Hi entra de puntetes la llum, segons Maria José Piorno

 

Hi entra de puntetes la llum, segons Tomàs Camacho

 

Dissabte vam presentar el llibre, i diumenge m'arriba el primer comentari sobre Hi entra de puntetes la llum.

L'amic Tomàs Camacho aprofita les seves sessions de caminar per a llegir alhora, i em regala el comentari adjunto que penja a instagram i facebook , que diu textualment:

Hem caminat junts avui. Ha estat un plaer. He sentit moments de gran complicitat i coincidència. En alguns moments ressonava Joana Raspall, en altres, Víctor Canicio, sense deixar de tindre veu pròpia. Una veu, la de Jesús, que per moments és com una càlida i humana abraçada. En alguns moments ens interroga, en altres, ens porta a la reflexió.

El pròleg de Ricardo Gascón també l'encerta.

Una bona peça per a la col·lecció l'Escrita, de Mar de Fora.

Enhorabona! @jesusmtibau

A mig camí de la incertesa

 

 Trobo a instagram un nou comentari sobre el meu llibre A mig camí de la incertesa, aquest cop a càrrec de rosergcotoescriptora.

Textualment diu:

Permeteu-me que us recomani un altre llibre que acabo de llegir:
"A mig camí de la incertesa" d'en Jesús M. Tibau. @jesusmtibau.
És un recull de contes; un llibre petit amb un gran contingut. Relats breus que sobten, emocionen, alguns fins i tot són divertits; tots ells traspuen la sensibilitat, l'empatia i el sentit de l'humor de l'autor. Paga la pena aturar-se al final de cada un d'ells i rumiar una estona per assaborir-los encara més.
M'ha agradat tant, que he fet una segona lectura per si algun detall m'havia passat per alt. De passada he volgut triar el millor, però en acabar, tenia tants de marcats, que m'ha estat impossible triar-ne només un.
Felicitats, mestre! M'ha encantat.

Moltes gràcies

A mig camí de la incertesa, segons a.caudorella

A la pàgina d'Instagram d'a.caudorella trobo un comentari sobre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)
Em fa feliç la idea que algú que llegeix elms meus relats breus pugui agafar afecte pels seus personatge. Jo, almenys, procuro tractar-los amb molta estima.

Martí Gironell comenta A mig camí de la incertesa

Martí Gironell comenta A mig camí de la incertesa a L’illa delsllibres

.

 BENEÏDA INCERTESA

 Li vaig llegir una piulada a Twitter que deia: ” Les xarxes estan plenes de propostes per a ocupar el temps. Està molt bé. Però no perdeu l’oportunitat de dedicar part del temps a una inactivitat necessària: badar.”

De resultes de badar-observar, mirar amb deteniment- Jesús M. Tibau és capaç de crear petites obres d’art com les que hi ha a ‘A mig camí de la incertesa’, publicat a Cossetània. Un nou recull de contes, relats, microcontes i nanocontes de l’autor de Cornudella de Montsant però que intenta viure del cuento des de la seva talia tortosina.

I trobo que en Tibau té una traça extraordinària per dir molt en ben poc. D’una imatge, d’un sentiment, d’una emoció, d’una expressió, d’una mirada… té la capacitat, la sensibilitat i la traça necessàries per saber-li donar una volta i mitja que fa que els lectors ens arribi embolicat, envernissat amb una pàtina d’originalitat. En Tibau finestreja la nostra realitat més pròxima i quotidiana i en fa material literari de primera.

Mentre vas llegint els contes d’en Tibau saps que en algun moment farà un gir inesperat, però no en tens ni idea de quan. Que hi trobareu alguna detall petit i quotidià i aparentment inofensiu que fa que vegis les coses des d’una altra perspectiva i així ens acaba dient coses sense dir-les. Però se li entén tot. Ell diu que juga, que improvisa i que es deixa portar. Però l’objectiu d’en Tibau és ben clar. Li deia l’altre dia en conversa per whatsapp que els seus contes són petites píndoles de realitat que ens les podem prendre cada dia. Vosaltres mateixos us n’administreu la dosi, ja que són compatibles amb altres lectures. Les podeu barrejar sense cap perill per la vostra salut mental mentre llegiu una novel·la històrica o un thriller ben negre.

