Una sortida digna, segons Joana Torres:
.
He llegit en unes hores el llibre "Una sortida digna" de Jesús M. Tibau.
El vaig comprar per internet a canvi que vingués signat per ell, ja us ho vaig explicar.
És magnífic, al llegir que parlava de la mort, doncs vaig dubtar, a l'estiu prefereixo llibres més distesos i que no em facin pensar gaire, però les ganes m'han pogut i quina sorpresa!.Cert, parla de la mort, amb una fina ironia, un punt d'humor negre, una diguem lleugeresa que et treu un somriure als llavis amb situacions del tot inesperades i divertides.No he pogut deixar la lectura fins al final.
Al ser diguem "contes curts", independents l'un de l'altre, permet arreplegar el llibre en qualsevol moment, fins i tot mentre feia el sofregit de l'arrós, i anar avançant.
Si teniu l'oportunitat el llegiu, creieu que val molt la pena.En un altre moment faré un petit resum de tot el que estic llegint, que no és poc, però aquest llibre mereix un apunt per ell solet.
En aquest blog es col·leccionen els comentaris realitzats sobre els llibres de Jesús M. Tibau
dimecres, 8 de desembre del 2010
Una sortida digna, segons Joana Torres
dimecres, 20 d’octubre del 2010
El vertigen del trapezista, al blog Nàufragiobrer
El vertigen del trapezista, al blog Nàufragiobrer:
.
Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.
El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.
A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.
.
Vet aquí un doble ressenya d'un autor, que en el meu cas, com suposo que li ha passat a d'altres persones, vaig conèixer primer la seva faceta de blocaire i la curiositat em va portar a conèixer algún dels llibres de la seva faceta d'escriptor. El principal dilema era saber quina era la millor opció per fer una immersió en el món literari d'en Tibau.
Vaig decidir finalment llegir-me els tres últims, i en aquest post intentaré dir alguna coseta dels dos penúltims llibres.
El vertigen del trapezista és un recull que inclou 34 relats. Són relats carregats de quotidianitat, ironia, reflexió, tendresa...retrats de personatges, alguns que intenten sobreviure i fer malabarisme entre el passat, el present i el futur. El que més m'ha sorprès és l'habilitat amb la que es mou en el gènere del relat i la gran fluïdesa que tenen. És un recull que es llegeix sense grans problemes i que convida a la relectura. Jo ho he fet. M'he llegit tres cops el primer conte, perquè...sí...ho confesso..."monedes o l'indecís rodar dels anys", per cert, un dels varis contes premiats que inclou el recull, m'ha atrapat la història i he pensat...ostres, això dóna per una novel·la!
La grandesa i feblesa al mateix temps d'un recull de relats és que ens ofereixen un ampli ventall d'històries i fragments que no sempre ens poden atrapar de la mateixa manera tots. No tots els contes m'agraden ni m'atrapen de la mateixa manera. Realment és un llibre que amb prou feines 120 fulls aporta molts elements per anal·litzar moltes coses...és fresc, dinàmic, innovador l'epíleg participatiu...M'agrada el Tibau que converteix la seva Cornudella natal en un espai literari més i que fa dels carrers de Tortosa una ciutat literària...M'agradaria pensar que he descobert un autor amb prou fusta per sorprendre'm d'aquí un temps, no amb petites acrobàcies literàries sinó amb una gran acrobàcia: una novel·la o un recull de tres o quatre històries llargues. Temps al temps.
A la barana dels teus dits és un recull de petits fragments poètics. Està escrit amb humil·litat i senzillesa. És un homenatge a l'ànima enamorada que observa rera una barana cada matí el món. El Tibau poètic ha sigut un gran descobriment: versos propers i quotidians. Un plaer.
Etiquetes de comentaris:
El vertigen del trapezista
dijous, 14 d’octubre del 2010
Una sortida digna a Ràdio Esparreguera
Una sortida digna a Ràdio Esparreguera, de la mà de Clídice.
dimarts, 5 d’octubre del 2010
Una sortida digna, segons Manel Alonso i Català
Una sortida digna, segons Manel Alonso i Català:
.
Hi ha un seguit de grans temes que al llarg de la història de la literatura s’han repetit, són temes que mai no deixen de preocupar l’ésser humà i que la mirada dels creadors literaris actualitza constantment. Un d’aquests grans temes és la mort. La mort, de vegades en contraposició a l’amor, d’altres com a complement final del viure.
