En aquest blog es col·leccionen els comentaris realitzats sobre els llibres de Jesús M. Tibau
dilluns, 31 d’octubre del 2011
Pilu comenta I un cop de vent els despentina
.
A través del bloc, fa uns mesos, Jesús M. em va convidar a llegir el seu últim llibre i comentar-lo. Dons aquí està.
És un recull de narracions breus, poètiques, elegants, algunes tendres, altres cíniques, sempre intel·ligents... i molt ben escrites. Llegint-les et dones conte que moltes d'elles estan inspirades en fets reals, perquè hi ha coses que si no t'han passat o no te les ha explicat algú, no se t'ocorrerien mai. M'han agradat especialment les que barregen realitat i fantasia. I les últimes, que cada una és de dues-tres línies, em semblen magistrals. La concisió del relat curt sempre m'ha atret molt.
Tenint en conte que molta de la literatura catalana actual és bastant barroera (no sé per què aquesta moda), aquest llibre és com un oasis, que es llegeix amb gust i té qualitat. Un 8.
dijous, 22 de setembre del 2011
Carme Meix comenta I un cop de vent els despentina
.
Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!
dissabte, 10 de setembre del 2011
I un cop de vent els despentina, a Càndid a l'escala
dilluns, 22 d’agost del 2011
Ploure
M'ha agradat moltíssim. És genial com dónes vida i sentiments a coses inanimades però tan quotidianes. Com ara la roba estesa que no s'enfada... I els llençols que senten pessigolles. Fantàstic! És com si a més d'estar-ho vient en una pantalla, m'hi estés capbussant, olorant, escoltant.
I el paral·lelisme entre el tipus de pluja suau i la sensació de felicitat, i després la pluja a bóts i a barrals i el desencís i les desil·lusions...
divendres, 19 d’agost del 2011
I un cop de vent els despentina; Anna Rossell
.
Contràriament al que pot semblar, la narrativa breu demana de qui la practica un profund coneixement del gènere i de l’art de l’escriptura. Precisament per la seva concisió cal un domini magistral dels ingredients, una tria acurada i precisa del lèxic, una intel•ligent construcció de la trama, una exacta col•locació del clímax, enginy per construir-ne l’ arquitectura. En Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) dóna prova amb escreix de ser un mestre del relat. Aquesta és l’opinió que em mereix la lectura del tast que he pogut fer del recull que acaba de publicar amb el títol I un cop de vent els despentina amb els contes Venjança, Badar, Ploure i Poder.
Tot fent ús predominant de la tècnica del monòleg interior, Tibau deixa parlar els seus protagonistes i ens transporta en l’espai i en el temps donant-nos subtilment les pistes a través de noms de carrers (Ploure) o de cases pairals (Venjança) o bé de cançons de moda i posant en boca del personatge un català per al lector lleugerament desfasat, que ubica cronològicament la narració (Venjança). Estalviant al màxim qualsevol recurs superflu, l’autor recrea magistralment l’atmosfera social d’un poble i les tensions entre les classes deixant aflorar els pensaments d’una minyona (Venjança), permet al personatge revisar tota la seva vida a partir d’un fet aparentment banal (Badar), condueix el protagonista pels moments clau de la seva existència a partir de l’associació d’idees que li provoca la pluja (Ploure) o fa amb pinzellades segures un retrat psicològic d’un dictador militar des del seu exili caribeny (Poder). Especialment reeixits són els clímax –originals i sorprenents-, que Tibau sap col•locar en el moment oportú donant un gir sobtat a les seves històries. Jesús Maria Tibau, a qui interessa el pas del temps, sap encabir en un moment tot una vida.
dimecres, 27 de juliol del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Josep Maria Sansalvador
.
A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.
Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.
A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.
Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.
La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.
dimarts, 26 de juliol del 2011
El vertigen del trapezista, segons Adbega
.