Els contes d’en Tibau no tenen cap contraindicació, al contrari, tot i que ell sosté que amb una cada vuit hores és suficient. I si us heu saltat una dosi, no és recomanable recuperar-la amb la presa següent.

Ara bé, en canvi, considero que la seva lectura és molt indicada, altament recomanada, per situacions de confinament, per agafar aire i per continuar pensant. No en va, sempre som
a mig camí de la incertesa. Beneïda incertesa!

Assassins de l'Ebre, segons Joan Abentín

Comentari sobre Assassins de l'Ebre de Joan Abentín al blog Anar llegint.
Parla de tots els contes que integren el llibre, i en concret dels meus nanocontes, amb aquestes paraules:

"Els vint negrets" de Jesús Maria tibau. Nanocontes creats fruit de la síntesi absoluta, irònica i amb enorme contingut. Demostració d'intel·ligència i creativitat màximes.

El calaix dels vols perduts, segons Xavier Miró

Al seu blog, Ciutadà K, podeu llegir el comentari de Xavier Miró, activista cultura d'Amposta, que fa sobre El calaix dels vols perduts.

El calaix dels vols perduts, segons Núria Martínez, la Bruixeta

Gràcies a Núria Martínez pel seu comentar al seu blog La màgia dels llibres, després d'haver llegit la meva novel·la El calaix dels vols perduts (Pagès Editors), que us transcric:
.

Feia temps que tenia pendent llegir a en Jesús M. Tibau, a qui fa anys que segueixo en els seus blocs i amb qui havia participat, i gaudit de valent, amb els seus «jocs literaris».

Quan Pagès va publicar l'accèssit del 28è Premi Literari de Novel·la Breu "Ciutat de Mollerussa", amb aquesta atraient portada ja no vaig tenir excusa per retardar-ho més.

 El llibre està estructura amb capítols que es doblen i separen en el temps, acaballes del segle XX i mitjans de la dècada dels setanta; amb un mateix protagonista, en Jordi, adult i infant, que es presenta i a qui ens presenten. Dualitat de narradors — en primera persona quan ens trobem al segon capítol (1975-76) d'aquest desdoblament i a qui ens presenta de forma omniscient en el primer capítol (1999-2000)— que a través de la prosa càlida de l'autor ens acosta a la realitat, actual i passada, del protagonista.

En Jordi era un nano solitari introvertit, callat, a qui els caps de colla no escollien a primera instància, invisible a ulls de molts; amb una fantasia desbordant i una capsa de tresors que obre de tant en tant. Amb un calaix ple de vols perduts: aquelles ocasions en les quals hauria d'haver fet..., i no va gosar, en les que hauria d'haver dit..., i va callar; un munt de moments i ocasions perdudes que ja mai tornaran. Arrossega un sentiment de culpabilitat que no és real.

A cavall entre Cornudella de Montsant on passa la infantesa i l'adolescència i Barcelona on viu d'adult, en Jordi no es trobarà mai sol: en Jenis, un peculiar personatge, o la Nati, una cambrera, sempre acudiran al seu rescat; el primer amb aquelles frases que ell mai gosaria verbalitzar, la segona empenyent-lo a fer allò que ell mai s'atreviria a fer. I pel mig la Llum, la seva germana dotze anys més jove que ell, qui cuida d'ell com si fos una mare.

I en mig de la història d'en Jordi trobem els tresors, quatre capítols que es diferencia dels altres per estar escrit en segona persona, per tenir títol i per ser veritables tresors narratius.

Una novel·la curta, densa en sentiments i sensacions, escrita amb una prosa delicada i suau que convida al lector a endinsar-se en la vida d'un xiquet que creix sense estar preparat per fer-ho.

