dilluns, 22 de desembre del 2008

El vertigen del trapezista, segons El veí de dalt

El vertigen del trapezista, segons El veí de dalt:
.
Precís.

Un conte, per ser bo, sempre ha d’explicar dues històries. Els contes de “El vertígen del trapezista”, de Jesús Maria Tibau, n’expliquen diverses. I totes tenen un aire propi, que se sustenta en tres pilars bàsics: els paisatges que són quotidians a l’autor; una reflexió tranquil·la sobre el pas inexorable del temps i la sorpresa inversemblant que poden amagar els fets més prosaics i quotidians.

I és que Tibau és un escriptor de la terra. De la seva, les terres de l’Ebre. “Quan comenta a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella, es van fonent amb la nit” (p. 40). El perfil dels Ports o del Montsant, els bars i cafès de Cornudella, el barri vell de Tortosa, Ulldemolins, Reus, Guiteres, els conreus de la Terra Alta, el pas impertorbable de l’Ebre,... són els escenaris habituals on transcorren algunes de les històries del llibre. O bé són el seu rerafons. A vegades, els mateixos personatges parlen amb el seu país: “Es podria pagar per aquest espectacle, però com que és de franc, pràcticament ningú no s’hi fixa(p. 43) . I a vegades pren partit, conscients de l’oblit de l’administració: “La deixadesa ha malmès el barri antic de Tortosa, un dels més importants del país i ha convertit la grandesa de segles en vergonya» (p. 68)

Relats breus, brevíssims,,, on apareixen personatges quotidians amb un pòsit melancòlic comú. Que es balancegen, com els trapezistes entre dues realitats: la real i l’aparent. El present com a resultes del passat. El que es té i el que es desitja... Allò de les dues històries de tot bon conte, recordeu? “Quan el temps passa, es torna un tirà que deixa enrere sense cap mena de remordiments sorolls, olors i gustos que ja no tornen” (p. 96)

És innegable que hi ha un estil “Tibau”. És el que es demana a qualsevol escriptor que vulgui exercir com a tal. I tot i que sempre és odiós establir comparacions, crec que no m’equivocaria gaire si digués que a Tibau l’han marcat autors com Calders, Pla o Rodoreda. Fins i tot diria que a Camus. I que n’ha sabut fer una meritòria línia personal a partir d’aquells estils. Són contes d’autor, doncs. El narrador, en tercera persona, sol ser omniscient. També hi ha cabuda als monòlegs. Hi ha també picades d’ullet a la història que ha marcat aquest país: la República, la Guerra, la postguerra, les delacions, l’escola franquista,...

En els contes apareixen personatges sovint solitaris; aïllats, fets a ells mateixos. Gent que busca i que no troba. Sembla que és la moralitat general de l’obra. Amb un grapat d’humor subtil. La vida és així; feta de petits alegries i de grans renúncies: robatoris a una botiga, uns estàtua que es trasllada de lloc, gent gran que fa repàs de la seva vida, figures del pessebre, amants desamorats, amics d’infantesa que es retroben, herois anònims que s’enfronten a la seva realitat; com aquets trapezista que dóna nom a un conte i al llibre (i que l’autor va manllevar d’un blog homònim): en un segon de desencert pot caure al damunt tot el pes del passat.

Tibau comença sempre la història per una branquilló, la remunta fins la branca principal i baixa pel tronc. Allà estén les arrels i s’agafa fort. La història, aleshores, queda en l’aire o be remunta fins tancar el cercle. I per fer-ho no calen gaire planes. No gaire fraseologia. L’estil Tibau és auster, despullat de floritures, cru i directe. Com la terra que l’acull. Res de lirismes banals.

La primera història (“Monedes o l’indecís rodar dels anys”), la més llarga de totes, dóna el to del llibre. Hi troben amor i desamors, el pes de les tradicions, el pas de la història, la sang, rancúnies i perdons, la sorpresa. Ben bé podria ser l’esquelet d’una novel·la de signe rural. Li ho vaig dir quan el vaig llegir el primer cop. Però sembla que Tibau se sent més a gust en les distàncies curtes. Com els jugadors de billar que busquen la carambola precisa amb el menor nombre de bandes. Aquest seria, permeteu-me la metàfora, fàcil, “l’estil Tibau”.

Tibau és un blocaire activista. El seu blog, Tens un racó dalt el món, està en les primers llocs en tots els rànquings que visito. I per això també és d’agrair que inclogui un dels seus jocs literaris (el 8è) com un relat més del llibre: els finals que diversos blocaires van enviar en un dels seus contes. Un escriptor que mima als seus lectors. No és fàcil trobar elements així.