Aquest llibre, darrere un títol tan "trepidant", amaga 34 contes de tota mena, que són molt ràpids de llegir i que sempre et porten a una magnifica reflexió. El que més destacaria és el realisme que desprenen, ja que totes les històries que hi podeu llegir s'apropen molt a la realitat de la gent d'apeu i això, probablement és el que més m'ha agradat. A més, jo que sóc de Mont-roig del Camp, un poble proper a Cornudella del Montsant i que he passejat per la Serra del Montsant en diferents ocasions, pràcticament podia imaginar-me al mig de totes les històries, imaginava els carrers, els personatges, etc. I quan un llibre et fa sentir "com a casa" sempre és d'agrair.
Així doncs, us recomano que el compreu i el llegiu quan en tingueu ocasió, i per posar-vos la mel a la boca, us penjo un vídeo on podreu llegir l'últim fragment del llibre.
I un cop de vent els despentina; Antaviana
Darrerament, per causes innombrables només tenia temps per fullejar com aquell qui diu els blocs que sovint llegeixo, i alguns de nous que he anat descobrint. Aquests dies però he reprès la lectura del llibre en paper, i ho estic fent de la mà del llibre d'un conegut blocaire: I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau, i el cert és que m'ha fet recordar la màgia de comprar un llibre amb una portada i un títol engrescadors. També un cop l'he començat a fullejar he sentit l'oloreta de les pàgines i de les paraules que m'estan dient a crits: Llegeix-nos, llegeix-nos. M'assec al sofà, i darrere tinc la vista de l'Ajuntament de Santa Coloma, i també puc entreveure la Sagrada Família, la torre Agbar, i molts indrets de la ciutat comtal, que m'acompanyen durant el moment líric i impertorbable de la lectura.
Paradoxalment, se senten veus dels veïns, i de l'home del bar que ha tornat de vacances, però aquí al sofà i abocada a les històries del llibre la fressa i el temps s'aturen i esdevenen part d'un altre món. Així és com he reprès la lectura del llibre en paper, i és aconsellable perquè per moltes eines noves tecnològiques que hi hagin, la màgia i el romanticisme d'un llibre amb la seva coberta poèticament ben feta sempre tindrà un espai per procurar-nos uns instants de gaudi i d'evasió sense destorb.
divendres, 1 de juliol del 2011
I un cop de vent els despentina; MBosch
Ploure: Ens parla de les sensacions de tranquil·litat, pau i felicitat que provoca una pluja fina entre conductors, enamorats o roba estesa. La situació canvia quan la pluja amable dóna pas a la tempesta. Ara són caos, inundacions i discussions el que abunda a la ciutat. Es tracta d'un relat molt simple que aconsegueix transmetre sensacions gràcies a imatges quotidianes i a personificacions d'elements com els núvols, els rius o els llamps i trons. Un conte molt gràfic i senzill que, amb dues parts molt contrastades, mostra com pot arribar a ser de diferent una pluja.
Poder: Un general exiliat no sap acceptar la decisió popular. Enyora el poder i confia amb que el poble l'enyori a ell. Des d'un refugi al Carib escoltem les seves reflexions. El conte té una mica de crítica política però sobretot es centra en el patetisme de no saber acceptar la realitat.
Venjança: La Isabel està farta de la seva feina a Can Borràs i és per això que s'acaba "venjant". La diferència de classes i els pensaments de la protagonista són el millor del relat. A més, l'escena final del conte és molt il·lustrativa i resumeix a la perfecció l'estil de l'autor.En general, m'ha agradat molt llegir tres contes de I un cop de vent els despentina. Jesús M. Tibau no ens explica grans històries ni ens presenta grans personatges. Simplement retrata escenes quotidianes mitjançant recursos més propers a la poesia que a la prosa i on sentiments i sensacions són els veritables protagonistes.
dissabte, 18 de juny del 2011
I un cop de vent els despentina; A encesa de llum
.
"El vent despentina, indomable, amb presses, intrigant, marcant adreces zigzaguejants en els cabells, convertint-los en una torxa viva i real. Els seus dits sense empremta juguen a fet i amagar amb els flocs alliberats, en un món quotidià i espurnejant, ple de misteris, pel qual deambulen personatges fràgils, compassius, poderosos, amorosos, raonables, tristos, tendres ... S’assembla a la superfície ondulada d'un mar, que escombra la sorra en trencar les ones i es retira completament amansit, abans de canviar la forma de la zona envaïda.
