, però és d’una evidència palmària que el prioratí entortosinat és propietari d’una veu pròpia i expedeix uns salconduits particulars per tal que transitem les escenes, que basteix amb diverses formulacions narratives que es noten profitosament assajades.
Per algunes temàtiques i atrezzos que apareixen al llibre, en algun relat notem alguna picada d’ullet al lector/a, amb homenatges, naturalment portats al seu terreny d’irònic vitalista, a l’Edgar Allan Poe, als vampirismes de Bram Stoker, o a algunes velles glòries de la novel·la i el cinema negre. És a dir, que som plantats enmig d’uns ressons que ens remeten a alguns dels molls cabdals de la tradició narrativa occidental.
Però, no només amb referents de la literatura o d’aquell cinema negre, filmat en blanc i negre, s’envolta el narrador. Els nous llenguatges tecnològics també hi pinten prou en la manera de contar històries d’en Tibau, si més no a l’hora d’intentar la màxima economia formal, que no és, evidentment, un recurs nou, però que la missatgeria via satèl·lit potser ha fet repensar. El cas més depurat d’aquest propòsit el trobem en el preciós microrelat “Motius”, a la pàgina 71.
També, a “Una sortida digna”, trobem més d’una queixa o denúncia, entre altres, davant la sovint molt i molt dubtosa tendència dels mitjans de comunicació a passar per sobre de decòrums i dignitats en favor de l’espectacle sensacionalista i morbós per guanyar audiències.
En els referents culturals que salpebren moltes descripcions de paisatges, interiors i personatges, Tibau ens dóna engrunes, gustoses pinzellades ajustades i significatives de la seua educació sentimental, fent bona aquella apreciació de Rainer Maria Rilke: “la infància és la pàtria de l’home”. La calma camperola montsanenca apareix en alguns dels relats més entranyables del llibre, com ara “Una gàbia nova al mirador”, on ens regala un d’aquells personatges que perduren en la memòria quan ja hem tancat el llibre, la Carmeta, que ens resultarà indubtablement càlida i familiar a tots.
Molts dels contes es serveixen d’una ambientació propera als hàbitats de l’autor. Aneu amb cura, perquè aquest xicot somrient i amable, ha donat solta a un grapat de criminals i friquis, tan lírics i simpàtics com perillosament eficients en els seu ofici, pels carrers tortosins. Quedeu avisats.
Un altre tret que apareix en alguns trams, i molt clarament en dos dels relats, “Instint de revenja” i “Fondre’s”, és una mena d’animisme sui generis. Sembla que l’autor té pràctica i traça a l’hora de descabdellar l’ànima dels objectes, i fins dialogar-hi i arrancar-ne rondalles emparentades amb la condició humana.
En aquest nou treball, Jesús recupera alguns contes de llibres anteriors, en versió em sembla que revisada, per arrodonir el retaule de la moribundia que plana per tot el llibre, una moribundia que, després de passar pel cervell i les mans de l’autor, esdevé, en realitat - i no sé si podia ser d’una altra manera-, una aposta decidida per aprofitar i celebrar cada instant de la vida en la mesura que ens sia possible. Ja ho he dit que l’autor és un optimista. Si més no un optimista de la voluntat.
Podria allargar-me més sobre els molts detalls que he anat anotant en la lectura plaent d’aquest garbell de relats, però potser serà bo no intoxicar-vos excessivament en la vostra passejada, les vostres interpretacions i conclusions. A més, segur que en discrepareu de les meus pobres apreciacions, com és lògic en un terreny tan gratament vaporós com el que ateny al territori dels contes.