Cuideu-lo. Llegiu-lo.

dijous, 13 de novembre del 2008

El vertigen del trapezista, a El racó del llibre

El vertigen del trapezista, a El racó del llibre:
.
El vertigen del trapezista és un llibre amb 35 contes curts, en el qual el títol del llibre t’ha veure amb l’últim conte del llibre. L’autor, parla molt de les terres de l’Ebre i de la seva gent. T’una manera de definir els paisatges, magnífica. En el conte “Ombres antigues” les primeres ratlles són aquestes: "Si afirmem que entre el Montsant i les Gritelles s’estén una plana, no serem fidels a la realitat, i haurem tractat amb indiferència i meyspreu el gran nombre de petits turons que l’esquitxen. El relleu és generós amb la comarca, com tovalles parades per un xiquet poc traçut, o uns llençols que ha viscut el tràfec de la nit”. També en podem trobar que el conte té un doble sentit, que et fa està alerta i penses "no crec que sigui el que penso” com ara el conte “Un damunt i L’altre davall” i en acabar de llegir et fa esclatar de riure i dius “ molt ben pensat” En definitiva, el llibre m’ha agradat, uns m’han agradat més que altres i també n’he trobat de divertits. El que més m’ha agradat, però, és “Monedes o L’indecís rodar dels anys” l’he trobat fantàstic. També vull dir que el llibre pot servir a persones que s’inicien a la lectura ja que és de bon llegir i els relats són curts.

dimarts, 28 d’octubre del 2008

El vertigen del trapezista, segons Josep Maria Sansalvador

El vertigen del trapezista, segons Josep Maria Sansalvador:
.
Si no vaig  errat de comptes d’aquí a un parell de dies –dijous- Jesús Tibau i Maite, la seva muller, passaran per l’autopista AP7 pel terme municipal del meu poble camí de la marinera vila de l’Escala. Al vespre hi tindrà lloc una presentació del recull de contes El vertigen del trapezista. Posaria les mans al foc que fa uns anys ja van passar-hi camí d’Olot, per recollir el premi Marian Vayreda amb Postres de músic. En aquesta ocasió  no ha pogut ser, però espero que alguna vegada  puguin fer una aturada a Sarrià i presentar-nos-hi alguna obra actual o de les que vindran.

En pocs mesos, Jesús Tibau fet dues vegades acte de presència en terres gironines al darrera d’ El vertigen… i no és cosa senzilla ja que, essent un autor resident a Tortosa, la distància sempre és un inconvenient. A la primavera, a Blanes, va tenir-hi lloc un acte literari entranyable, amb lectura escenificada de contes, entrevista i canvi d’impressions, del qual se’n conserven molt bons records. La vetllada empordanesa d’aquesta setmana pinta igual d’interessant. 
Jesús Tibau ha estat cuiner abans que frare. Té tres llibres al mercat i ha participat en d’altres volums col·lectius, però la seva fal·lera literària ve de molt més antic. Participant assidu en concursos narratius, l’obra que s’analitzarà a l’Escala recull diversos relats guardonats : Monedes o l’indecís rodar dels anys, un conte d’inusual llargària que s’endinsa en la narració històrica; Ombres antigues, una peça de regust rural emmarcada en el paisatge prioratí omnipresent; El barbes, que perfectament podria estar basat en fets reals; De paper de plata, una deliciosa història nadalenca. No hi ha dubte que la vessant concursística dóna bons fruits, però no cal deixar de banda la resta de contes del recull. Moltes vegades són simples llesques de vida, espurnes que han fet saltar la imaginació de l’autor i que actuen com una petita explosió controlada en el cervell del lector. Situacions quotidianes, personatges que ens poden arribar a ser familiars, pinzellades d’ironia, objectes inanimats que cobren vida … tot vestit amb la prosa acurada i un ús meticulós de la llengua fan dels contes d’aquest recull una col·lecció de minúscules  meravelles que destil·len tendresa en ocasions i elegància sempre. El vertigen… es clou amb un epíleg que representa una porta oberta a la col·laboració. A la proposta d’un conte feta per l’autor, una sèrie de seguidors del seu blog i dels jocs literaris que setmanalment convoca hi aportaren diferents versions d’acabament, convertint-lo així en un conte amb paternitat compartida.
Per les notes que va penjant al seu blog Tens un racó dalt del món, sembla que també fa alguna incursió en el món de la poesia, però això ja procurarem que ens ho expliqui ell mateix. Com segurament també  es veurà obligat a contestar  a la persistent pregunta : “Quan publicaràs una novel·la ?” que se sol fer als escriptors de narrativa breu consolidats.
Pel temps que fa que ens coneixem, jo diria que té la resposta suficientment estudiada. A l’Escala falta gent ! Allí ho podrem confirmar ...