«Si veus que se t’ofega la vida, fes-li el boca a boca»

El nostre pitjor enemic, segons Mercè Falcó

L'escriptora Mercè Falcó, que està tenint molt èxit amb la seva primera novel·la, L'illa de Bembé, comenta a la seva web la meva primera novel·la, El nostre pitjor enemic.
Moltes gràcies.
Seguidament el transcric:
.

Abans de conèixer el Jesús jo ja li havia pispat un microrelat titulat L’ENCÀRREC, publicat al blog la bona confitura. Ho vaig fer perquè el Ricard Ruiz, professor de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès, ens va manar de triar un microrelat realista d’algun autor i transformar-lo en un microrelat de ciència ficció.  El d’ell feia així:

.

L’ENCÀRREC:

.

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com un jove sergent li passa davant. Té el telèfon de molts assassins; alguns, discrets.”

I jo el vaig transformar en això:

.

L’ENCÀRREC IMPOSSIBLE:

“Massa anys al cos de policia per veure, frustrat, com una jove cyborg li passa davant. Té una llista llarga de contactes de criminals, tan obsolets com ell mateix.”

.

El Ricard em va posar molt bona nota, però a ningú escapa que la base era un diamant que jo vaig embrutar una mica. Més endavant, la Sílvia Panisello (un altre diamant) me’l va presentar i vaig entrar a formar part d’aquest grup insaciable que no para de créixer i fer coses per a la cultura que es diu diLLUMS d’Arts al forn i del qual Jesús M. Tibau és un dels principals promotors i més visibles.

Anem al gra.  Jesús M. Tibau és especialista en relat breu, sigui microrelat o conte, sigui entrades d’un diccionari inversemblant que ell anomena «desdefinicions», o posts molt eficients al seu blog que replica, amb un clar domini de les xarxes socials, a Instagram, facebook, whatsapp, que jo sàpiga. Com ell mateix confessa en una entrada al seu propi blog,

.

“Escriure la meva primera novel·la fou una lluita contínua entre el contista empedreït que sóc, amant de reduir el màxim possible l’extensió dels relats, amb el novel·lista inexpert que explorava nous terrenys.” 

Jo mateixa, que en la meva primera novel·la he escrit més de 450 pàgines, confesso que tindria un problema a la inversa i, per tant, m’he llegit  El nostre pitjor enemic amb un gran interès per veure-hi diferències amb la meva manera d’escriure —substancials—i aprendre del mestre.

Si voleu saber de què va, només cal que llegiu aquesta ressenya de Jordi Siré al Reusdigital.cat, del qual destaco aquest comentari:

.

«L’embolcall és atemporal i indefinit, amb gent que passa i ve sense noms, només identificats per les categories amb els que els classifica la vida. “Pel que m’interessava explicar m’era igual que fos el segle XII o el segle XX, una illa o un planeta perdut a la galàxia exterior. I d’aquesta manera m’estalviava la feina de documentar-me”»

Jo voldria centrar-me en el que m’ha sorprès més: el narrador. Quan escric una novel·la intento fer desaparèixer el narrador per tal que el lector visqui amb els personatges el que està passant.  Per fer-ho faig servir poques descripcions i dono una composició de lloc a través de les accions i els diàlegs. No sé si me’n surto sempre, però en general, això és el que permet al lector tenir la sensació d’estar a dins, com si veiés una pel·lícula i segons els lectors de L’Illa de Bembé això és el que més destaca de la seva experiència lectora .

En la novel·la del Jesús M Tibau el narrador és molt present, tant, que els personatges estan lluny del lector, però això és el que l’autor justament volia. Per això no tenen noms, tan sols graus militars, ni els llocs són concrets i el temps és incert: només disposem del passar d’uns mesos sense any, un calendari amb què s’enceta cada capítol l’únic concret del qual és que el temps narratiu és de vuit mesos. Vol presentar-los dins del teatre o d’un tauler d’escacs i per això hi ha moltes referències a un escenari o espectacle ens ho recorden:

.

