A voltes, un planeta, segons Xulio Ricardo Trigo

 

A la secció Tria personal de la revista Serra d'Or del mes de juny, Xulio Ricardo Trigo parla del meu llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)

A voltes, un planeta, segons Francesc Cabiró

 Comentari de Francesc Cabiró, al seu blog Finestra fotogràfica, sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions):

A VOLTES UN PLANETA és l’últim llibre de l’escriptor Jesús M. Tibau. Un llibre en què l’autor es posa el vestit de Sir Thomas More per oferir-nos 35 petits relats en forma de conte, per mostrar-nos un planeta Terra diferent amb tota una sèrie de països inventats. Són com 35 Utopies, micromons en els quals els accidents geogràfics i els fenòmens atmosfèrics —en definitiva, les forces de la natura— condicionaran (i de quina manera!) la vida i els costums dels seus habitants.

Cadascun dels països té les seves particularitats; llocs on, per exemple, la força de la gravetat varia constantment, on els rius de lava campen al seu aire, o en què diuen que la gent no es mor, sinó que senzillament varia d’estat d’ànim… Països, però, en els quals preval la bona entesa entre els habitants —acostumats per necessitat a superar tota mena d’adversitats—, les regles de respecte i cortesia; aquell “deixar fer” als altres, sense qüestionar les seves decisions. Veiem, en molts dels casos, una democràcia ben entesa; malgrat que també supersticions, absurditats i un conformisme subjacent en cadascuna de les cultures que habiten aquest nou món particular, que deriven en allò que podria dir-se una “felicitat artificial” produïda per la bona organització i adaptació als problemes. Veiem destacar-hi, doncs, els valors del treball i de col·laboració, de la igualtat entre les persones, o la paciència i la perseverança.

També hi és molt present el què podria ser la petjada del canvi climàtic (o, més aviat, els seus efectes): un mar embravit, vents desbocats, èpoques gelades; de vegades, fins i tot, amb algun tret apocalíptic, on la llei de l’evolució natural mira d’imposar-se. Però, un cop més, els habitants d’aquest particular planeta aconsegueixen sortir victoriosos, en una harmonia perfecta entre home i natura, encara que sigui a còpia d’autoprotegir-se amb tot un repertori de llegendes, mites i creences que donaran lloc a situacions que ens provocaran més d’un somriure.

La història d’aquests 35 països inventats conclou amb un epíleg, tant original com sorprenent, que ens revelarà el perquè de tot plegat.

A mig camí de la incertesa, a Nitandbooks

 

Comentari sobre A mig camí de la incertesa, a l'instagram de Nitandbooks:

Ja fa temps que Tibau viu a Tortosa i la seva relació amb l’Ebre és sempre present a la seva obra, com també es pot observar a A mig camí de la incertesa, en els passejos de l’Artemi a prop del riu, al conte ‘Eternitat aparent’. El seu idil·li amb la demarcació és recíproc, ja que el 2013 el van guardonar amb el Mèrit de les Lletres Ebrenques.

Però el seu vincle literari sembla no esgotar-se mai: Tibau també dirigeix el club de lectura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo (Tortosa), és l’organitzador de les Jornades literàries de Cornudella de Montsant des de l’any 2008 i, des de 2010, també és guionista i presentador del programa de televisió homònim del seu bloc, que s’emet al Canal 21 de les Terres de l’Ebre.

Els seus contes, escrits amb una ploma àgil i fresca, els han definit  característics «per l’originalitat, la fina ironia i un ús intel·ligent del llenguatge». En el darrer recull, A mig camí de la incertesa ho veiem clarament ja des del títol dels relats. Històries que se centren en les emocions, aquelles que sorgeixen en les accions del dia a dia, sobretot, en aquelles petites coses que finalment són les que construeixen la grandesa de la vida. Com els desitjos incomplets a ‘Més val que no surti’ o fent un resum professional ràpid a ‘De genolls’; observar somrient al gos a ‘Un matí de novembre’ o viure una jornada d’escola des de la visió d’una professora a ‘Rama trencada’; descobrir delicadament que els fills es fan grans a ‘Tempesta’ o un moment a la visita del metge a ‘Un secret subtil’. Contes en els quals, amb la seva agilitat literària i amb una literatura plena de dolçor, molts ens hi podem sentir reflectits.