divendres, 12 de setembre del 2008

El vertigen del trapezista, al blog Terra de llibres

El vertigen del trapezista, al blog Terra de llibres:
.
"Quan comença a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella es van fonent amb la nit. No són com les grans ciutats, que quan s'amaga el sol volen suplir-ne la llum, i es presenten davant del món més enlluernadores que mai; cridant l'atenció de viatgers i cometes amb una aparença irreal."
Del conte "Ombres antigues"
Ja fa molts dies que lo llibre corria per casa, havia llegit alguns contes i em van agradar. Des del dia que vaig anar a la presentació del llibre que el tenia pendent, i lo temps ha passat i no m'he adonat. I m'he decidit a llegir-lo ja d'una vegada. També el motiu és perquè he tingut una grata sorpresa quan a l'anar a apuntar-me al Club de Lectura, m'han dit que serà l'autor que vindrà este mes.
A Jesús lo vaig trobar pel món dels blogs (Tens un racó dalt del món), i en persona lo dia de la presentació del llibre a Tarragona. Abans havia llegit lo seu altre recull de contes, Postres de músic, i ja el vaig trobar d'un estil que m'agradava.
No és un llibre per llegir de cop, s'ha d'anar saborejant a poc a poc. Un altre cop trobem personatges que són senzills i que de vegades volen sortir de la normalitat on viuen. Hi ha d'altres que ja els està bé quedar-se on estan. La majoria transcorren entre Cornudella de Montsant, el poble de l'autor, i d'altres a Tortosa, on viu avui dia. M'he sentit transportada a la meua ciutat per uns moments.
Un dels contes que més m'ha agradat ha sigut: "L'últim paradís". De vegades les coses canvien davant nostre i no mos adonem. I no sempre és per a mal que canvien.

dijous, 31 de juliol del 2008

El vertigen del trapezista, segons Vicent Sanz

El vertigen del trapezista, segons Vicent Sanz:
.
Acabo de llegir El vertigen del trapezista de Jesús M. Tibau, que és un recull de narracions breus. Si d’entrada el títol, manllevat del bloc homònim, pot donar a entendre un contingut narratiu trepidant, la contracoberta s’encarrega de modular aquesta sensació causada pel valor metafòric de l’expressió. El vertigen del trapezista és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris, ve a dir l’autor a l’interior del llibre. Per això els seus contes resulten ser acrobàcies literàries fetes en la corda fluixa de la vida. Així, ja s’entén que la substància literària de les pastilles textuals que són els contes de Jesús Tibau sigui aquest vertigen. El vertigen de la vida és el mateix vertigen de l’escriptor a l’hora d’escriure el conte, aquesta sensació de vitalitat voladora, de llibertat al caire del precipici.
El conjunt de narracions està bastant ben definit per un punt de vista narratiu centrat en històries individuals immerses en la vida quotidiana, unes històries individuals que d’entrada es dibuixen ben planeres però que de seguida obrin una porta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. És així que l’autor mostra justament el que de meravellós hi ha en la vida de cada dia, sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa envers la materia literària, una tendresa juganera que remet a un component de fons que, en certa manera, ja evoca el títol: un component lúdic de tendència irrefrenable. En llegir alguns dels contes del recull, aquest joc i aquesta tendresa envers els personatges que hi apareixen ens descobreixen una sensibilitat exquisida, que té en la infantesa la seua pàtria espiritual. D’aquí aquesta estètica de la tendresa i el joc que de vegades fa cap al meravellós. Una meravella de dilluns al matí, si voleu, però potser per això mateix més assequible, més versemblant.
Passa que els referents infantívols de l’autor, el món de la Cornudella de Montsant que és el món de la seua infantesa, no és exactament un devessall de coto-en-pèl. La condició ebrenca, amb els antecedents històrics que comporta, amb el punt d’inflexió de la guerra perduda del segle XX, és un tema literari que l’autor tracta amb la cruesa que correspon. En aquest sentit, val la pena destacar la primera narració, “Monedes o l’indecís rodar dels anys”. En aquest relat, que pot considerar-se de característiques divergents respecte del conjunt del llibre, hi ha una acció ben narrada sobre un rerefons històric que apunta molt expressivament les potencialitats narratives de la ploma de Tibau. Es tracta d’una potència narrativa diferent, en què en lloc de l’element lúdic hi predomina una trama de conseqüències tràgiques i en què, en tot cas, la tendresa és el resultat no d’una actitud del narrador sinó de la catarsi que genera la narració.
Si el conjunt del llibre apunta a una narrativa que recorda la manera de fer d’un Pere Calders, el format més extens de “Monedes…” entra dins la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada. Camins oberts a l’exploració creativa.

dimarts, 17 de juny del 2008

Postres de músic; Que el llegir no ens faci perdre l'escriure

Comentari sobre Postres de músic al blog Que el llegir no ens faci perdre l'escriure:
.
Aquest és el segon llibre de relats o contes, algun fins hi tot microconte, que llegeixo del Jesús, i m'ha agradat tant com l'altre. Meravella veure com del més petit incident o amb el motiu més simple i anodí, en pot treure una història que et fa somriure o pensar, o somriure i pensar alhora.
Després de la publicació del seu últim llibre, he vist comentaris que animaven el Jesús a emprendre el camí de la literatura en majúscules.
- Una novel·la!!! Per a quan la novel·la???
Jo, evidentment, l'encoratjo a escriure una gran novel·la, però... si us plau!!! No deixis d'escriure contes!!

dimecres, 4 de juny del 2008

El vertigen del trapezista, segons Víctor Pàmies

El vertigen del trapezista, segons Víctor Pàmies:
.
El llibre és un recull de 34 contes que pren el nom del blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada. Només hi ha un trapezista, protagonista del darrer conte del recull, però tota l'obra presenta uns personatges -animats o inanimats- que fan equilibris entre el passat i el futur, entre la realitat i la ficció. I és aquest fràgil equilibri el que pot arribar a provocar vertigen.