Em vaig sorprendre observant com bufava núvols de pols i permetia que la imaginació es posés en la improvisada talaia que permetia albirar, de manera privilegiada, siluetes i paratges coneguts, plens de nombrosos racons per descobrir."
dimecres, 15 de juny del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Xulio Ricardo Trigo
.
Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.
I un cop de vent els despentina, segons Josepa Ribera
I un cop de vent els despentina, segons Josepa Ribera:
.
El llibre de Jesús M. Tibau, I un cop de vent els despentina, està ple d'històries que m'han resultat molt familiars. Familiars perquè m'han permès reviure mitjançat les seues paraules situacions quotidianes , ja sigui pels entorns que descriu i comparteixo, com pels temes tractats.En general m'han agradat tots els relats, però en especial "Del cel a la terra", ja que m'ha fet reflexionar sobre allò que som, i sobre el que ens agradaria ser, la realitat i el desig.El llenguatge senzill però ric fa que la seua lectura sigui àgil i fàcil.Les històries narrades per l'autor m'han permès endinsar-me en el llibre de manera que la lectura ha estat un plaer. El últims relats no per breus resulten menys intensos. És un llibre que enganxa, amb unes històries quotidianes però intenses, carregades de sentiment .Un llibre per a recomar a les persones a qui els agrada llegir relats curts plens de sensibilitat.
dijous, 2 de juny del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Dinares
.
I un cop de vent es despentina és un recull de contes curts, tan curts que quasi semblen redaccions d’escola. Els temes que tracta són ben diversos, però en la majoria d’ells es reflecteixen situacions senzilles i quotidianes, que simplement narren el dia a dia dels protagonistes, amb els quals moltes vegades t’hi pots sentir identificat. Els contes estan narrats amb un estil planer, alguns amb finals imprevistos, però que en la majoria desprenen tendresa i provoquen un somriure del lector. El seu estil és molt detallista, i gaudeix amb la bellesa dels detalls. Els contes, a vegades, són dolços però sense arribar a ésser embafadors. Podríem dir que tenim a les mans un llibre de poesia narrada, on les paraules prenen el poder i ens porten allà on volen. Matisos com “pluja tova”, ”carícia tendra”, “estiu petit”, fan empassar la història coll avall sense cap esforç, gaudint de les paraules. L’autor aprofita qualsevol oportunitat per fer un petit homenatge al seu poble natal i a les terres on ha viscut.
dimecres, 1 de juny del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Juana Trujillo
.
Quizás yo me equivoque. Quizás el autor del libro I un cop de vent els despentina nunca se haya colado en mi cabeza y no me haya robado sensaciones, pensamientos y alguna que otra vivencia. Quizás el hecho de que Jesús M. Tibau, a pesar no conocerme, haya escrito un libro describiendo muchos de mis pensamientos y sensaciones, solo sea fruto de: la casualidad; la coincidencia de edad; de habernos criado en un pueblo parecido de la misma zona; de haber crecido viendo los mismos dibujos animados y el mismo verano azul; o tal vez por haber estudiando dentro del mismo plan educativo.
El caso es que me he podido reconocer, algunas veces de forma abstracta, en muchísimos de los relatos cortos que componen este libro. Solo voy a nombrar tres de ellos, pero solamente por no hacer este texto demasiado largo, el primer relato que sentí cercano fue Olors donde se explica como un simple olor es capaz de remover recuerdos e incluso la vida pasada y futura. El siguiente fue en Del Cel a Terra cuando te das cuenta que un par de simples mentiras pueden hacer más agradable un largo viaje y el tercero Massa pes per a unes espatlles, donde vi lo fácilmente que uno acaba otorgándose responsabilidades que no le corresponden.
No sé si el autor puede decir que este sea un libro auto-biográfico (aunque estoy convencida que lo es en gran medida), pero estoy segura que es un libro auto-sensacional (valga la palabreja).
Para acabar me gustaría transcribir íntegramente el relato con que me siento más identificada, porqué lo práctico casi diariamente, se titula El sentit de la vida
Mentre mira el vol desesperat de dues papallones al voltant d’una bombeta, reflexiona sobre el sentit de la vida; tres segons abans d’apagar el llum.
divendres, 27 de maig del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Maribel Gutiérrez
.