A través del temps i de l’obra de molts escriptors hem assistit a diferents enfocaments i diverses perspectives sobre la qüestió. Hi ha qui s’hi ha enfrontat des de la por terrible i tràgica que el seu pensament li genera. Hi ha qui ho fa amb una ganyota sarcàstica, altres amb humor i ironia. Ara, ningú no dubta que la mort és la cosa més important que passarà en la nostra vida.
Vivim uns temps estranys, hem tret de casa els moribunds per a dur-los a morir als hospitals, hem tret dels pobles la mort i l’hem portada a funcionals tanatoris ubicats a polígons industrials. La mort, que en un temps formava part de la nostra quotidianitat, ara se la reclou i se l’oblida dins d’un parèntesi que volem com un glop ràpid d’empassar. Som uns inconscients, la mort continua passant la dalla com sempre, malgrat que vulguem tapar-nos els ulls a la realitat que ens imposa.
No sé si la mort és una sortida digna a la vida. Tampoc no seria capaç d’assegurar si hi ha una manera de morir-se digna, amb dolor o sense dolor. I no sé si l’escriptor Jesús M. Tibau creu que la mort és una eixida digna, ja que després de llegir el seu recull de contes Una sortida digna i veure el to irònic i les dosis d’humor que empra em deixa amb el dubte.
Sovint, quan un escriptor intenta compondre un recull de narracions breus, es troba amb el dilema de buscar elements que des d’una certa diversitat oferisquen uns mínims enllaços per a conformar una unitat plural. La mort, com ja poden endevinar, ha estat l’enllaç temàtic del volum Una sortida digna (Cossetània edicions, 2009).Vint-i-sis narracions, algunes de les quals ja van aparéixer en els volums Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) o Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), on la mort sempre apareix, com en la vida, d’una manera o altra.
El llibre és una galeria de personatges, però també de situacions de vegades totalment irreals, que no per això inversemblants al lector, com ara unes oposicions a sicari municipal, o les cabòries d’un taxidermista, on he sentit ecos d’algunes obres del cullerot Manel Joan i Arinyó. Però així com Arinyó tendix cap a la caricatura esperpèntica i de vegades cap un humor brut i cruel, el tractament que fa Tibau és el d’una barreja entre l’humor, unes gotes de realisme màgic i la tendresa.
Una sortida digna és un recull de contes ben escrits i estructurats, d’extensió diversa (en els quals ensopeguem de tant en tant amb alguns microrelats en què amb poques paraules ens assegura que res no és com pareix a primer colp d’ull), capaços de sorprendre el lector en el darrer moment i capturar-lo des de la primera frase. La mort per a Tibau, en aquesta ocasió, és una excusa per a des de la crítica a determinats aspectes de les misèries de l’ésser humà fer-nos esbossar un somriure.
.
Hi ha un seguit de grans temes que al llarg de la història de la literatura s’han repetit, són temes que mai no deixen de preocupar l’ésser humà i que la mirada dels creadors literaris actualitza constantment. Un d’aquests grans temes és la mort. La mort, de vegades en contraposició a l’amor, d’altres com a complement final del viure.
A través del temps i de l’obra de molts escriptors hem assistit a diferents enfocaments i diverses perspectives sobre la qüestió. Hi ha qui s’hi ha enfrontat des de la por terrible i tràgica que el seu pensament li genera. Hi ha qui ho fa amb una ganyota sarcàstica, altres amb humor i ironia. Ara, ningú no dubta que la mort és la cosa més important que passarà en la nostra vida.
Vivim uns temps estranys, hem tret de casa els moribunds per a dur-los a morir als hospitals, hem tret dels pobles la mort i l’hem portada a funcionals tanatoris ubicats a polígons industrials. La mort, que en un temps formava part de la nostra quotidianitat, ara se la reclou i se l’oblida dins d’un parèntesi que volem com un glop ràpid d’empassar. Som uns inconscients, la mort continua passant la dalla com sempre, malgrat que vulguem tapar-nos els ulls a la realitat que ens imposa.
No sé si la mort és una sortida digna a la vida. Tampoc no seria capaç d’assegurar si hi ha una manera de morir-se digna, amb dolor o sense dolor. I no sé si l’escriptor Jesús M. Tibau creu que la mort és una eixida digna, ja que després de llegir el seu recull de contes Una sortida digna i veure el to irònic i les dosis d’humor que empra em deixa amb el dubte.