“Un mariner crida des del pal major. Assenyala el sud amb el braç estès, per si algú encara dubta de quina és la direcció correcta.  Avisats per crit d’alerta, el teló de núvols s’aparta perquè l’astre rei posi èmfasi al moment.”

 “Atabalats fan avançar el bot camí de l’illa, casella a casella.”

” Des del fortí, a la vora de la lluita perpètua del penya-segat i el mar, tothom observa en silenci l’efecte òptic de la nau que es fa petita en la distància, fins que desapareix engolida per l’aigua.”

“Amb el pes de les hores, la calitja creix i el decorat tremola, com un miratge que no convenç.  A l’altra punta s’aixeca la muntanya que tanca amb austeritat l’escenari i posa fi a l’horitzó terrestre.”

Només en el capítol 20 de març trobem que el narrador s’apropa al personatge i arriba a posar-se a la pell de la comandanta solament durant dues pàgines i mitja. Després corre a distanciar-se’n.

.

“El comandant no s’ha dignat a venir-la a buscar.  S’amagarà rere l’excusa d’estar enfeinat jugant a soldadets, a fer veure que comanda una missió d’importància nacional; quin fart de riure, quan va explicar-li-ho!”

.

Quins avantatges té aquest narrador? Doncs que permet donar entrada a la poètica, que en el cas de Tibau és d’una bellesa exquisida. De fet, en llegir la descripció del personatge principal, (el comandant) em va sobtar que en una trobada del diLLUMS d’Arts al Forn en què ens va presentar la seva novel·la, Tibau llegís la descripció física, a la pàgina 9 i que comença :

“Té els ulls massa junts, i resulten petits tan a la vora del nas que presideix omnipotent el rostre.  És un nas implacable, …”

quan , de fet, encara és més interessant la descripció anímica i de personalitat del comandant, amb passatges en què desgrana les seves pors infantils i la llastimosa escena del brindis fracassat que volia dedicar a son pare el mariscal, que salvant les distàncies perquè el to és humorístic, em va recordar a una escena de la pel·lícula Le placard en la qual Daniel Auteuil, que encarnant Mr Pignon, un personatge fracassat que és tan desgraciat que fins i tot una torrada se li suïcida per la finestra. Jo em quedo amb aquesta profunda descripció del comandant:

.

“Son pare volia convertir-lo en un home, i oblidà la persona; un descuit degut a la manca de pràctica o a la solitud.  La vida del comandant és un esforç per no criar remordiments, un catàleg de mancances que procura actualitzar no gaire sovint.  amb els anys, aprengué a no tenir en compte la incapacitat per a la tendresa de son pare.  Si mai el mirava fixament, la intuïa submergida al toll d’aquells ulls amarats de tristesa i, en gran part, se’n sentia culpable.”

.

Quant a la llengua, m’alegra constatar que Tibau, nascut a Cornudella de Montsant i desplaçat des de fa molts anys al Baix Ebre, no és purista i ha incorporat paraules dels seus dos dialectes d’una manera creativa i flexible, cosa que celebro: hòmens, xiquet, boterut, plegar, apegalosa. Per la resta, està ple d’imatges precioses, de vegades potser gratuïtes perquè l’escriptor es deixa emportar per la màgia dels jocs de paraules:

“Ara, de moment, el gust dels anys perduts s’acumula sobre la pols de les cambres; sobre les cambres de la pols”.

però que la gran majoria són un regal estètic, en què té igual relleu els personatges i els objectes, que personifica constantment:

“És normal que el fortí no s’esforci per semblar bon amfitrió, almenys fins que passi la rancúnia que l’habita.  Les parets tenen memòria, allotgen sentiments, i la solitud que s’enganxa al seu rostre tarda en desaparèixer.  Cal molt d’esforç, i bones dosis de tendresa, per recuperar la confiança de les parets i transformar-les en una llar”.