L’Italo Calvino va deixar escrit que la literatura, en aquests temps post-moderns, tendiria a una condensació conceptual i poètica, a la brevetat substanciada. La veritat és que, en temps de tantes presses i urgències –de vegades per no-res, com ensenyen alguns contes de Tibau- a molts ens feia l’efecte que el gènere del relat breu, i fins la poesia, anirien guanyant espais en els aparadors. I les condensacions que ens van marcant els llenguatges tecnològics farien pensar que, amb més raó, es confirmaria la pensada de l’escriptor italià... Però, la veritat és que els reculls de contes –i ja no en parlem dels versos- es despatxen poc ( tret d’algunes excepcions, que caben en els dits d’una mà, i que solen anar acompanyades d’altres caixes de ressonància no necessàriament llibresques), per a desgràcia de conreadors i editors.
S’errà de comptes en Calvino, i tots els qui li hem vingut al darrera... Potser algun dia canviarà la sort de la contística en alguna de les oscil·lacions del pèndol del món literari, i el company Tibau podrà fer realitat un dels seus somnis més cobejats: viure del conte. Algun malpensat pot pensar que, guanyant-se bàsicament les garrofes com a funcionari, de fet ja en viu del conte. Però no. Em consta que Jesús és un d’aquells funcionaris – que n’hi ha!- que penca de veres.
Mentre arriba la materialització, difícil – però, ¿quan han estat fàcils les coses que paguen la pena?- del somni de Jesús, de moment podem gaudir del seu vitalisme literari, de les seues ubèrrimes galeries de personatges i situacions.
Emprar unes sessions lectores a fruir una sempre amena i engrescadora col·lecció de relats de Tibau, els hi dic de cor que sempre serà una sortida digna.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Una sortida digna, al blog Nàufrag i obrer

Una sortida digna, al blog Nàufrag i obrer:
.
"La mort mai havia estat tan suggerent i atractiva en un recull de relats"
Aquest és el titular que posaria si hagués de ser notícia el darrer recull de relats de l'autor ebrenc Jesús M.Tibau. És un llibre de relats fresc, de lectura àgil, fluïda, dinàmica...
Si en el darrer llibre ja hi havia relats que desprenien dosis d'ironia i tendresa, en aquest recull, les dosis d'ironia i tendresa han estat augmentades i perfectament dosificades (mai millor dit) en una àmplia galeria de situacions i personatges.
Hi ha contes absolutament genials com el conte que obre el recull "La notícia de l'any", un conte absolutament brillant on l'autor demostra un gran domini del ritme que va creixent com les ganes de la gent de conèixer les primeres impressions d'un ressuscitat. Destins és un altre dels relats que m'han agradat...on uns pares s'angoixen constantment perquè veuen que el seu fill no serà un bon lladre i la mare li retreu "ets massa tou!".
En fi...una nova entrega augmentada i millorada de l'originalitat narrativa d'en Jesús Maria Tibau

divendres, 16 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Marta Pérez Sierra

Una sortida digna, segons Marta Pérez Sierra:
.
Amb Una sortida digna, Jesús Mª Tibau ha creuat, àgil, amb l’humor, la fina línia entre real i irreal, i l’ ha creuat de la mà del lector tot fent-lo còmplice. El lector va passant pàgines i el gest se li va asserenant i amb el rostre plàcid, somriu comprensiu, i de tant en tant se li escapa una rialla. Aleshores s’atura i reflexiona: De què m’estic rient? La mort, el botxí, l’assassí, tots li fan somriure, són entranyables, tant que els invitaria a sopar a casa seva. Els esgarrifosos pensaments d’un assassí a sou, descrits per Tibau, resulten commovedors, propers. De fet, reflexiona el lector, qui no ha pensat a matar alguna vegada, així com de broma, però ben morta, la sogra?
I el lector segueix llegint, el gest serè, indulgent. I ho entén tot. No hi ha bons ni dolents. Només els efectes esotèrics i un xic surrealistes de l’entorn de la mort. Un ressuscitat, una vident, un gàngster... éssers amables.
Avesat a tot, per al lector, a la fi, un tanatori és com la sala d’estar de casa; un taüt, una capseta folrada. La mort, una amiga íntima amb qui ha quedat per a una cita deferent.
Sap del cert que un mort pot parlar malgrat que una rata se li pugui menjar els budells i se li giri una feinada de déu n’hi do a aparèixer-se a humans sensitius, això sí, un cop aconsegueixi sortir del cistell de vímet. O potser no era ben bé així?