Sovint, quan un escriptor intenta compondre un recull de narracions breus, es troba amb el dilema de buscar elements que des d’una certa diversitat oferisquen uns mínims enllaços per a conformar una unitat plural. La mort, com ja poden endevinar, ha estat l’enllaç temàtic del volum Una sortida digna (Cossetània edicions, 2009).Vint-i-sis narracions, algunes de les quals ja van aparéixer en els volums Postres de músic (Editorial Empúries, 2005) o Tens un racó dalt del món (Editorial Montflorit, 2001), on la mort sempre apareix, com en la vida, d’una manera o altra.
El llibre és una galeria de personatges, però també de situacions de vegades totalment irreals, que no per això inversemblants al lector, com ara unes oposicions a sicari municipal, o les cabòries d’un taxidermista, on he sentit ecos d’algunes obres del cullerot Manel Joan i Arinyó. Però així com Arinyó tendix cap a la caricatura esperpèntica i de vegades cap un humor brut i cruel, el tractament que fa Tibau és el d’una barreja entre l’humor, unes gotes de realisme màgic i la tendresa.
Una sortida digna és un recull de contes ben escrits i estructurats, d’extensió diversa (en els quals ensopeguem de tant en tant amb alguns microrelats en què amb poques paraules ens assegura que res no és com pareix a primer colp d’ull), capaços de sorprendre el lector en el darrer moment i capturar-lo des de la primera frase. La mort per a Tibau, en aquesta ocasió, és una excusa per a des de la crítica a determinats aspectes de les misèries de l’ésser humà fer-nos esbossar un somriure.
dimarts, 3 d’agost del 2010
Postres de músic; Manel Alonso i Català
Comentari sobre Postres de músic, a càrrec de Manel Alonso i Català:
.
En algunes de les nostres comarques existeix un plat gastronòmic anomenat postres de músic, el qual consistix en una cassoleta de fang plena d’avellanes, ametles, pinyons, panses i nous, acompanyat per un gotet de vi dolç. L'escriptor Jesús M. Tibau ens oferix unes postres de músic literari en el recull amb què va obtindre el XXXIX Premi Marian Vayreda, Postres de músic (Empúries, Barcelona, 2005), conformat per quaranta-nou contes breus i un epíleg on de vegades justifica i en altres ocasions dóna la volta als relats, uns relats que d’una manera o altra no havia acabat de tancar i que ara, amb ànims de sorprendre’ns i fins i tot de llevar-los una vana transcendència, torna amb la nostra complicitat a passar-los comptes.
Les narracions, seguint la senzilla però saborosa recepta de les postres de músic, són de temes variats, alguns d'ells cruixents, d’altres més tous, i van des del petit món d’un mestre d’escola, a la recerca d’un assassí múltiple, passant per les pretensions d’un superheroi que acaba convertint-se en un nou tirà o el fet de la lectura des del punt de vista d’un llibre. L'extensió de cada conte varia, hi podem trobar microrelats com ara El so dels porticons, Tou, I després silenci i Destapada, on trobem petits artefactes de diferent càrrega, uns de lírica, altres sarcàstics... O relats més extensos, com ara Cada colp més grossa, que en cap cas no superen les cinc pàgines.
La fauna que pul·lula en Postres de músic està formada per personatges extrets del món del còmic, de la literatura o del cinema, però al lector sagaç li resta en les papil·les lectores el gust, la sensació que alguns altres són clons de Tibau, els quals ha obligat a fer de funambulistes en la corda de la seua imaginació.
Els quaranta-nou relats tenen en comú dos fets. El primer, que són extrets de la realitat més pròxima de l'autor, un autor amb una mirada peculiar que és capaç de capgirar en benefici d’un bon relat el fet més quotidià i anodí; i el segon, que estan escrits amb una prosa rica i carregada amb una fina però corrosiva ironia.
L’escriptor i agitador cultural Jesús M. Tibau ens ha deixat les postres sobre la taula, assaboriu-les i que, com a mi, vos facen un bon profit.
.
En algunes de les nostres comarques existeix un plat gastronòmic anomenat postres de músic, el qual consistix en una cassoleta de fang plena d’avellanes, ametles, pinyons, panses i nous, acompanyat per un gotet de vi dolç. L'escriptor Jesús M. Tibau ens oferix unes postres de músic literari en el recull amb què va obtindre el XXXIX Premi Marian Vayreda, Postres de músic (Empúries, Barcelona, 2005), conformat per quaranta-nou contes breus i un epíleg on de vegades justifica i en altres ocasions dóna la volta als relats, uns relats que d’una manera o altra no havia acabat de tancar i que ara, amb ànims de sorprendre’ns i fins i tot de llevar-los una vana transcendència, torna amb la nostra complicitat a passar-los comptes.