Com diu el mateix autor allà on va a presentar els seus llibres, els seus són uns personatges sovint perdedors o grisos, que formen part d'històries quotidianes explicades amb aquell punt d'ironia que fa que sentis tendresa pels personatges i que sovint acaben sobtadament o amb un final inesperat.

Què hi ha d'autobiogràfic en aquests relats? Tibau somriu quan li fan aquesta pregunta, perquè no desvelarà el llarg camí de la literalitat a la 'literaturitat', si em permeteu el neologisme.

Però algunes coses s'hi endevinen: anècdotes que apareixen recurrentment, situacions que es repeteixen en diferents contes, com per exemple:
Quan era petit sempre estava al punt de mira dels companys de classe. Portava unes enormes ulleres que el seu nas minúscul suportava amb esforç, com demostraven les marques que duia a cada costat. Sempre treia bones notes a totes les assignatures, excepte educació física, i mai no el volien triar quan havien de fer un partit de futbol al pati.
Curiosament aquell conte, Quan la màscara es torna cara, comença:
-És tibat i orgullós, i quan passa pel costat mira com si et perdonés la vida.
Em sembla recordar que no és l'únic moment en què el verb tibar es fa present... I sabent del gust de l'autor pels jocs de paraules hem de pensar que no hi és gratuïtament.

Tibau té una prosa fresca, de fàcil lectura i que et captiva. Com també apunta ell en les presentacions, li agrada sobretot el relat curt i sembla que tingui un comptador de paraules, que quan passa dels dos fulls, ja li fa cercar el desenvolupament del relat, generalment enginyós i sorprenent.

Tot i això, voldria comentar que un parell de relats m'han semblat molt inversemblants. Potser no n'he sabut trobar l'entrellat, però em grinyola el final d'alguns contes, com per exemple, El vestit (pàg. 80) i Un regal inesperat (Pàg. 82).

Altres relats potser pequen de tenir un final massa explícit, com De paper de plata, on no calia gaire explicacions per comprendre que parlàvem del riu del pessebre. de vegades, un final obert o incert alimenten la imaginació del lector i permet una lectura polièdrica del relat.

I algunes històries ens recorden algun altre conte, són potser massa semblants o deutors d'una mateixa idea original al darrera. per exemple La mosca (Pàg. 63) i D'un malson a un altre (Pàg. 86) o els dos que tenen una estàtua per personatge central, El Barbes (Pàg. 47) i Cor de pedra (Pàg. 51).
Un altre que vull comentar especialment: Buscant. La frase final és lapidària i adequadíssima per tancar el relat: El troba com sempre ajagut al llit, esgotat, exhaust, a punt de posar-se a plorar. No pel que no ha trobat, sinó perquè no recorda què buscava.

La tragèdia de les malalties de la memòria fetes relat. Tractat amb sensibilitat i enginy. L'únic però, per al meu gust és que en un relat d'una pàgina hi surti quatre vegades l'adjectiu ajagut o el verb jeure. Potser és un joc poètic que no he sabut entendre.

I finalment voldria destacar, per enginyosa i sorprenent, la història Massa personatges (Pàg. 112).


Fragments destacats
Perquè pugueu fer un tast de l'estil i la consistència dels relats de Jesús M. Tibau, he seleccionat uns fragments que m'han semblat especialment destacables i aclaridors:

El Manel, assegut a la vora del riu, busca confort en el so de l'aigua, i intenta comprendre-ho. Sa mare se n'ha anat i no tornarà mai més. Vista des dels vuit anys, la paraula mai és massa ampla, i es fa difícil d'abastar-la tota sencera.
[...] El Manel és un home bo, ningú al poble no gosaria dir-ne el contrari, però a vegades li agradaria donar algun cop a la taula, deixar anar el geni de tant en tant, només una mica, com qui obre la porta a un ocell que després de fer un volt petit torna a la gàbia espantat.
[Fragment del conte «Monedes o l'indecís rodar dels anys», Premi Valldoreix 2004]

A vegades, el mateix poble de Cornudella perd el sentit del temps i es queda embadalit en la visió d'aquestes muntanyes, que juguen a abraçar-lo des de fa tants anys. En aquests casos, pot semblar que els segles s'hagin cansat de córrer amunt i avall, i busquin un racó dalt del món on reposar les cames; però aquesta sensacióse'n va de seguida, quan algun dels habitants fa un gest que ens torna a la realitat, com ara el Jordi, que travessa en bicicleta la plaça de la Vila; o el Jaume, que torna en tractor del tros.
[Fragment del conte
«Ombres antigues», 1r accèssit del Premi Joan Cid i Mulet 2006]

Fraseologia destacada
La prosa de Tibau és sòbria, però efectiva, com la natura abrupta del Montsant, regada amb comparacions delicioses i poètiques, que fan l'efecte de l'aigua de l'Ebre en aquella zona.