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Enric Tricaz

Ressenya d'Enric Tricaz, participant en la promoció del llibre Una sortida digna, a la web de Cossetània:
.
Cal dir “d’entrada” que Una sortida digna de Jesús M. Tibau es mes que digna i el llibre es fa curt, el que es indicador de que la lectura ha estat agradable, malgrat el tema de tots els contes sigui la mort.
Quantes vegades ens hem preguntat com deu ser la mort? En aquest llibre la trobem en molts aspectes, excepte els mes truculents, encara qué no hi falta la història de fantasmes, d’assassins i fins i tot la d’un ressuscitat.
Jesús M. Tibau, en poques paraules, fa brandar la ironia, el humor negre, la tendresa, el sentimentalisme i fins i tot de vegades unes gotes de mal gust, per “aromatitzar” l’ambient, arribant a finals, habitualment, sorprenents.
El llenguatge del llibre es casolà i els contes tenen com a marc llocs propers, que Tibau coneix perfectament, el que fa encara mes entenedor aquest passeig per la vida que, com el riu que desemboca a la seva ciutat, acaba un dia o altre.

.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Tomàs Camacho

Una sortida digna, segons Tomàs Camacho:
.
Este recull de 26 contes introduït per dos citacions -una de Bladé, que fa referència als ofegats al riu, i la de Woody Allen, que fa referència a la temor que ens provoca la mort, contrarestada amb l’antídot de l’humor- vénen a ser el lema en el que es mou el llibre: la mort des d’una perspectiva tendra i humorística.
Recupera 4 contes de reculls anterior per afinitat temàtica. No són pocs els autors que seguixen esta pràctica: una nova ubicació és una nova lectura.
Resulta curiosa la utilització del polimorfisme de l’estàndard català, penso que es tracta d’una transició cap a l’adopció de les formes adequades per al territori en el qual l’autor està instal·lat i d’una manera activa. Penso jo que és un motiu per a felicitar-lo i felicitar-nos ja que és necessària la creació d’un corpus extens d’obres que utilitzen una llengua escrita propera a la parla.
El darrer conte del recull “Viananys”, el més extens, em dóna la sensació que siga el nucli d’una novel·la que es podria gestar ben aviat. Tot i la confessada comoditat que l’autor sent en el terreny del conte. Un vianany és un vianant del temps. Un recorregut que una xiqueta sense mare des del moment de nàixer, Clara, fa amb la seua imaginació per diferents èpoques de Tortosa.
La resta de relats es mouen en la meticulosa descripció, generalment, des de la perspectiva de la tercera persona, amb un final detonant d’humor o poesia. Detalls que ens revelen l’autor com un gran coneixedor de la vida quotidiana, portada en ocasions a uns límits absurds.
El títol Una sortida digna, un títol prestat pel cantautor Jesús Fusté, que per altra banda és una frase feta, resulta una nova troballa de l’autor, un títol adequat per a un recull amb un tema tan greu com el de la mort.
La portada, la mà inert sobre l’herba i la mançana mossegada, una possible al·lusió al mite d’Adam, a la pèrdua del paradís terrestre que significa morir.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons David Figueres

Una sortida digna, segons David Figueres:
.
Parlar de Jesús M. Tibau és parlar de molt més que d'un escriptor. La feina feta a través del seu bloc, distingit amb tot la justícia del món, amb el premi Lletra d'enguany, és per tot el món blocaire català, prou coneguda. Qui no ha concorregut mai en algun dels seus imaginatius concursos? Qui no ha esbossat un somriure còmplice amb les seves desdefinicions?

A més hi ha el fet distintiu de la geografia. Tortosa. L'Ebre. Allò que en diuen el Sud. Pels qui som del nord del sud, per entendre'ns, tenim una relació prou curiosa amb aquesta terra. En la sabem propera físicament però molt llunyana per idiosincràsia. Durant molt de temps, l'Ebre, només va se un apèndix invisible de Tarragona, sense matisos, tot era igual: La Cava, Tortosa, Amposta... i em sembla que amb els tres exemples, prou diferents si és coneix una mica la zona, ja dono una idea del desemparament i ignorància que patiren aquestes terres de riba.

Afortunadament, vull creure, que les coses han canviat. Amb tot, literàriament, l'ostracisme encara segueix i aquest sí que s'escampa cap amunt: ja sigu cap al Camp de Tarragona com cap a la zona de la Franja. Vivim en la globalitat, però allò que no es faci a Barcelona... La militància del Jesús Tibau, en aquesta aspecte, és exemplar. S'ha espavilat. Ha sabut aprofitar les eines que pot tenir qualsvol i no s'ha limitat a ser un escriptor local. De tortosa -passant per Cornudella és clar- al món. Parlava de la Franja. Un altra màquina de no parar: Octavi Serret, distingit, novament amb total justícia, amb el Premi Nacional de Cultura, en seria un altre meritori exemple.