.

Recomano llegir aquesta novel·la atípica, plena de poesia que es manté en un nivell alt de manera consistent, en què la trama no és el principal i que us portarà a un coneixement de la naturalesa humana molt íntim. Us deixo amb un passatge que m’ha colpit especialment per la seva capacitat de fer-me reflexionar:

.

“Lluny de la terra, l’horitzó esdevé un cercle infinit i blau, una frontera líquida amb llicència per travessar; que la meta s’allunyi a cada pas no és un contratemps, sinó un estímul.  Entendre que la frontera ets tu fa que t’estimis el mar per sempre.  Qualsevol té dret a jurar que es troba enmig del centre, sense por de rebre cap càstig, a declarar-se amo i senyor del tros de món que li toca navegar.  És lícit creure, amb tota fermesa, que els monstres marins són llegendes per espantar cors indecisos, inventades pel nostre pitjor enemic: nosaltres mateixos.”

El nostre pitjor enemic, segons espilldaurat

Alegries que et dóna passejar per instagram i trobar-te un comentari d'espilldaurat sobre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i comprovar que els teus llibres encara respiren i fan respirar.

El nostre pitjor enemic, segons Sergi Bassa

El llibreter Sergi Bassa, de Móra d'Ebre, recomana i comenta El nostre pitjor enemic a la revista digital Núvol.
Transcric el seu comentari:
.
La prosa de Jesús M. Tibau a El nostre pitjor enemic (Cossetània) és un treball d’orfebreria, un treball de punta al coixí. Com diu Sílvia Veà Vila, “has d’aturar-t’hi a assaborir totes les paraules, les expressions, la construcció de les frases, perquè si t’hi atures, gaudeixes de la filigrana, del regust persistent que et deixa al cervell…” A El nostre pitjor enemic, hi trobarem la història d’un antiheroi, però el tema no és el perdedor, ni el dictador, ni la illa… el tema és: qui marca el teu destí ets tu mateix i ningú més que tu mateix; i si no ets conscient d’això o t’ho amagues perquè no t’agrada, o perquè és més còmode no dirigir la pròpia vida i donar les culpes de les coses al món o als altres o a la mala sort, o perquè et fa por tenir tant poder a les mans… allà tu. En rebràs les conseqüències. El nostre pitjor enemic ha guanyat el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre.

El nostre pitjor enemic, segons Òscar Ramírez Dolcet

El periodista i escriptor Òscar Ramírez Dolcet comenta la meva novel·la El nostre pitjor enemic al seu facebook. En aquest enllaç, altres comentaris sobre el llibre.
Us transcric el text:
.

Bell i nostàlgic final d’un llibre que m’ha sorprès molt i que m’ha tingut pres i captiu des del principi (ahir al vespre) fins el final (aquest matí). Armar històries per convertir-les en novel·les no és gens fàcil, vestir-les subtilment i amb suficiència ja és tasca de mestre. I el Jesús M Tibau ha aconseguit tot això i més.
Dels molts fragments que m’han semblat poderosament exquisits, trio aquest que comparteixo:
.

. “Tothom aprèn amb els anys que el fet d’arribar no comporta, forçosament, una victòria, sinó que sovint esdevé l’inici d’una pèrdua. En tot cas, siguin quines siguin les motivacions d’assolir el destí, sempre es crea una mena d’incertesa quan és tan proper.
El vaixell avança a poc a poc enmig del silenci, gairebé de puntetes, amb cura de no trencar quelcom d’irreparable, com si el mar fos de vidre vell.” 
.

. NOTA: La barca a la foto és cortesia de la casa i molt important. Quan llegiu el llibre ja entendreu el perquè.

El nostre pitjor enemic, segons Carme Andrade

En aquest enllaç podeu llegir el comentari de Carme Andrade sobre El nostre pitjor enemic que us transcric:
.

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 

Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.

En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 

El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.

Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 

Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.

Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.

