dijous, 1 d’octubre del 2015

La pluja, segons Carme Meix

Carme Meix em fa el regal de llegir el meu nou llibre La pluja ha vessat milions de núvols abans, i de comentar-lo al seu blog.
Ha copsat perfectament la intenció del llibre, aquesta mirada serena al passat, per posar en relleu allò que més ens ha de cridar l'atenció: el present.
Gràcies!
Us transcric el comentari:
.

En Jesús M. Tibau, que ja amb els seus reculls de contes ens havia mostrat la gràcia i calidesa del seu llenguatge, i la humanitat dels personatges que els habiten, en sorprèn ara am un recull de poemes, o mini poemes, on predomina la nota tendra, la paraula precisa: 
.
“Pessics?
Em despertes.
Pessigolles.”
 .
I també una certa nostàlgia:
“A plom, de vegades,
cauen els anys,
que plego amb mocadors de seda.”
 .
El seu amor per la literatura:
“Amb la punta dels dits
acarona el llom dels llibres,
i els dies.”
.
El pas del temps, una constant:
“Assumeixo, sense dol,
la inevitable caducitat dels meus passos,
l'anunciada mort de les petjades.”
 .
Un punt d'erotisme:
“Llegeixo el resum del dia
a les línies dels teus dits,
que em passegen.”
 .
El recull s'acaba amb una contundent declaració de principis:
“Ser,
o no ser?
Estar.”
 .
Perquè és ara i aquí, en el present, que la vida es dilata, s'eixampla i se'ns endú cap a nous horitzons que mirem d'abastar amb el cor i les mans, amb la punta esmolada del verb.

dilluns, 4 de maig del 2015

El noi del costat del padrí, segons Francesc Mompó

Francesc Mompó escriu una columna al diari Levante del dia 2 de maig, i que us transcric:
.

ACRÓBATA DEL CONTE
Del conte curt al nanoconte, tot passant pel conte breu i pel microconte. El noi del costat del padrí és un recull de quaranta narracions cap de les quals supera les quatre pagines. El cornudellenc Jesús M, Tibau és un especialitsa de la síntesi duta als imposibles extrems del nanoconte, aqueslla brevíssima narració en què l’autor obsequia el lector amb un colp de fuet intel·lectual que l’obliga a acarar-se a una nova realitat mitjançant l’acrobatisme sinàptic. En molts casos ens recorda el guatamaltec Augusto Monterroso i el seu conegudíssim conte d’El dinosaure que en una famosa entrevista Ana Botella deia que encara se l’estava llegint –atenció la perífrasi durativa-: “Cuando despertó, el dinosaurio todavía estaba allí”. I aquest , un dels de Tibau: “SORTIDA. Obsessionat per les sortids d’emergència, no entra. » És el sisè recull de contes que publica. L’obre amb un relat que dóna títol a lllibre ; i ho fa amb un descriptivisme afectiu que ens permet traspassar fronteres màgiques per fer reviure records impossibles apegats a la terra. En les seves narracions reviscolen morts, els costums soterrats per la compulsió ansiosa de la realitat actual sota una escriptura minuciosa que escorcolla allò que ens sol passar desapercebut. Un luxe. Històries per anar assaborint a poc a poc.

dimarts, 13 de gener del 2015

El noi del costat del padrí, segons Carme Meix

Carme Meix comenta al seu blog les seves sensacions sobre El noi del costat del padríMoltes gràcies. Us transcric el text:
.
 Si li hagués de posar un adjectiu a aquesta recull de contes del Tibau seria tendresa. Tendresa i quotidianitat definirien els personatges del nostre autor, tot i que de vegades, la fantasia, supleix o modifica la realitat, com passa al conte Disfresses, on els personatges només senten l'atracció sexual quan, obviant el món real, entren en un món de fantasia, que els exalta. Tots els protagonistes dels seus contes tenen noms corrents i els situa en espais concrets, normalment del que en podríem dir ampliant molt el terme, les Terres de l'Ebre -que inclourien també la Franja i el Montsant-. Explicava el Jesús M. Tibau, a la presentació que en va fer a Barcelona, que els contes li vénen de tenir sempre l'antena parada. Atent als petits detalls, alguns ben nimis, que ell eleva a la categoria de primordials.
La llengua, en Jesús M. Tibau llisca d'una manera tan planera i suau que diries que no li costa gens d'escriure, obviant que aquesta aparent senzillesa és molt difícil d'aconseguir. Hi contribueix el fet, quan el coneixes, que mentre llegeixes, sembla que sentis la seva veu. I és com si l'autor t'acompanyés en aquest viatge que et proposa pels seus mons literaris. Que de seguida fas teus.
Acaba el recull amb alguns nano contes, contes brevíssims, però de gran profunditat. En cito un que he trobat molt suggerent: L´ÚLTIM DESIG. Diu així:
“Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim desig. Encongir-se.”

Jo li demano. No te n'encongeixis, Jesús! Pel bé de la literatura.