Literatures de les Terres de l'Ebre, de Santi Borrell

 Article de Santi Borrell a La República, amb el títol Literatures de les Terres de l'Ebre, i en què cita Sebastià Juan Arbó, Rafael Haro, Tomàs Camacho, Joan Ramon Roig i a mi mateix.

Parla de dos dels meus llibres. Parla de L'espectacle de la vida, possiblement el meu llibre més estimat, un dietari copublicat per Ganzell Editors i Editorial Petròpolis, i del poemari Hi entra de puntetes la llum (Associació mar de Fora).

Gràcies a Santi per les paraules, i per mantenir viva l'amistat i el vincle entre les Terres de l'Ebre i el Penedès. 

Hi entra de puntetes la llum, segons Montserrat Morera Escarré

L'escriptora Montserrat Morera Escarré comenta el meu poemari Hi entra de puntetes la llum al seu blog Temps de metàfora, que diu textualment:

Paraules per on entre la llum: aquesta és la matèria de la poesia. 

 J. M. Tibau juga a ficar-nos dins de A la casa i al cos on entra la llum de puntetes. 

Cada mot conté meravelles xifrades. Cal prémer les eufonies, els significats i les associacions de tota mena que hi nien i treure un nèctar personal i intrasferible: l'aura. 

El pròleg de Ricardo Gascón ens obre els ulls a la tradició poètica i literària de les terres ebrenques i no puc més que donar-li la raó quan diu: Teniu entre les mans una obra que mereix que li dediqueu un temps calmant per gaudir-la.

Ho he fet i m'ha sotragat cor i ment. També m'hi he reconegut, sobretot en el gust per les fotografies en blanc i negre que dialoguen amb els poemes. Com en el cas de «Venes» i la fotografia d'una peculiar canonada que constitueix un bell exemple de metàfora visual. 

Les analogies entre el cos i la casa és fan evidents d'entrada amb la fotografia d'un portal per on entre la llum matisada però a raig. Només «Porta» pot ser el títol del primer poema que ens obre pas i només «Ulls» i «Finestres» poden ser el següents. perquè:

...mirar és la part primera

d'un viatge escrit a mitges,...

Seguirem el camí de la mà del poeta que ens deixa que completem allò que ell ha deixat en blanc i negre.  

El temps, la memòria, l'amor, el suïcidi, la vellesa, el tresor de la innocència... els temes es desgranen com pluja fina que va calant, com una pluja de llum que ho amara tot. Com diu a «Les golfes»: 

Si hi entra de puntets la llum, 

pots jurar que ja no en surt.  

Després de trenta-sis poemes al voltant de paraules que exploren la casa-cos, trobem quaranta-nou Minimalismes poètics amb el paradoxal títol de Vas i vents. Aquests esquitxos de poesia m'evoquen els haikus que busquen l'essència sense artifici i que aquí no se sotmeten a cap esquema normatiu. 

Per a mi el recull podria acabar així:

• Senzill

  Zen

  Z

  7

  -

  .

A mig camí de la incertesa, segons Ra_lic

 Sempre em fa il·lusió saber quina mena de reaccions provoquen el meus llibres o relats, i comprovar que algunes de les coses que has sentit o pensat en escriure-les han arribat a algun destí. I em fa especial gràcia si passa amb un llibre com A mig camí de la incertesa que, pobret, es va presentar per primer cop pocs dies abans del confinament de 2020.

Agraït per tant a un dels meus lectors fidels, Ra_lic, que penja un comentari a instagram.

Hi entra de puntetes la llum: Xulio Ricardo Trigo a Serra d'Or

 Article de Xulio Ricardo Trigo a la revista Serra d'Or, de juliol-agost, números 763-764, sobre el meu poemari Hi entra de puntetes la llum.

