L'escriptora Mercè Falcó, que està tenint molt èxit amb la seva primera novel·la, L'illa de Bembé, comenta a la seva web la meva primera novel·la,
El nostre pitjor enemic.
Moltes gràcies.
Seguidament el transcric:
.
Abans de conèixer el Jesús jo ja
li havia pispat un microrelat titulat L’ENCÀRREC, publicat al blog
la bona
confitura. Ho vaig fer perquè el Ricard Ruiz, professor de
l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens va manar de triar un
microrelat realista d’algun autor i transformar-lo en un microrelat de ciència
ficció. El d’ell feia així:
.
L’ENCÀRREC:
.
“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent
li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.”
I jo el vaig transformar en això:
.
L’ENCÀRREC IMPOSSIBLE:
“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com una jove cyborg
li passa davant. Té una llista llarga de contactes de criminals, tan obsolets
com ell mateix.”
.
El Ricard em va posar molt bona nota, però a ningú escapa que la base era
un diamant que jo vaig embrutar una mica. Més endavant, la Sílvia Panisello (un
altre diamant) me’l va presentar i vaig entrar a formar part d’aquest grup
insaciable que no para de créixer i fer coses per a la cultura que es diu
diLLUMS
d’Arts al forn i del qual Jesús M. Tibau és un dels
principals promotors i més visibles.
Anem al gra. Jesús M. Tibau és especialista en relat breu, sigui
microrelat o conte, sigui entrades d’un diccionari inversemblant que ell
anomena «desdefinicions», o posts molt eficients al seu blog que replica, amb
un clar domini de les xarxes socials, a Instagram, facebook, whatsapp, que jo
sàpiga. Com ell mateix confessa en
una entrada
al seu propi blog,
.
“Escriure la meva primera novel·la fou una lluita contínua entre el
contista empedreït que sóc, amant de reduir el màxim possible l’extensió dels
relats, amb el novel·lista inexpert que explorava nous terrenys.”
Jo mateixa, que en la meva primera novel·la he escrit més de 450 pàgines,
confesso que tindria un problema a la inversa i, per tant, m’he llegit El
nostre pitjor enemic amb un gran interès per veure-hi diferències amb
la meva manera d’escriure —substancials—i aprendre del mestre.
Si voleu saber de què va, només cal que llegiu aquesta ressenya de Jordi
Siré al
Reusdigital.cat,
del qual destaco aquest comentari:
.
«L’embolcall és atemporal i indefinit, amb gent que passa i ve sense
noms, només identificats per les categories amb els que els classifica la vida.
“Pel que m’interessava explicar m’era igual que fos el segle XII o el segle XX,
una illa o un planeta perdut a la galàxia exterior. I d’aquesta manera
m’estalviava la feina de documentar-me”»
Jo voldria centrar-me en el que m’ha sorprès més: el narrador. Quan escric
una novel·la intento fer desaparèixer el narrador per tal que el lector visqui
amb els personatges el que està passant. Per fer-ho faig servir poques
descripcions i dono una composició de lloc a través de les accions i els
diàlegs. No sé si me’n surto sempre, però en general, això és el que permet al
lector tenir la sensació d’estar a dins, com si veiés una pel·lícula i segons
els lectors de
L’Illa de
Bembé això és el que més destaca de la seva experiència lectora
.
En la novel·la del Jesús M Tibau el narrador és molt present, tant, que
els personatges estan lluny del lector, però això és el que l’autor justament
volia. Per això no tenen noms, tan sols graus militars, ni els llocs són
concrets i el temps és incert: només disposem del passar d’uns mesos sense any,
un calendari amb què s’enceta cada capítol l’únic concret del qual és que el
temps narratiu és de vuit mesos. Vol presentar-los dins del teatre o d’un
tauler d’escacs i per això hi ha moltes referències a un escenari o espectacle
ens ho recorden:
.
“Un mariner crida des del pal major. Assenyala el sud amb el braç
estès, per si algú encara dubta de quina és la direcció correcta. Avisats
per crit d’alerta, el teló de núvols s’aparta perquè l’astre rei posi èmfasi al
moment.”
“Atabalats fan avançar el bot
camí de l’illa, casella a casella.”
” Des del fortí, a la vora de la lluita perpètua del penya-segat i el
mar, tothom observa en silenci l’efecte òptic de la nau que es fa petita en la
distància, fins que desapareix engolida per l’aigua.”