No fa servir pas una prosa complexa ni recargolada. Les estructures són riques però sense complexitat i el vocabulari senzill i pla, amb algun toc ebrenc que denota la influència de la geografia en el seu parlar. Així trobem hòmens, seus i seues, moixons, xarrada, vindre, avindre, tindre, calapàndria, rancorosa, reng o fila.

Destaca el domini que té de la fraseologia popular, amb un reguitzell continuat de frases fetes, dites, refranys o sentències. No les destaco totes que fora inacabable, però sí les més curioses o ben trobades:
[Pàg. 15]amb cara d'un be a l'entrada de l'escorxador.

[Pàg. 28]
Totes les roses tenen espines
, Manel, però són tan boniques...

[Pàg. 31]
i l'artrosi a les mans li ha fet perdre gran part de la traça que tenia; però
on hi ha hagut foc sempre en queden brases
, i no se'n pot estar de cosir una mica cada dia.

[Pàg. 34]
El Vicent
va traure faves d'olla
i s'ho va empassar tot amb tanta gana que va llepar el tupí i tot.

[Pàg 36]
Més val que no s'hi estigui gaire estona, aquí a les eres, i torni capa casa, perquè bufa el vent de mar i encara
agafarà una calapàndria
.

[Pàg. 42]
Al començament les mirades que travessaven el vidre enriquien la seua vanitat i xalava pensant que a ningú no li quedava tan bé un vestit o una brusa, o que amb ella van trencar el motlle.

[Pàg. 49]
Diuen que una cosa, per a poder-la estimar de veritat, s'ha de conèixer bé.

[Pàg. 50]
Però el pescador no es neguiteja; té en compte que hi ha dies de totes les maneres, que són capriciosos i no s'hi pot enfadar, perquè després d'un dia en ve un altre i... com aquell ramat que segueix al pastor.

[Pàg. 55]
Per exemple, tot i el seu aspecte ferotge, l'Oriol és un tros de pa.

[Pàg. 64]
Diuen que ara surto per la tangent, o que les comparacions són odioses (les frases fetes a què recorrem constantment també).

[Pàg 110]
La famosa frase que un home se'l guanya per l'estómac, devia inventar-la la Montse.
També penso que és un tret ben distintiu de l'autor l'ús que fa de les comparacions, potser els elements més poètics de la seva prosa. Vegem-ne unes quantes:
[Pàg. 15]
necessitava el contacte amb la gent del poble
com la flama busca l'aire
.

[Pàg. 18]
Es miren l'un a l'altre, a tots costats,
amb uns ulls tan oberts que ressalten com fars sobre la negror dels rostres
.

[Pàg. 20]
I quan algú fa res fora de l'habitual
destaca com qui es mou sense ritme en un ball, o com un personatge en el llibre que no toca.


[Pàg. 27]
L'Àngels li té agafades les mans: les d'ell, grosses i solcades per la pols del camp; les d'ella,
petites, blanques i suaus, com de cotó fluix. Tot i això, s'hi sent protegit, com a la vora d'un foc quan bufa el vent.

[Pàg. 28]
Les dues dones se li atansen per fer-li dos petons i ell somriu mentre
es posa vermell, com una rosa tendra
.

[Pàg. 33]
Però en aquells temps ningú no podia estar tranquil;
l'odi campava pels carrers, com un gos furiós sense corretja
.

[Pàg. 55]
Un fet del tot inusual i més difícil de trobar que les tres fulles d'un trèvol.

[Pàg. 65]
Ens vam quedar glaçats força estona, com si un cambrer ens omplís de culpa els gots.

[Pàg. 80]
Va travessar imprudentment, sense esperar el verd del semàfor, amb el somriure d'una nena enganxat als llavis.

[Pàg. 82]
Però jo només tenia ulls per al paquet, i no el deixava per res del món, com el nàufrag que havia perdut tota esperança que l'ampolla arribés enlloc i veu a l'horitzó el vaixell de rescat.