Mil gràcies, Xulio!

Hi entra de puntetes la llum, segons Maria José Piorno

 

Hi entra de puntetes la llum, segons Tomàs Camacho

 

Dissabte vam presentar el llibre, i diumenge m'arriba el primer comentari sobre Hi entra de puntetes la llum.

L'amic Tomàs Camacho aprofita les seves sessions de caminar per a llegir alhora, i em regala el comentari adjunto que penja a instagram i facebook , que diu textualment:

Hem caminat junts avui. Ha estat un plaer. He sentit moments de gran complicitat i coincidència. En alguns moments ressonava Joana Raspall, en altres, Víctor Canicio, sense deixar de tindre veu pròpia. Una veu, la de Jesús, que per moments és com una càlida i humana abraçada. En alguns moments ens interroga, en altres, ens porta a la reflexió.

El pròleg de Ricardo Gascón també l'encerta.

Una bona peça per a la col·lecció l'Escrita, de Mar de Fora.

Enhorabona! @jesusmtibau

A mig camí de la incertesa

 

 Trobo a instagram un nou comentari sobre el meu llibre A mig camí de la incertesa, aquest cop a càrrec de rosergcotoescriptora.

Textualment diu:

Permeteu-me que us recomani un altre llibre que acabo de llegir:
"A mig camí de la incertesa" d'en Jesús M. Tibau. @jesusmtibau.
És un recull de contes; un llibre petit amb un gran contingut. Relats breus que sobten, emocionen, alguns fins i tot són divertits; tots ells traspuen la sensibilitat, l'empatia i el sentit de l'humor de l'autor. Paga la pena aturar-se al final de cada un d'ells i rumiar una estona per assaborir-los encara més.
M'ha agradat tant, que he fet una segona lectura per si algun detall m'havia passat per alt. De passada he volgut triar el millor, però en acabar, tenia tants de marcats, que m'ha estat impossible triar-ne només un.
Felicitats, mestre! M'ha encantat.

Moltes gràcies

A mig camí de la incertesa, segons a.caudorella

A la pàgina d'Instagram d'a.caudorella trobo un comentari sobre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)
Em fa feliç la idea que algú que llegeix elms meus relats breus pugui agafar afecte pels seus personatge. Jo, almenys, procuro tractar-los amb molta estima.

Martí Gironell comenta A mig camí de la incertesa

Martí Gironell comenta A mig camí de la incertesa a L’illa delsllibres

.

 BENEÏDA INCERTESA

 Li vaig llegir una piulada a Twitter que deia: ” Les xarxes estan plenes de propostes per a ocupar el temps. Està molt bé. Però no perdeu l’oportunitat de dedicar part del temps a una inactivitat necessària: badar.”

De resultes de badar-observar, mirar amb deteniment- Jesús M. Tibau és capaç de crear petites obres d’art com les que hi ha a ‘A mig camí de la incertesa’, publicat a Cossetània. Un nou recull de contes, relats, microcontes i nanocontes de l’autor de Cornudella de Montsant però que intenta viure del cuento des de la seva talia tortosina.

I trobo que en Tibau té una traça extraordinària per dir molt en ben poc. D’una imatge, d’un sentiment, d’una emoció, d’una expressió, d’una mirada… té la capacitat, la sensibilitat i la traça necessàries per saber-li donar una volta i mitja que fa que els lectors ens arribi embolicat, envernissat amb una pàtina d’originalitat. En Tibau finestreja la nostra realitat més pròxima i quotidiana i en fa material literari de primera.

Mentre vas llegint els contes d’en Tibau saps que en algun moment farà un gir inesperat, però no en tens ni idea de quan. Que hi trobareu alguna detall petit i quotidià i aparentment inofensiu que fa que vegis les coses des d’una altra perspectiva i així ens acaba dient coses sense dir-les. Però se li entén tot. Ell diu que juga, que improvisa i que es deixa portar. Però l’objectiu d’en Tibau és ben clar. Li deia l’altre dia en conversa per whatsapp que els seus contes són petites píndoles de realitat que ens les podem prendre cada dia. Vosaltres mateixos us n’administreu la dosi, ja que són compatibles amb altres lectures. Les podeu barrejar sense cap perill per la vostra salut mental mentre llegiu una novel·la històrica o un thriller ben negre.

