Carme Meix comenta al seu blog les seves sensacions sobre El noi del costat del padrí. Moltes gràcies. Us transcric el text:
.
Si li hagués de posar un adjectiu a aquesta recull de contes del Tibau
seria tendresa. Tendresa i quotidianitat definirien els personatges del nostre
autor, tot i que de vegades, la fantasia, supleix o modifica la realitat, com
passa al conte Disfresses, on els personatges només senten l'atracció sexual
quan, obviant el món real, entren en un món de fantasia, que els exalta. Tots
els protagonistes dels seus contes tenen noms corrents i els situa en espais
concrets, normalment del que en podríem dir ampliant molt el terme, les Terres
de l'Ebre -que inclourien també la
Franja i el Montsant-. Explicava el Jesús M. Tibau, a la
presentació que en va fer a Barcelona, que els contes li vénen de tenir sempre
l'antena parada. Atent als petits detalls, alguns ben nimis, que ell eleva a la
categoria de primordials.
La llengua, en Jesús M. Tibau llisca d'una manera tan planera i suau
que diries que no li costa gens d'escriure, obviant que aquesta aparent
senzillesa és molt difícil d'aconseguir. Hi contribueix el fet, quan el
coneixes, que mentre llegeixes, sembla que sentis la seva veu. I és com si
l'autor t'acompanyés en aquest viatge que et proposa pels seus mons literaris.
Que de seguida fas teus.
Acaba el recull amb alguns nano contes, contes brevíssims, però de
gran profunditat. En cito un que he trobat molt suggerent: L´ÚLTIM DESIG. Diu
així:
“Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni
l'últim desig. Encongir-se.”
Jo li demano. No te n'encongeixis, Jesús! Pel bé de la literatura.