El llibre d'en Jesús M. Tibau és un pot de petites píndoles per a prendre cada dia, amb calma, i gaudir de la lectura. Un llibre de relats breus, ideals per a deixar volar la imaginació, si cal. O per a reflexionar, si és necessari. O simplement, per a passar una estona agradable mentre "mirem" la vida dels altres, els seus sentiments, els seus pensaments... D'una senzillesa i sensibilitat que s'agraeix en aquests temps, és un llibre molt recomanable. Una gran oportunitat de deixar que el vent ens despentini. Els llibres de relats no acostumen a ser entre les meves lectures habituals, però amb aquest d'en Jesús M. Tibau, de ben segur que a partir d'ara hi haurà alguns títols més a la meva biblioteca.
dimecres, 25 de maig del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Leonor Caselles
.
Ha estat un plaer endinsar-me en l’univers de Jesús M. Tibau, en els seus relats tendres, intimistes, tristos... però amb una tristesa dolça i carregada de nostàlgia. Personalment no coneixia els seus treballs i la veritat és que ja l’he començat a recomanar. Crec que és una obra adequada per a tothom, inclús per a aquells a qui no els agrada massa llegir. L’autor ens explica històries de tot tipus: des de relats de caire intimista amb final humorístic (Rectificar és de savis), fins a explicar-nos com en poden ser d’addictives les noves tecnologies (Massa pes per unes espatlles). I així, un relat darrera l’altre, l’autor ens transporta a racons de la seva infantesa, a vivències que tan poden ser pròpies com de qualsevol de nosaltres. També sorprèn, i personalment molt, l’extrema brevetat dels 8 relats finals. En resum, I un cop de vent els despentina és una obra que ja he començat a recomanar.
dilluns, 23 de maig del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Gasol
.
Les històries que parlen de la quotidianitat són les que més ens colpeixen. Ens hi identifiquem, tanquem els ulls i imaginem que les paraules narrades són les que surten del nostre propi cervell, que les situacions en les quals es troben els personatges són les que ens fan trencar el cap dia rere dia. Amb els relats de I un cop de vent els despentina, Jesús M. Tibau copsa la quotidianitat i la converteix en paraules escrites, crea personatges que ben bé podrien ser els nostres veïns, el senyor darrere nostre a la cua del mercat, una noia aturada en un semàfor o nosaltres mateixos, submergits en els nostres propis pensaments. Són relats curts, amb les pàgines justes per a què el lector s’endinsi en la personalitat del protagonista i pugui comprendre les seves accions, els seus moviments o allò que l’acaba de sacsejar de dalt a baix, transformant la seva vida d’un instant a l’altre. Alguns relats són força breus –uns minuts en el temps, un breu pensament– i d’altres són tan llargs com una vida sencera. Alguns ens fan somriure, perquè sabem de què parla l’autor; d’altres ens fan assentir, reflexionar un curt moment i passar pàgina. L’escriptor i blocaire Jesús M. Tibau ens apropa, doncs, aquests personatges diversos – un treballador en una pizzeria, un jove aragonès del segle XVI, el passatger en un tren camí de l’Ampolla, nens, joves, grans, enamorats – tots ells protagonistes de relats senzills que s’engoleixen ràpid i ens sacsegen com un cop de vent, que tan sols ens despentina, sense fer-nos caure del tot. Perfecte per llegir en una tarda i reflexionar-hi una bona estona en acabar. “La vida és més senzilla que no sembla i les trampes que trobem pel camí les ha parat, sovint, un temible enemic: nosaltres mateixos.”
dimecres, 4 de maig del 2011
I un cop de vent els despentina, al blog Tu mateix-llibres
.
Potser no m'he llegit tots els seus llibres però gairebé, i això vol dir que he viscut també el seu progrés.
Crec que des del seu primer llibre en Jesús Mª Tibau ha aconseguit millorar en cadascun dels seus nous llibres.
En aquest recull de contes hi trobem un concentrat de tristor, oblit, records... un coctail de sentiments i emocions, en uns contes que cada cop son més curts. O sigui que aconsegueix que amb menys paraules diguin molt més.
dimarts, 3 de maig del 2011
Una sortida digna, segons El veí de dalt
.