Les narracions, seguint la senzilla però saborosa recepta de les postres de músic, són de temes variats, alguns d'ells cruixents, d’altres més tous, i van des del petit món d’un mestre d’escola, a la recerca d’un assassí múltiple, passant per les pretensions d’un superheroi que acaba convertint-se en un nou tirà o el fet de la lectura des del punt de vista d’un llibre. L'extensió de cada conte varia, hi podem trobar microrelats com ara El so dels porticons, Tou, I després silenci i Destapada, on trobem petits artefactes de diferent càrrega, uns de lírica, altres sarcàstics... O relats més extensos, com ara Cada colp més grossa, que en cap cas no superen les cinc pàgines.
La fauna que pul·lula en Postres de músic està formada per personatges extrets del món del còmic, de la literatura o del cinema, però al lector sagaç li resta en les papil·les lectores el gust, la sensació que alguns altres són clons de Tibau, els quals ha obligat a fer de funambulistes en la corda de la seua imaginació.
Els quaranta-nou relats tenen en comú dos fets. El primer, que són extrets de la realitat més pròxima de l'autor, un autor amb una mirada peculiar que és capaç de capgirar en benefici d’un bon relat el fet més quotidià i anodí; i el segon, que estan escrits amb una prosa rica i carregada amb una fina però corrosiva ironia.
L’escriptor i agitador cultural Jesús M. Tibau ens ha deixat les postres sobre la taula, assaboriu-les i que, com a mi, vos facen un bon profit.
dissabte, 26 de juny del 2010
Una sortida digna, al blog Anticànons
Una sortida digna, al blog Anticànons:
.
Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és “Una sortida digna” que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.
Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.
Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.
“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.
Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.
En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.
Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.
Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.
El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.
Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.
Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.
.
Heus aquí un llibre que comença pel final. De fet, la majoria dels contes presenten un títol que té relació amb el final de la narració. I és “Una sortida digna” que seria relacionat amb un final de conte graciós, ben trobat, contundent, en la major part dels casos. Contes que són una barreja de les Històries imprevistes de Dahl i de prosa poètica. De fet el tema de la mort, present a tots els contes, s’escauria a aquest escriptor anglès. La mort seria la sortida digna de la vida. En relació amb la coberta: la poma mossegada d’Adam i Eva, la del pecat original i la del final de la vida eterna a la terra per a l’home segons la religió.
Penso que seria bo d’haver llegit el llibre per abordar la meva ressenya. En el primer conte, per exemple, hi ha molt de sentit de l’humor present en la història, en un final aparentment sense molt sentit, però que funciona: “es queda sense paraules”, diu en acabar, d’acord amb el final de qualsevol conte, on sempre s’acaben les paraules, il·lustrant el que és obvi.
Al segon conte hi surt un secundari, un doble, que no li és permès de destacar en el moment de morir de veritat tampoc. En un altre conte, “Massa visceral”, hi ha la història d’un assassí que “no pot evitar una profunda melangia” de trobar a faltar els que assassina. O a “De tant anar a la font”, la història d’un malastruc que fins i tot és malaventurós amb ell mateix, tot autoprovocant-se la mort.
“Mostra d’afecte”: el fet de confondre el mort, trasbalsa el protagonista de tal manera que aconsegueix de fer una mostra d’afecte més aconseguida davant la vídua, ell que no sabia com mostrar-ne d’autèntica i convincent.
Com que el tema és la mort i el matar, hi ha algunes personificacions, una d’un àlfil negre que ha matat un cavall blanc, una altra una bombeta que es fon. És molt enginyós i sorprenent un cop més el final. O la personificació mateixa de la mort, que té “una puntualitat que esgarrifa”.
En relació al que s’ha dit de la coberta del pecat original: es veu reflectit en el conte “Admiració”, en què el poeta amaga els seus gelos respecte a un poeta d’èxit, no pot deixar de somriure en la seva mort. O bé l’“Aparent tranquil·litat” de qui somnia carregar-se algú que té més èxit que ell en música, un pianista.