“Amb el pes de les hores, la calitja creix i el decorat tremola, com un
miratge que no convenç. A l’altra punta s’aixeca la muntanya que tanca
amb austeritat l’escenari i posa fi a l’horitzó terrestre.”
Només en el capítol 20 de març trobem que el narrador
s’apropa al personatge i arriba a posar-se a la pell de la comandanta solament
durant dues pàgines i mitja. Després corre a distanciar-se’n.
.
“El comandant no s’ha dignat a venir-la a buscar. S’amagarà rere
l’excusa d’estar enfeinat jugant a soldadets, a fer veure que comanda una
missió d’importància nacional; quin fart de riure, quan va explicar-li-ho!”
.
Quins avantatges té aquest narrador? Doncs que permet donar entrada a la
poètica, que en el cas de Tibau és d’una bellesa exquisida. De fet, en llegir
la descripció del personatge principal, (el comandant) em va sobtar que en una
trobada del diLLUMS d’Arts al Forn en què ens va presentar la seva novel·la,
Tibau llegís la descripció física, a la pàgina 9 i que comença :
“Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que
presideix omnipotent el rostre. És un nas implacable, …”
quan , de fet, encara és més interessant la descripció anímica i de
personalitat del comandant, amb passatges en què desgrana les seves pors
infantils i la llastimosa escena del brindis fracassat que volia dedicar a son
pare el mariscal, que salvant les distàncies perquè el to és humorístic, em va
recordar a una escena de la pel·lícula
Le placard en
la qual Daniel Auteuil, que encarnant Mr Pignon, un personatge fracassat que és
tan desgraciat que fins i tot una torrada se li suïcida per la finestra. Jo em
quedo amb aquesta profunda descripció del comandant:
.
“Son pare volia convertir-lo en un home, i oblidà la persona; un
descuit degut a la manca de pràctica o a la solitud. La vida del
comandant és un esforç per no criar remordiments, un catàleg de mancances que
procura actualitzar no gaire sovint. amb els anys, aprengué a no tenir en
compte la incapacitat per a la tendresa de son pare. Si mai el mirava
fixament, la intuïa submergida al toll d’aquells ulls amarats de tristesa i, en
gran part, se’n sentia culpable.”
.
Quant a la llengua, m’alegra constatar que Tibau, nascut a Cornudella de
Montsant i desplaçat des de fa molts anys al Baix Ebre, no és purista i ha
incorporat paraules dels seus dos dialectes d’una manera creativa i flexible,
cosa que celebro: hòmens, xiquet, boterut, plegar, apegalosa. Per la resta,
està ple d’imatges precioses, de vegades potser gratuïtes perquè l’escriptor es
deixa emportar per la màgia dels jocs de paraules:
“Ara, de moment, el gust dels anys perduts s’acumula sobre la pols de
les cambres; sobre les cambres de la pols”.
però que la gran majoria són un regal estètic, en què té igual relleu els
personatges i els objectes, que personifica constantment:
“És normal que el fortí no s’esforci per semblar bon amfitrió, almenys
fins que passi la rancúnia que l’habita. Les parets tenen memòria,
allotgen sentiments, i la solitud que s’enganxa al seu rostre tarda en
desaparèixer. Cal molt d’esforç, i bones dosis de tendresa, per recuperar
la confiança de les parets i transformar-les en una llar”.
.
Recomano llegir aquesta novel·la atípica, plena de poesia que es manté en
un nivell alt de manera consistent, en què la trama no és el principal i que us
portarà a un coneixement de la naturalesa humana molt íntim. Us deixo amb un
passatge que m’ha colpit especialment per la seva capacitat de fer-me
reflexionar:
.
“Lluny de la terra, l’horitzó esdevé un cercle infinit i blau, una
frontera líquida amb llicència per travessar; que la meta s’allunyi a cada pas
no és un contratemps, sinó un estímul. Entendre que la frontera ets tu fa
que t’estimis el mar per sempre. Qualsevol té dret a jurar que es troba
enmig del centre, sense por de rebre cap càstig, a declarar-se amo i senyor del
tros de món que li toca navegar. És lícit creure, amb tota fermesa, que
els monstres marins són llegendes per espantar cors indecisos, inventades pel
nostre pitjor enemic: nosaltres mateixos.”