“Sembla estrany com pronunciar el primer que et passa pel cap,
sense ser-ne conscient, pot desencadenar fets imprevisibles” (p. 44)
Humor tendre.
Amb aquesta, arribo a un centenar de ressenyes literàries. Per celebrar-ho, què millor que un llibre d’un blocaire de pro, en Jesús M. Tibau i la seva Una sortida digna. Sé que fa poc ha editat un nou llibre i que li faria gràcia que en parlés, però jo sóc lent de mena i tinc un pila de pendents. Tot arribarà. Amb tot, li devia; ja que tinc una estima especial al llibre ja que hi surt citat un blocaire que conec prou. Massa, diria.Aquí, el motiu de la sortida digna és el traspàs. La mort com a pretext literari. Un tema clàssic, però que Tibau enfoca d’una manera original i humorística. En els contes de Tibau sempre m’ha semblat que el desenllaç és el menys important. Interessa el fet i l’anècdota. La resta, els cops d’humor, en són el farciment (a cops, previsible, a cops, genials). El regust que et queda en acabar de llegir el cúmul de peces que conformen el llibre és d’una agradable complaença. T’hi sents solidari per força. I l’enveges.
L’enveges per la seva originalitat en les trames: hi ha morts que ressusciten el tercer dia (La notícia de l’any); especialistes de cinema que es moren en vida (Secundari), el mort que està mort i no vol morir per tossut (Tossut de mena); assassins a sou d’un país que han de pujar els índex d’assassinats del país veí (Interès nacional); la mort que tusta la porta com qui porta una carta (Una puntualitat que esgarrifa); el rapsode assassí del poeta admirat (Admiració);... En fi, vint-i-sis contes que podeu degustar abans d’acotxar-vos amb un somrís als llavis.
L’estil de Tibau és àgil i precís. Frases curtes, sense subterfugis, directe a l’essència del discurs i la idea. Tal i com ha de ser un conte: net i clar. I no és fàcil. I amb un sentit de la bonhomia i l’humor notoris. Estem davant un humor blanc que vol ser negre i, sobretot, fellinià. No em direu que no és fellinià, per exemple, que un matrimoni assassini a casa seva una venedora a domicili i el que els preocupa es que el sopar no se’ls refredi! (Quan dos es barallen). I a més, Tibau té una actitud davant el relat. Entre línies llegim propostes que deixen clar que també sap fer un critica velada a actituds i posicionaments del poder i de la societat amb el que no podem estar d’acord (L’home de gel, per exemple, on reflexiona sobre un cadàver que apareix sota la neu i tothom reivindica com a seu).
Tibau té uns tics estilístics molt propis també. La història es planteja, es desenvolupa com un in crescendo i es resol en un cop directe que et deixa KO. El narrador sempre és omniscient i en tercera persona. Usa el parèntesi per ampliar la idea, com per justificar-se davant el lector. El final sol ser un cop d’efecte, un gir subtil, genial. Algun dels relats són d’una absoluta tendresa, com el del grup de jubilats que viuen justament i assalten una farmàcia per proveir-se de medicaments, tot i que deixin un mort de record pel camí (L’última batalla). I en algun, podria ser perfectament l’esquelet d’una novel•la curta, com el que clou el llibre: la noia a qui se li apareixen morts (Viananys).
Ja m’ho va deixar escrit en la dedicatòria: “Intento fer de l’humor i la tendresa, una sortida digna”.
Altament recomanable, doncs.
Puntuació: 8,5/10
dissabte, 23 d’abril del 2011
I un cop de vent els despentina, segons McAbeu
.
He de començar dient que a mi m'agrada el gènere literari de la narració curta, admiro a qui és capaç d'explicar amb les paraules justes una bona història, i ja he dit que m'agraden els contes d'en Jesús M. Tibau, té un estil planer que fa que entris molt fàcilment en les històries que escriu i això no és diferent en aquest llibre que ja és el seu cinquè recull de relats. A la contraportada podem llegir: "I un cop de vent els despentina ens presenta històries senzilles, capaces de despertar-nos emoció i tendresa en poques línies, o un somriure de complicitat. De vegades, la vida sacseja els personatges de dalt a baix; altres, més sovint, pren forma de cop de vent que no els fa caure, només els despentina, i ens fa reflexionar sobre el sentit de tot plegat.". I això és exactament el que hi trobem al llibre: Unes històries d'allò més quotidianes que ens podrien passar (algunes més que les altres) a qualsevol de nosaltres i que els personatges encaren com poden per sortir-ne al final més o menys afectats, també com ens passaria a qualsevol de nosaltres.