En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade

El nostre pitjor enemic, segons Carme Meix

L'escriptora gandesa Carme Meix parla d'El nostre pitjor enemic al seu facebbok. Gràcies:
.
Amb aquest títol, en Jesús M. Tibau enceta la seva nova faceta com a novel·lista. Una faceta que promet ser tan reeixida com la seva de contista. I contista de nano-contes, una modalitat que el du a escollir i polir el llenguatge fins a límits insospitats, buscant sempre la perfecció. I la sorpresa admirada del lector.
Aquesta faceta de la literatura del Tibau traspua en aquest relat. Cada paraula, cada frase, cada gir del llenguatge, mostren la tossuda voluntat d'un artesà de la llengua. Un artesà o un artista com vulgueu dir-ho, que treballa la seva prosa com un poeta treballa la seva poesia, amb una tossuda perseverança. I per això t'obliga a llegir aquesta novel·la amb la mateixa atenció que demana un poema. A poc a poc, sense presa, rellegint si convé cada paràgraf, per por que se t'escapi alguna cosa essencial. I gaudint de la sensació d'haver-la trobat.
Això quan a la forma. El fons l'ha de descobrir el lector. Un fons que el pot afectar més o menys, segons el seu estat d'ànim, però que no el deixarà, en absolut, indiferent.

El nostre pitjor enemic, segons Francesc Valls Calçada

Francesc Valls-Calçada, periodista i escriptor, comenta El nostre pitjor enemic  (Cossetània) al diari digital Segle 21.cat. El podeu llegir en aquest enllaç.
Us el transcric:
.

Ens ha sorprès gratament la primera novel·la del prioratí, Jesús Tibau, mereixedora del XXXIII Premi de narrativa Ribera d’Ebre. Avesats als seus relats més o menys curts i als nanocontes, en El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions) canvia de registre amb una novel·la breu, però intensa i ben tramada que sedueix al lector amb un lèxic a vegades poètic i una amb atmosfera gairebé onírica que podria ser real com la mateixa vida. Tibau ens transporta amb destresa narrativa a un món amenaçat davant del fet existencial, ho fa amb un argument que atrapa al lector i que pren força a cada pàgina.

Així, ens invita a penetrar en la vida fosca i asfixiant d’un comandant destinat –amb una petita guarnició- a una illa perduda i allunyada al mig de l’oceà. En un món gris, mediocre i petit, ben aviat sorgiran els conflictes personals no resolts d’un personatge amb un una autoestima molt baixa. Un militar que acompleix la missió que li ha estat encomanada i el seu destí, amb la màxima dignitat i estoïcisme. Fidel al què ens té acostumats Jesús Tibau es fixa en els personatges perdedors, a priori; en els seus dubtes i en les seves derrotes. La qual cosa l’obliga a fer un exercici d’introspecció per entendre el protagonista i la seva humanitat: és el carceller oficial d’ un dictador exiliat en una illa. Tot això, dins d’una atmosfera decadent i opressora però amb algunes escletxes de llum i espurnes brillants que fan que pas del temps -aparentment avorrit a l’illa -sigui prou fluid.

L’aparició de la inquietant comandanta i el paper que juga la dona del comandant com a contrapès al personatge del seu marit, en una minúscula illa perduda en l’oceà, on només hi ha mascles, accelerarà la partida d’escacs que es jugava plàcidament, amb un seguit de jugades mestres que la fan més trepidant. En aquest cas, les accions i reaccions que motiven el joc de peons, torres, cavalls, reis, etc, es converteix en un mar de sentiments que ens inviten a la introspecció. En els escacs hi la gran metàfora de l’existència, però el text també ens fa l’ullet amb cites que ens remeten a títols anteriors del propi Jesús Tibau, que entra amb complicitat amb els lectors més fidels.

El nostre pitjor enemic és una suggestiva reflexió sobre la llibertat i l’opressió de l’home per l’home, però amb uns ingredients com la desventura, la incertesa, la gelosia o l’amor que la fan dinàmica i interessant.