Hi ha un parell d’observacions molt lúcides: “Segur que els hauria felicitat per l’agilitat amb què han resolt l’entrebanc imprevist (tot i que, si algun succés hi ha previst a la vida, és la mort)” (63). I a l’últim conte, que per cert, és especialment llarg, un cop més una possible referència al títol d’“Una sortida digna”, un end-weight, el pes al final que s’escau aquí: “Però el passat, com l’aigua, d’alguna manera sempre torna”. Val la pena de llegir-se aquest llibre per trobar aquesta frase en el seu context.
Trobem també un microconte que és el més concís i poètic de tots, “Motius”: “Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota”. Entre allò transcendent i allò frívol, entre el sublim i el grotesc en què es mou la humanitat, com tots aquests contes. Com “la capacitat morbosa de la gent, capaç de mirar les imatges entremig dels dits mentre es tapen la cara amb les mans” (73). El conte al qual pertany aquest passatge parlaria també de com a les notícies, quan no saben de què parlar, treuen un cas d’assassinat. I el següent conte, “L’home de gel”, parlaria de com la credulitat de la gent, la seva ideologia passa per sobre d’un cadàver “en un discret segon terme”.
El llibre ve a ser, doncs, un compendi de petites o grans mesquineses, humanes com l’“Enveja” que es té amb una amiga que té més èxit, que fa odiar-la fins i tot pel disseny del seu taüt. La realitat es menja la innocència, ve a dir en un altre conte, “Innocència”.
Per últim, l’últim conte, amb un títol, “Viananys”, que és un joc de paraules entre vianant i anys. La mort que ens apropa a la terra aconsegueix de fer volar la protagonista, que retrobarà la mare morta.
Algun cop he llegit que la poesia parla de tres temes bàsicament: de la poesia en ella mateixa, de l’amor i de la vida i la mort, que són el mateix. O sigui que el tema d’aquest llibre és més important que no semblaria. Allò que ens lliga a la terra més que res més. D’aquí la pluja fina que torna l’aigua a la terra al principi i al final de l’últim capítol, un final que encaixa amb tot el llibre.
diumenge, 28 de març del 2010
El vertigen del trapezista, al Bloc de butxaca
El vertigen del trapezista, al Bloc de butxaca:
.
Com deia es tracte de un recull de contes, el primer, Monedes o l'indecís rodar dels anys, es el més llarg de tots, i crec que el tema es el suficient potent per fer una bona novel·la. Sobre els contes, en la contraportada diu “que els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre els somnis i la realitat”, es veritat perquè hi han contes que son surrealistes i altres semblam basats en experiències viscudes per l'autor en la seva infantesa, en algunes d'aquests experiències m'he sentit identificat (som coetanis), per exemple “El germà preferit”.
Alguns contes fan de bon llegir i altres son una mica més espessos, però en definitiva, un bon llibre, que et fa passar una bona estona.
.
Com deia es tracte de un recull de contes, el primer, Monedes o l'indecís rodar dels anys, es el més llarg de tots, i crec que el tema es el suficient potent per fer una bona novel·la. Sobre els contes, en la contraportada diu “que els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre els somnis i la realitat”, es veritat perquè hi han contes que son surrealistes i altres semblam basats en experiències viscudes per l'autor en la seva infantesa, en algunes d'aquests experiències m'he sentit identificat (som coetanis), per exemple “El germà preferit”.
Alguns contes fan de bon llegir i altres son una mica més espessos, però en definitiva, un bon llibre, que et fa passar una bona estona.
Etiquetes de comentaris:
El vertigen del trapezista
dimecres, 10 de març del 2010
Una sortida dig,a, segons Sílvia Abastos
Sílvia Abastos, a Ràdio Argentona, comenta Una sortida digna
divendres, 26 de febrer del 2010
Una sortida digna, segons Salvador Macip
Una sortida digna, segons Salvador Macip:
.
A la maleta també hi havia dos llibres de contes. Els qui us passeu per aquí sabeu la meva recent animadversió per aquest gènere. No diré que aquests reculls me l'han curat, segueixo veient-hi els mateixos problemes, però he de confessar que m'ho vaig passar bé llegint-los. Em sembla que el conte català es pot dividir en dos grans grups. En un, els hereus de Pere Calders munten històries amb un to entre irònic i clarament humorístic, amb pràcticament l'obligació de posar en algun lloc (preferiblement al final) un gir inesperat o una mena de punchline agut que justifiqui la història. És una mica el que havia provat jo mateix a Quina gran persona, igual que tants d'altres escriptors catalans de la nostra generació. En Jesús M. Tibau es passeja per aquest terreny amb tota comoditat. A Una sortida digna el trobem tan fresc i directe com és en el seu blog, i això és una qualitat per mi bastant sorprenent. Perquè no és gens fàcil sonar tan proper. No afegeix cap mena d'artifici a la seva prosa, i en canvi ens trobem tics blogaires usats amb tota normalitat. Em va agradar trobar un personatge blanenc, suposo que una picada d'ullet als qui va conèixer quan va estar al meu poble fa un temps. És original la idea de dedicar un cicle de narracions a la mort, sobretot si el que vols és fer històries amables i no tètriques. S'ha de dir que el resultat és un llibre que te l'empasses molt ràpidament.