[Pàg. 97]
Però aturàvem tota mena de jocs i rialles per arremolinar-nos al seu voltant, com papallones a la vora d'un fanal que s'acaba d'encendre.

dilluns, 5 de maig del 2008

El vertigen del trapezista, al blog A l'atzar agraeixo

El vertigen del trapezista, al blog A l'atzar agraeixo:
.
Dia 30 d'abril.
Vigília de festa, o sigui, un dimecres disfressat de divendres! Això no passa sovint.
Gust de primavera i olor de paper imprès, de contes, de llibres, de roses que encara no s'han pansit als gerros de totes les cases catalanes.
Un dia especial, d'aquells que ve de gust anar a sopar, al cinema, al teatre, a un bon concert... o encara molt millor: a la presentació del darrer llibre d'en Tibau. Això no passa sovint.
El cognom Tibau, a la Costa Brava, ens recorda més un jugador d'hoquei que no pas un escriptor. Ho dic pel lloretenc Ivan .
Però jo em refereixo a JESÚS M. TIBAU, que s'està donant a conèixer poc a poc i amb bona lletra. Tímidament van ser primer els seus llibres (ja se sap, amb les dificultats que comporta el món editorial), i més endavant, des de fa cosa d'un any, amb un blog que té milers de seguidors incondicionals: Tens un racó dalt del món que per si sol ja és un homenatge a un poble i una terra preciosa, perquè el nom és l'anagrama de Cornudella de Montsant.
En Jesús, diàriament, amb un ordre admirable i una constància de bon sagitari (no crec en els horòscops, però queda convincent), ens regala trossets d'ell mateix en forma d'escrits, fotos, humor, jocs i pel·lícules, cançons i notícies. Mireu-lo i jutgeu solets, si no el coneixíeu ja.
Fa temps que el segueixo, i per mi va ser una alegria que es presentés el seu llibre a Blanes.
Podria allargar-me quatre pantalles explicant que bé que va anar tot: l'ambient, la decoració, l'acollida, la feina sorprenent de les dues actrius i dels dos presentadors, la veu de l'autor, català del sud, això no se sent sovint... i sobretot la gran qualitat dels contes, tota una promesa literària dels que vindran en els propers anys (millorant amb cada collita, com el vi del Priorat). Per cert, que el vaig trobar molt més simpàtic del que imaginava. No diré més guapo que en fotografia per si les dones ebrenques són geloses.
Podria allargar-me quatre pantalles, però vaig directa a la conclusió. Està claríssim que per fer una festa, per presumir de cultura, no fan falta ni molts diners ni molts plans estratègics ni molts tècnics ni edificis emblemàtics pagats pel contribuent. Per presentar un llibre no cal vestir el Liceu amb decorats de Hollywood i convocar periodistes i fer un gran rebombori comercial.
La il·lusió, la passió, i el "posar-hi ganes" són les millors garanties de l'èxit. Per això surten tan bé l'escudella de la mare, els treballs de la nostra assignatura preferida, les feines en contracte de pràctiques, els amors de joventut i els caps d'any improvisats.
Estic contenta d'haver-hi estat. El llistó ha quedat molt alt, però el nostre trapezista podrà volar més amunt. Gràcies a tothom, i felicitats sinceres als culpables de dimecres passat, últim dia d'un abril especial. Això no passa sovint!

divendres, 18 d’abril del 2008

El vertigen del trapezista, al blog Que el llegir no ens faci perdre l'escriure

El vertigen del trapezista, al blog Que el llegir no ens faci perdre l'escriure:
.
Recull de 34 contes escrit per algú que, segons diu el resum biogràfic del interior de la portada, aspira a viure del "cuento", no sé si ho aconseguirà, però mèrits n'ha fet.
Aquests contes son plens de vida, de vida viscuda i de vida somniada.
Hi ha somnis i malsons, desitjos amagats i realitats decebedores, desencís i enyorança, tendresa i sentit del humor, sorpreses i desenllaços inesperats.
Imatges i situacions centrades en l'espai físic que millor coneix, perquè hi ha viscut, hi viu. El Montsant, el Siurana, l'Ebre, protagonistes i decorats alhora, son l'escenari que envolta els seus personatges i els arrela a una terra, a una manera de veure i viure la vida.
El Jesús juga amb mestria amb les paraules, el seu vocabulari és ric i enriquidor, el paisatge és descrit amb minuciositat, els personatges son rotunds, sencers. Juga també amb el lector, vol sorprendre'l, arrencar-li un somriure, emocionar-lo.
I ho aconsegueix, amb mi ho ha aconseguit.
M'han agradat molt.