És difícil escollir un relat en concret entre els 37 que omplen les 120 pàgines del llibre, tots ells tenen el seu què. Per destacar-ne algun, diré que a mi m'han agradat molt: "Poder", amb un final que en un primer moment et fa somriure però que en el fons és bastant trist; "Del cel a terra", i no només per l'encertada tria del nom del protagonista masculí ;) ; "Homenatge a Pere", una picada d'ull a un dels meus autors favorits; "Rectificar és de savis", on veiem que és veritat allò de que a grans mals, grans remeis; i acabo, perquè sinó els aniria citant tots, amb els micro-relats que tanquen el llibre que són un gran exemple de com es poden dir moltes coses amb molt poques paraules.
A la web de l'editorial ens regalen un tast del llibre en format PDF. Aprofiteu el regal i tasteu-lo, comprovareu que "I un cop de vent els despentina" és una bona opció si encara no teniu clar quin llibre comprar avui (o qualsevol altre dia).
dijous, 21 d’abril del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Teresa-Costa Agrumunt
.
I un cop de vent els despentina (Cossetània) és el darrer recull de contes publicat per Jesús M. Tibau, fill de Cornudella del Montsant, però resident a Tortosa, on l’escriptor porta una gran activitat cultural que passa pels seus programes literaris al Canal 21 de les Terres de l’Ebre i el manteniment diari d’un blog premiat diverses vegades i molt popular entre els seus lectors: Tens un racó dalt del món, el mateix títol del primer llibre de contes que va publicar l’any 2001.
El conte literari és un format del qual poden participar a la vegada i en un mateix nivell la poesia i la narrativa. Per entendre’ns: Edgar Allan Poe n’és un referent clàssic. O una autora més propera: Mercè Rodoreda, que va excel.lir d’una manera superba en aquest tipus de narració curta on l’alè líric que l’amara (i que de cap manera no obvia ni la cruesa ni el dolor ni el desconcert) és tan important com la història que s’explica.
Així, doncs, també a I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau es podria parlar d’aquesta atmosfera càlida que impregna uns relats que deixen en els lectors com un regust de mel als llavis i un tacte de molsa als dits. Els contes d’aquest escriptor prioratí, per més urbans que siguin alguns, conserven una frescor natural, una innocència propera a les pastorals gregues.
Així mateix, els relats més intencionals de Jesús M. Tibau -La corda que no deixa volar el globus, Homenatge a Pere i Una màxima perversa entre d’altres-, escrits amb un llenguatge rítmic, precís, ple d’imatges, es presenten decididament empàtics amb la fragilitat humana i revestits d’una oberta cordialitat pels personatges. Commoguts per tanta fragilitat, els lectors assisteixen als cops de vent que despentinen, i a vegades són a punt de fer caure, els protagonistes. Però l’autor, tot i la seva pietas manifesta, no pot arranjar els desperfectes ocasionats pels temporals de la vida perquè sap, com el mateix lector sap, que no s’hi pot fer gaire res perquè ningú no pot viure la vida de ningú.
En el relat Quan del cel cauen pilotes, Tibau hi explica una visita a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, on hi va haver afusellaments i avui els infants hi jugen a pilota: Qui arribi a la plaça per primer cop [i vegi els senyals de la metralla] i no li plori l’ànima, és que la va vendre al diable per no haver de patir. Sí, a vegades per no haver de patir tanquem els ulls. Però aleshores també podríem dir, contravenint la compassió i el deure, que tot el que és humà ho refuso per no haver-me’n de fer responsable.