I a més de tot això, el Jesús escriu. El seu darrer llilbre Una sortida digna, el seu quart aplec de contes, compta amb vint-i-sis narracions que són vint-i-sis mirades (iròniques, tendres, sarcàstiques, misterioses) a l'acte de la mort. El llibre editat per Cossetània edicions (un altre exemple de com es poden fer les coses ben fetes a base de treballar i treballar) reuneix l'univers de Tibau, que ja he insinuat més amunt: el frec de lo riu entre els joncs, l'ombra grisa del Montsant...

Tibau domina la llengua. Mena un estil sec, auster, que si s'instal·lés en un electrocardiograma, seria una línia plana amb pics d'ironia i tendresa a parts iguals. Un estil que recorda allò que alguns han anomenat "prosa urbana", sense artificis, sense galindaines, anant a barraca. Amb tot, aquest fet, és un encert i un error, al meu entendre.

Un encert perquè s'agraeix que Tibau no caigui en el recurs fàcil d'impostar una falsa llengua oral i traslladar-la al paper. Amb tot, la riquesa lingüística de l'Ebre, admetria una blanesa que Tibau no vol utilitzar. Hi està en tot el seu dret, però trobo que l'ús d'aquest estil, amb el qual torno a repetir que Tibau s'hi sent còmode i resolutiu, és poc dúctil i cada vegada que intenta posar-hi algun localisme que fixi veritablement un punt geogràfic en la narració, s'hi fa estrany. L'error, al meu parer.

Algunes vegades, aquest excés de distanciament només salvat per punts irònics o sarcàstics, a més, imposa una resolució massa fàcil, previsible, tenint tant bon material i sent perfectament capaç de bastir contes amb tanta entitat com "Quan dos es barallen", "Admiració?" o "Última batalla" en què una hivernació en un calaix o altre i una treball més de rellotger, hauria sabut treure tot el seu veritable potencial. Massa precipitació?

Afortunadament, davant monuments narratius com és "Motius", només podem callar, treure el mocador i encendre la traca.

Tibau encara s'està construïnt com a escriptor. Al meu parer, s'ha de deixar anar. "Motius" i el conte, més llarg, que tanca el recull, "Viananys", serien un bon exemple d'explorar noves maneres de dir que permetessin una permeabilitat més acusada del context físic on es desenvolupen els contes, una aposta geogràfica, a través de la seva tasca blocaire reivindica una vegada i una altra i que seria una llàstima que quedés arrambada de la seva literatura.

Amb tot, una sortida més que digna en aquesta nova oportunitat de gaudir d'allò que s'empesca el magí del Jesús Tibau, escriptor, blocaire, de Cornudella i veí de Tortosa, que no és poc.

Una sortida digna, segons Frannia

Comentari sobre Una sortida digna, al blog Frannia:
.
Hi ha persones que han sortit de la meva vida poc dignament, ho pensava aquests dies. Em preguntava si hauran pensat alguna vegada dignificar la seva partida d'alguna manera, una disculpa tal volta, una explicació, una carícia. M'agradaria pensar que sí, i que sols l'orgull els ha aturat. No vol dir que ho entengui, però.
No obstant, la sortida de la que avui vull parlar ho és digna, i ben digna. L'autor ha escrit amb humor i tendresa i els personatges són ben originals: el taxidermista, el tossut que no es dóna per al·ludit quan arriba la mort, el candidat a sicari municipal, l'envejosa amiga, l'actor secundari que mor seixanta-nou vegades, el trencadís, el poeta i el seu admirador...un univers ben particular que ens mostra de manera digníssima aquest traspàs que tant ens consta assumir a alguns.
En recomano la lectura perquè és fresca i parla dels canvis amb naturalitat, humor negre i humor blanc.
Em quedo amb el microrelat "Motius" perquè explica en vint-i-tres claríssimes paraules el vertader significat de la pèrdua, d'algunes pèrdues, les indignes: "Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota". Magistral!