.
A la maleta també hi havia dos llibres de contes. Els qui us passeu per aquí sabeu la meva recent animadversió per aquest gènere. No diré que aquests reculls me l'han curat, segueixo veient-hi els mateixos problemes, però he de confessar que m'ho vaig passar bé llegint-los. Em sembla que el conte català es pot dividir en dos grans grups. En un, els hereus de Pere Calders munten històries amb un to entre irònic i clarament humorístic, amb pràcticament l'obligació de posar en algun lloc (preferiblement al final) un gir inesperat o una mena de punchline agut que justifiqui la història. És una mica el que havia provat jo mateix a Quina gran persona, igual que tants d'altres escriptors catalans de la nostra generació. En Jesús M. Tibau es passeja per aquest terreny amb tota comoditat. A Una sortida digna el trobem tan fresc i directe com és en el seu blog, i això és una qualitat per mi bastant sorprenent. Perquè no és gens fàcil sonar tan proper. No afegeix cap mena d'artifici a la seva prosa, i en canvi ens trobem tics blogaires usats amb tota normalitat. Em va agradar trobar un personatge blanenc, suposo que una picada d'ullet als qui va conèixer quan va estar al meu poble fa un temps. És original la idea de dedicar un cicle de narracions a la mort, sobretot si el que vols és fer històries amables i no tètriques. S'ha de dir que el resultat és un llibre que te l'empasses molt ràpidament.
dilluns, 1 de febrer del 2010
El vertigen del trapezista, al blog Cròniques del meu món
El vertigen del trapezista, al blog Cròniques del meu món:
.
Un recull de contes per adults excel.lent que permet adivinar al darrera un autor amb una personalitat particularment carismàtica. I, es que, Tibau, a través de la seva escriptura, es mostra com una persona intuitiva, observadora, amb molt sentit de l'humor, fins i tot irònica, sentimental i propera al lector.
Coneixedor de la naturalesa humana sap transmetre com ningú, en un llenguatge planer, un alt nivell de capacitat creativa i un domini del gènere innegable, unes històries inspirades en la realitat quotidiana que l'envolta i que respiren i encomanen els sentiments, les sensacions, les obsessions, les febleses, els somnis i les petites heroïcitats d'uns personatges extrets d'una societat que ens és molt propera, la nostra.
En definitiva, uns relats que tranfereixen emocions ben diverses al lector i, molt especialment, sorpresa i bon humor.
Imprescindible.
Etiquetes de comentaris:
El vertigen del trapezista
diumenge, 24 de gener del 2010
Una sortida digna, a Cròniques sota el mugró
Una sortida digna, al blog Cròniques sota el mugró:
.
Es tracta de Una sortida digna d’en Jesús M. Tibau un altre llibre de contes que he trobat deliciós. Dir això quan el tema principal és la mort, podria semblar frívol o malaltís, però no ho és. En Jesús ens presenta la mort des de diferents punts de vista: la tendresa, la ironia, el sarcasme o directament la conya en contes més o menys curts i de temàtiques variades. Per destacar-ne alguns: L’última batalla, Massa visceral, Tossut de mena, Secundaris (per haver recordat la primícia a L’Escala) o la genial brevetat de Motius.
Sé que molts ja l’heu llegit i que faig tard però us el recomano per si de cas.
.
Es tracta de Una sortida digna d’en Jesús M. Tibau un altre llibre de contes que he trobat deliciós. Dir això quan el tema principal és la mort, podria semblar frívol o malaltís, però no ho és. En Jesús ens presenta la mort des de diferents punts de vista: la tendresa, la ironia, el sarcasme o directament la conya en contes més o menys curts i de temàtiques variades. Per destacar-ne alguns: L’última batalla, Massa visceral, Tossut de mena, Secundaris (per haver recordat la primícia a L’Escala) o la genial brevetat de Motius.
Sé que molts ja l’heu llegit i que faig tard però us el recomano per si de cas.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)