No és el cas de Jesús M. Tibau: l’home es fa responsable i l’escriptor es mulla escrivint. Certament, l’autor no pot fer res per salvar els seus personatges, que tenen vida pròpia. Però sí que pot mostrar al lector que a desgrat dels sacceigs que pateixen –que patim, ja que els personatges són miralls humans!- podem assolir la fita de mantenir-nos dempeus sense perdre els grans eixos de la vida: la dignitat (que per res del món no ens podem deixar arravatar) i el sentiment fratern que ens agermana amb la resta de la humanitat.
Tot i que amablement, Jesús M. Tibau no estalvia mostrar la dificultat de viure. Si de cas, el sentiment poètic dels seus contes encara fa més diàfana la processò dolorosa que va per dins de tants personatges. D’aquesta manera, tot el que les paraules manifesten en aquests escrits es manifesta també a través de la respiració de les seves paraules, que exalcen, per a fer-lo més comprensible, el drama còsmic de la vida.
dilluns, 18 d’abril del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Ignasi Revés
.
Sempre he pensat que la forma de ser d’un escriptor es reflecteix, poc o molt, en allò que escriu. Podem endevinar alguns dels atributs –no físics- de la persona que escriu a partir del que escriu. També en podem deduir els gustos i aficions, les opinions i fins i tot les idees polítiques.
Al Jesús Tibau se’l veu, a I un cop de vent els despentina. No només perquè ell és l’autèntic protagonista de molts dels seus contes –a molts personatges li poso la seua cara, no hi puc fer res-, sinó perquè s’hi reflecteix una infantesa, una formació, un determinat gust per la lectura, la música, la història o el paisatge. Al Jesús el veiem badant al primer conte, que precisament es titula “Badar”. Badar, fer el badoc, observar, és el que s’ha de saber fer si un es vol dedicar a escriure. Al Jesús el veiem homenatjant els seus autors preferits, com Gabriel García Márquez a “Poder”, a Cristòfol Despuig a “No tengo más que darte” i a Pere Calders a “Homenatge a Pere” i a “Moment històric”. Al Jesús el veiem immergit en ple procés creatiu a “La revolució” o “L’encàrrec”. O declarant la seva admiració pel gènere femení a “Del cel a terra”. Jesús, les dones són més llestes, més vives i en definitiva millors que els homes. Veiem un Jesús vitalista a “Saltar”, un Jesús somiador a “D’una trista figura”, un Jesús funcionari a “Tràmit d’emergència” –és una de les fases del procediment administratiu, no?-, un Jesús fotògraf a “Massa pes per a unes espatlles”. Per cert, llegint aquest conte t’adones que retocar fotografies és com escriure. Uns quants retocs a la realitat i ja tens la ficció. Tenim, també un Jesús a qui no agrada el vent que baixa acanalat per la vall de l’Ebre a “Papers que s’endú el vent”, ni la pluja massa forta a “Ploure”. El Jesús tendre de “Magnetisme”, un conte fantàstic, que arriba al cor. El Jesús amic del Josep Igual a “Les pluges d’aquest agost no faran créixer bolets”, de les germanes Pallarès a “Les dones que fan espelmes” i de Jesús Fusté a “La nit de Sant Llorenç” –pura poesia, aquesta cançó, sobretot quan diu allò de: “Enrogeix la galta com un sol que es pon”. El Jesús breu dels últims contes del llibre, que més aviat semblen aforismes llargs. “Fum de records” i “Taques de cafè”, pel meu gust, són els millors. I tenim el Jesús fill de Cornudella de Montsant. És, precisament, en els contes en què parla del seu poble natal, i del paisatge del Montsant, en què el Jesús excel·leix. “Olors”, “Venjança”, “La cruïlla” o “Rectificar és de savis”, ens transporten a aquesta part del Priorat amb tanta facilitat que sembla que ens hi estiguem passejant.
I tenim el Jesús detallista. El Jesús que es fixa en un llapis, un gelat que es desfà, un anell, un cop de vent que despentina, una mosca, una vella càmera de fotos o en les pilotes que cauen del cel. Precisament, en aquest conte, titulat “Quan del cel cauen pilotes”, hi trobem unes frases que el defineixen perfectament:
Li agrada caminar sense rumb pels barris vells de les ciutats. Els carrers estrets, l’un darrere l’altre, fan giragonses, com si volguessin despistar-nos i amagar secrets incalculables. Li agrada la vida que respiren, les persianes mig abaixades, les plantes al costat de la porta, una mica de roba estesa en un balcó, la capelleta d’un sant en una raconada i, de sobte, una placeta amb bancs que demanen una mà de pintura. // Cada cop gaudeix més d’aquest tipus de bellesa.