Els contes d’en Tibau no tenen cap contraindicació, al contrari, tot i que ell sosté que amb una cada vuit hores és suficient. I si us heu saltat una dosi, no és recomanable recuperar-la amb la presa següent.

Ara bé, en canvi, considero que la seva lectura és molt indicada, altament recomanada, per situacions de confinament, per agafar aire i per continuar pensant. No en va, sempre som
a mig camí de la incertesa. Beneïda incertesa!

Assassins de l'Ebre, segons Joan Abentín

Comentari sobre Assassins de l'Ebre de Joan Abentín al blog Anar llegint.
Parla de tots els contes que integren el llibre, i en concret dels meus nanocontes, amb aquestes paraules:

"Els vint negrets" de Jesús Maria tibau. Nanocontes creats fruit de la síntesi absoluta, irònica i amb enorme contingut. Demostració d'intel·ligència i creativitat màximes.

El calaix dels vols perduts, segons Xavier Miró

Al seu blog, Ciutadà K, podeu llegir el comentari de Xavier Miró, activista cultura d'Amposta, que fa sobre El calaix dels vols perduts.

El calaix dels vols perduts, segons Núria Martínez, la Bruixeta

Gràcies a Núria Martínez pel seu comentar al seu blog La màgia dels llibres, després d'haver llegit la meva novel·la El calaix dels vols perduts (Pagès Editors), que us transcric:
.

Feia temps que tenia pendent llegir a en Jesús M. Tibau, a qui fa anys que segueixo en els seus blocs i amb qui havia participat, i gaudit de valent, amb els seus «jocs literaris».

Quan Pagès va publicar l'accèssit del 28è Premi Literari de Novel·la Breu "Ciutat de Mollerussa", amb aquesta atraient portada ja no vaig tenir excusa per retardar-ho més.

 El llibre està estructura amb capítols que es doblen i separen en el temps, acaballes del segle XX i mitjans de la dècada dels setanta; amb un mateix protagonista, en Jordi, adult i infant, que es presenta i a qui ens presenten. Dualitat de narradors — en primera persona quan ens trobem al segon capítol (1975-76) d'aquest desdoblament i a qui ens presenta de forma omniscient en el primer capítol (1999-2000)— que a través de la prosa càlida de l'autor ens acosta a la realitat, actual i passada, del protagonista.

En Jordi era un nano solitari introvertit, callat, a qui els caps de colla no escollien a primera instància, invisible a ulls de molts; amb una fantasia desbordant i una capsa de tresors que obre de tant en tant. Amb un calaix ple de vols perduts: aquelles ocasions en les quals hauria d'haver fet..., i no va gosar, en les que hauria d'haver dit..., i va callar; un munt de moments i ocasions perdudes que ja mai tornaran. Arrossega un sentiment de culpabilitat que no és real.

A cavall entre Cornudella de Montsant on passa la infantesa i l'adolescència i Barcelona on viu d'adult, en Jordi no es trobarà mai sol: en Jenis, un peculiar personatge, o la Nati, una cambrera, sempre acudiran al seu rescat; el primer amb aquelles frases que ell mai gosaria verbalitzar, la segona empenyent-lo a fer allò que ell mai s'atreviria a fer. I pel mig la Llum, la seva germana dotze anys més jove que ell, qui cuida d'ell com si fos una mare.

I en mig de la història d'en Jordi trobem els tresors, quatre capítols que es diferencia dels altres per estar escrit en segona persona, per tenir títol i per ser veritables tresors narratius.

Una novel·la curta, densa en sentiments i sensacions, escrita amb una prosa delicada i suau que convida al lector a endinsar-se en la vida d'un xiquet que creix sense estar preparat per fer-ho.

«Si veus que se t’ofega la vida, fes-li el boca a boca»