dijous, 22 de setembre del 2011

Carme Meix comenta I un cop de vent els despentina

Carme Meix comenta I un cop de vent els despentina al seu blog. En transcric el comentari:
.
Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!

dissabte, 10 de setembre del 2011

I un cop de vent els despentina, a Càndid a l'escala

Gràcies a Càndid a l'escala pel comentari de I un cop de vent els despentina, al seu blog:

Cada historia té un fil obvi. Però de vegades el fil es torça i es torna en contra de la seva pròpia història. Altres el fil és tan evident que la sorpresa està en la pròpia obvietat.

M’ha semblat que en Jesús cuina aquesta sorpresa inesperada, o la seva contrària, la sorprenent antisorpresa, com un ingredient inexcusable de les seves històries. M’ha semblat.

També m’ha semblat que ell es posa dins de la història i diu als personatges, ei, vosaltres feu i jo com si no hi fos, però hi és, i encara que sí que els deixa fer, de tant en tant en defenestra un o aparta els altres que fan nosa al que ell s’estava mirant. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un artesà disciplinat, dels que periòdicament es posen a la feina, perquè vol, és clar, però perquè és important posar-se a la feina, perquè mai no saps, que si et vingués la història que ha de trasbalsar la història de la humanitat, no et pot agafar fent la migdiada. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un home enamorat. Del poble on va nàixer i de la seva gent. Del poble on viu i de la seva gent. Dels pobles que no coneix i de la seva gent. I, com tots els enamorats lletraferits, escriure és un acte d’amor. De vegades amb orgasme i tot. M’ha semblat.

I com a lletraferit que sóc, alguns contes m’han provocat sana enveja; d’altres enveja totalment insana, l’autèntica; i altres m’han deixat indiferent, és cert, potser perquè m’he quedat enrampat amb un fil que no és el que a ell li interessava seguir, i és que com a autor, ell en tenia tot el dret, i com a lector, jo també.

Ei, Jesús, ja veus que a la fi he complert la paraula. I sort que te la vaig donar, la paraula, perquè m’ha costat de trobar el llibre. Podria aventurar-me a proclamar que sembla que a les comarques nord-orientals sigui difícil que arribin les edicions de Cossetània. Vaja, m’ha semblat.

En tot cas, sàpigues que espero el següent. No sé si encarregar-lo abans que surti.