Cada cop gaudeixes més d’aquest tipus d’escriptura, afegiria jo.
Bé, Jesús, he dit una sèrie de coses que potser no s’adiuen ben bé amb lo teu caràcter. Te conec, però no tant com per estar segur al cent per cent de tot el que he afirmat. Però, vols que et digui una cosa? Com que està clar que t’agrada Pere Calders, farem com en un conte que es diu “La verge de les vies”, del recull Aquí descansa Nevares, del mateix Pere Calders. El protagonista, un guardaagulles de tren, ha de pintar una família que surt d’un bateig. Els pinta, i després veu que ha posat un davantal a una dona que no tocava, o la gorra del pare del batejat al cap enlloc de les mans. Cap problema, la dona es posa el davantal de l’altra i l’home es col·loca la gorra al cap. Te prego, Jesús, que facis el mateix: si no t’assembles al que he dit, procura assemblar-t’hi.
dilluns, 4 d’abril del 2011
I un cop de vent els despentina, segons Àngel Lluís Carrillo
.
En Tibau ha tret un nou llibre i aquest millora els anteriors, era difícil, però ho ha aconseguit, “I un cop de vent els despentina” es millor que els anteriors, que ja eren bons. Un nou llibre de contes, un nou llibre d’emocions, un nou llibre que et deix amb ganes de més quan arribes a l’última pàgina, i això es el millor que et pot passar quan acabes un llibre, ja tens ganes de més, del proper.
La literatura del Jesús M. Tibau millora amb els anys, com els vins. Cada paraula està en el lloc precís en el moment adient. Els contes son petites càpsules de gran literatura, aconseguint un conjunt harmoniós i difícil d’oblidar.
El conte que més m’agrada es “La Revolució”, on es parla de la vida dels personatges de ficció, a quin pertany el seu destí, a ells mateixos o al escriptor, com un Univers real, on la nostra vida es nostra o d’un titellaire amb un curiós sentit del humor.
Al final del llibre ens deix uns petits contes de dos a quatre línees, genials, es veu que en Tibau també es un poeta, el nostre Poe català, contes i poesies de gran alçada.
Un llibre molt recomanable per tots els que estimen la bona literatura.
dimarts, 22 de març del 2011
Postres de músic; Biblioteca de Cambrils
divendres, 4 de març del 2011
Postres de músic; Carme Meix
Comentari sobre Postres de músic, a càrrec de Carme Meix.
Vet ací un bon títol per a un llibre de contes del qual, com els invitats a la taula, pots anar agafant i paladejant ara la salabror d'una ametlla, ara el torrat d'una avellana, ara la dolçor d'una nou... acompanyades d'un vinet ranci de la terra, que dóna al paladar un punt de picardia.Així he paladejat els contes de Jesús Tibau, recreant-me en el gust de cadascun. I, com els postres de músic, uns m'han agradat més que altres -si hagués de triar entre tots em quedaria amb EL TREN QUE PASSA, que podria ser l'inici d'una intrigant novel·la basada en encontres i desencontres-, però en tots he descobert la tirada de l'autor cap a uns personatges quotidians, sense història, o amb la seva petita història penjada a l'esquena, descrits amb una bona dosi d'ironia, no exempta de tendresa. L'autor, busca impactar amb un final sorprenent a cada conte, i arriba un moment que ja t'ho esperes i penses, amb què em sortirà ara? Això i la manera desacomplexada amb la qual es dirigeix al possible lector, fent-lo alhora participe i confident, estableix amb aquest una amable complicitat.Una cosa que sempre és present en els autors de les Terres de l'Ebre és l'ús -o el no ús-, de la varietat lingüística de la nostra zona. En això, Tibau opta sense manies per un català normatiu -molt ric i suggeridor-, sense concessions dialectals. Una opció tan vàlida com la contrària, sempre que el resultat sigui així de bo.