dijous, 17 d’abril del 2008

El vertigen del trapezista, al blog Todo al borde de la nada

El vertigen del trapezista, al blog Todo al borde de la nada:
.
Me toca hacerlo. Me toca zambullirme en una pequeña maraña de historietas de esas que nos dan cuenta del tambaleo que roza en persecución a cada uno de nuestros movimientos.
Ball de Lletres se ha podido mantener (hasta ahora), muy cerca de la suerte. Esta vez contamos con la visita de un escritor catalán no muy conocido, pero no por eso menos interesante. Se llama Jesús M. Tibau y ha escrito El vertigen del trapezista, un pequeño libro de relatos que configura el gajo de un universo particular y único, el suyo propio. El autor decide feliz que por esta vez quiere compartirlo con nosotros.
Más de una treintena de historias se ven atravesadas por el vértigo, esa sensación que incendia la mecha de la adrenalina cuando sentimos el vacío bajo los pies. Vértigos hay de muchos tipos y Tibau juega a la seducción con sus personajes. Siempre es así, casi como puestos en un experimento que los atrae hacia un estado que tiene que ver con un tipo de vértigo muy concreto, el que esconde de por sí la vida.
Los personajes son el recipiente exacto de ese tambaleo del que hablaba al principio, y mientras combino la lectura de las memorias de mi querido José Saramago, ya estoy enganchado a esas criaturitas que se ven obligadas a arreglárselas al borde del vacío. Un vacío (podríamos decir) que deja a su paso la velocidad de la vida a tientas contra el tiempo.

diumenge, 13 d’abril del 2008

El vertigen del trapezista, al blog Rondalles a la vora del foc

El vertigen del trapezista, al blog Rondalles a la vora del foc:
La presentació del llibre d’en Jesús Maria Tibau a Barcelona anà a càrrec del pintor i escultor, en Jesús Garcia González. Aquest ens comentà que, per a ell, la lectura ha de ser un plaer i això és el que li suposà la lectura dels contes que conformen “El vertigen del trapezista”.


El Sr. Jesús Garcia descriví aquest darrer llibre del Jesús M. Tibau com un collaret de petites perles en forma de narració, en el que la tanca és el principi del llibre.

Amb aquestes històries, el Jesús M., ens fa conèixer el seu poble, Cornudella de Montsant al Priorat, pintant-nos el seu paisatge en cada narració.

Els personatges de “El vertigen del trapezista” caminen lents, els uns pels pes dels anys i els altres pel pes de la memòria.

L’autor ens transporta magistralment a un altre temps que ell no ha viscut.

El Sr. Jesús Garcia destacà l’habilitat d’en Jesús M. Tibau per “jugar” amb el lector, enganyant-lo i fent-li creure que la història anirà per uns camins diferents del que imaginava.

Per acabar, ens digué que la lectura de “El vertigen del trapezista” és un PLAER tant pel que fa al seu contingut com pel seu estil.


Quan tingué la paraula el Jesús M. Tibau el primer que ens digué és que ell no escrivia llibres, ell escrivia contes i de la suma d’aquests es creaven els llibres.

El títol del llibre i del darrer dels seus contes, “El vertigen del trapezista” és el nom d’un bloc http://elvertigen.blogspot.com/ Al Jesús M. Tibau li agradà aquesta curiositat que un trapezista pugui tenir vertigen i demanà permís a l’autor del bloc per utilitzar aquest nom.

L’”Epíleg” és el resultat de la proposta literària que el Jesús M. Tibau va fer al seu bloc http://jmtibau.blogspot.com/

Per acabar, dir que el protagonista d’un dels contes d’aquest llibre és el guanyador d’un joc literari que organitzà l’autor al seu bloc.

divendres, 4 d’abril del 2008

Postres de músic; B de llibre

Comentari sobre Postres de músic al blog B de llibre:
.
Tenir un bloc o un racó dalt del món pot ser una bona de promocionar l’obra pròpia i per donar-se a conèixer però també per conèixer gent. Ara que el bloc d'en Jesús M. Tibau (com li agrada signar) estar a punt de fer un any, continua escrivint incessantment i mentrestant jo li tinc enveja sana ja que jo gairebé no tinc temps ni per escriure aquest post.
Pero yo he venido aquí a hablar de mi libro. Com va dir cert escriptor en una tertúlia televisiva.
Hi havia una vegada un joc setmanal on s’havia d’enviar el títol d’un relat utilitzant un determinat mot (o mots) i inventar-se un nom d’un possible autor. Com que era una cosa simple vaig respondre ràpidament per entrar en el sorteig d’uns llibres (es que em perden) i em vaig quedar rumiant sobre quina mena de relat encaixaria en amb un títol com el meu. Per aquella època devia tenir temps perquè vaig tenir una pensada i vaig escriure un breu conte basant-me en el títol (bé, tampoc vaig tardar tant...). Li vaig enviar a en Tibau com a complement i com a resposta vaig rebre un conte dels que formen part de Postres de Músic.
Aquell relat, que havia publicat inicialment en blocs per promocionar el llibre, em va encantar i va despertar la meva curiositat. Un cop amb els Postres de Músic a les meves mans he de reconèixer que no em va decebre. Arrenca fantàsticament bé, amb la pèrdua de la virginitat, i acaba tancant, donant un final a tots els contes. Sobre els contes trobareu de tota mena, més curts, més llargs, més bons i més dolents i fins i tot un, Sense temps, que podia haver estat una gran novel·la.
Sé que ara molts llegiu el seu últim i comenteu el seu últim llibre però tal com va dir el mateix Tibau a la Catosfera, part de la funció dels blocs es ressuscitar aquells vells llibres dels que ja fa un temps que no es parla i donar-los nova vida. I per tant i un cop desitjat un feliç aniversari al bloc. Conte contat...

dimarts, 11 de març del 2008

El vertigen del trapezista, a El basar de les espècies

El vertigen del trapezista, a El basar de les espècies:

Avui canviarem poemes per contes. Fa poc el JM Tibau ha tret el seu nou llibre de contes, titulat El vertigen del trapezista (el títol, manllevat amb permís del «nostre» trapeziste). Fa uns dies va signar trapezistes a Vallderoures, i l’Octavi m’ha fet arribar un exemplar signat. I ara que comencen les presentacions en el món analògic, aprofitarem els Podcasts d’Asteroides per presentar-lo, també, en este, el nostre món digital.
El llibre conté 34 contes curts que junts formen un magnífic pom narratiu, talment una mata de timó florida. Encara no els he llegit tots (els llibres de contes m’encanta espigolar-los sense ordre, espero que l’autor no em vulga crucificar per això!). Cada conte és un món, una instantània, uns instants precisos de la vida de diferents personatges. I en tots, tot i els variats i irisats paisatges, traspua un sentiment de vertigen, presentat sempre de maneres variades. Al final, a més, hi trobareu un epíleg, sorgit de les respostes blocaires d’un de tants concursos literaris que organitza el JM.
No vos penso explicar res més, haureu d’anar a buscar estes instantànies al llibre, tot i que aquí vos n’oferirem un tastet. Es tracta del darrer conte, el que dóna nom al llibre, i m’ha semblat que posats a triar, era «el que tocava». La veritat és que la lectura oral no m’ha estat fàcil, el JM Tibau dibuixa unes frases llargues, perfectes per llegir, però que, segons com, es compliquen a la meua boca: sort que les puntua preciosament! sense la seua guia el resultat hauria estat un altre, vos ho ben asseguro!

diumenge, 24 de febrer del 2008

El vertigen del trapezista, segons Juanma Garcia

El vertigen del trapezista, segons Juanma Garcia:
.
Bona tarda, avui anem de llibres. A Jesús amb ocasió de la Fira de l’oli es celebra la II Fira Literària Joan Cid i Mulet, i aquest ha estat el marc triat per alguns autors ebrencs per presentar els seus treballs.

Un d’ells, Jesús Maria Tibau, surt a la pista central del circ on vivim, i ho fa traient del barret el Vertigen del trapezista, el seu darrer recull de contes.

Abans ahir Jesús em signava el llibre amb una de les seves simpàtiques dedicatòries, encara no l’he llegit, però tan sols tenir-lo ja desitjo escomençar: Aquest recull, - diu a la contraportada- inclou 34 contes on els personatges sovint busquen el fràgil equilibri entre el passat i el futur, entre els somnis i la realitat, i aquesta indecisió pot arribar a provocar vertigen.

Amb tendresa i sentit de l’humor Tibau ens presenta petits retalls d’històries que ens faran pensar o que ens deixaran un somriure simpàtic als llavis.
 
Aquest divendres el Diari més Ebre, publicava una entrevista amb Jesús Maria en ocasió de la presentació del seu tercer recull de contes, i ell afirmava: M’atrauen més les histories de perdedors perquè els victoriosos ja en tenen prou.

Estic, totalment d’acord i per si fora poc, a més, al final del llibre l’epíleg conté diverses participacions –entre elles la meva- al 8è joc literari del bloc de Jesús: Tens un racó dalt del món, i això el fa per mi encara més atractiu i especial.

Jesús, moltes gràcies company, moltes gràcies per regalar-nos els sentits amb les teves histories.

Bon diumenge a tothom, i no li doneu més voltes, llegiu un llibre i si és ebrenc millor que millor...

dimecres, 20 de febrer del 2008

El vertigen del trapezista al blog de Lletres colomenques

El vertigen del trapezista al blog de Lletres colomenques:
.
Vaig tenir notícia de Jesús M. per un comentari que va fer ell en aquest bloc. Ara m'arriba aquest volum de contes i en fullejar-lo m'adono que el primer està ambientat a Tortosa, on vaig passar bona part de la meva primera juventud. Vaig llegint i m'atrapen les descripcions de l'ambient rural de Cornudella, tan semblant als nostres pobles del Maestrat... Aquest primer relat donaria per alguna cosa més que un conte.
I és que mi els contes no m'agraden. Cada poc comences una història nova amb el que té, l'haver de familiaritzar-te amb els personatges... El tercer tampoc no està malament: he trigat una mica en entendre qui o què és el protagonista i a més m'ha semblat que l'autor del llibre surt com a personatge secundari. Està de moda. Ferran Torrent també surt a Només socis.

Ja posats, l'acabo de llegir. I pot ser continui amb Tens un racó a dalt del món i Postres de músic.