divendres, 27 de maig del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Maribel Gutiérrez

I un cop de vent els despentina, segons Maribel Gutiérrez:
.
El llibre d'en Jesús M. Tibau és un pot de petites píndoles per a prendre cada dia, amb calma, i gaudir de la lectura. Un llibre de relats breus, ideals per a deixar volar la imaginació, si cal. O per a reflexionar, si és necessari. O simplement, per a passar una estona agradable mentre "mirem" la vida dels altres, els seus sentiments, els seus pensaments... D'una senzillesa i sensibilitat que s'agraeix en aquests temps, és un llibre molt recomanable. Una gran oportunitat de deixar que el vent ens despentini. Els llibres de relats no acostumen a ser entre les meves lectures habituals, però amb aquest d'en Jesús M. Tibau, de ben segur que a partir d'ara hi haurà alguns títols més a la meva biblioteca.

dimecres, 25 de maig del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Leonor Caselles

I un cop de vent els despentina, segons Leonor Caselles:
.
Ha estat un plaer endinsar-me en l’univers de Jesús M. Tibau, en els seus relats tendres, intimistes, tristos... però amb una tristesa dolça i carregada de nostàlgia. Personalment no coneixia els seus treballs i la veritat és que ja l’he començat a recomanar. Crec que és una obra adequada per a tothom, inclús per a aquells a qui no els agrada massa llegir. L’autor ens explica històries de tot tipus: des de relats de caire intimista amb final humorístic (Rectificar és de savis), fins a explicar-nos com en poden ser d’addictives les noves tecnologies (Massa pes per unes espatlles). I així, un relat darrera l’altre, l’autor ens transporta a racons de la seva infantesa, a vivències que tan poden ser pròpies com de qualsevol de nosaltres. També sorprèn, i personalment molt, l’extrema brevetat dels 8 relats finals. En resum, I un cop de vent els despentina és una obra que ja he començat a recomanar.

dilluns, 23 de maig del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Gasol

I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Gasol:
.
Les històries que parlen de la quotidianitat són les que més ens colpeixen. Ens hi identifiquem, tanquem els ulls i imaginem que les paraules narrades són les que surten del nostre propi cervell, que les situacions en les quals es troben els personatges són les que ens fan trencar el cap dia rere dia. Amb els relats de I un cop de vent els despentina, Jesús M. Tibau copsa la quotidianitat i la converteix en paraules escrites, crea personatges que ben bé podrien ser els nostres veïns, el senyor darrere nostre a la cua del mercat, una noia aturada en un semàfor o nosaltres mateixos, submergits en els nostres propis pensaments. Són relats curts, amb les pàgines justes per a què el lector s’endinsi en la personalitat del protagonista i pugui comprendre les seves accions, els seus moviments o allò que l’acaba de sacsejar de dalt a baix, transformant la seva vida d’un instant a l’altre. Alguns relats són força breus –uns minuts en el temps, un breu pensament– i d’altres són tan llargs com una vida sencera. Alguns ens fan somriure, perquè sabem de què parla l’autor; d’altres ens fan assentir, reflexionar un curt moment i passar pàgina. L’escriptor i blocaire Jesús M. Tibau ens apropa, doncs, aquests personatges diversos – un treballador en una pizzeria, un jove aragonès del segle XVI, el passatger en un tren camí de l’Ampolla, nens, joves, grans, enamorats – tots ells protagonistes de relats senzills que s’engoleixen ràpid i ens sacsegen com un cop de vent, que tan sols ens despentina, sense fer-nos caure del tot. Perfecte per llegir en una tarda i reflexionar-hi una bona estona en acabar. “La vida és més senzilla que no sembla i les trampes que trobem pel camí les ha parat, sovint, un temible enemic: nosaltres mateixos.”

dimecres, 4 de maig del 2011

I un cop de vent els despentina, al blog Tu mateix-llibres

I un cop de vent els despentina, al blog Tu mateix-llibres:
.
Potser no m'he llegit tots els seus llibres però gairebé, i això vol dir que he viscut també el seu progrés.
Crec que des del seu primer llibre en Jesús Mª Tibau ha aconseguit millorar en cadascun dels seus nous llibres.
En aquest recull de contes hi trobem un concentrat de tristor, oblit, records... un coctail de sentiments i emocions, en uns contes que cada cop son més curts. O sigui que aconsegueix que amb menys paraules diguin molt més.

dimarts, 3 de maig del 2011

Una sortida digna, segons El veí de dalt

Una sortida digna, segons El veí de dalt:
.
“Sembla estrany com pronunciar el primer que et passa pel cap,
sense ser-ne conscient, pot desencadenar fets imprevisibles
” (p. 44)
Humor tendre.
Amb aquesta, arribo a un centenar de ressenyes literàries. Per celebrar-ho, què millor que un llibre d’un blocaire de pro, en Jesús M. Tibau i la seva Una sortida digna. Sé que fa poc ha editat un nou llibre i que li faria gràcia que en parlés, però jo sóc lent de mena i tinc un pila de pendents. Tot arribarà. Amb tot, li devia; ja que tinc una estima especial al llibre ja que hi surt citat un blocaire que conec prou. Massa, diria.Aquí, el motiu de la sortida digna és el traspàs. La mort com a pretext literari. Un tema clàssic, però que Tibau enfoca d’una manera original i humorística. En els contes de Tibau sempre m’ha semblat que el desenllaç és el menys important. Interessa el fet i l’anècdota. La resta, els cops d’humor, en són el farciment (a cops, previsible, a cops, genials). El regust que et queda en acabar de llegir el cúmul de peces que conformen el llibre és d’una agradable complaença. T’hi sents solidari per força. I l’enveges.

L’enveges per la seva originalitat en les trames: hi ha morts que ressusciten el tercer dia (La notícia de l’any); especialistes de cinema que es moren en vida (Secundari), el mort que està mort i no vol morir per tossut (Tossut de mena); assassins a sou d’un país que han de pujar els índex d’assassinats del país veí (Interès nacional); la mort que tusta la porta com qui porta una carta (Una puntualitat que esgarrifa); el rapsode assassí del poeta admirat (Admiració);... En fi, vint-i-sis contes que podeu degustar abans d’acotxar-vos amb un somrís als llavis.

L’estil de Tibau és àgil i precís. Frases curtes, sense subterfugis, directe a l’essència del discurs i la idea. Tal i com ha de ser un conte: net i clar. I no és fàcil. I amb un sentit de la bonhomia i l’humor notoris. Estem davant un humor blanc que vol ser negre i, sobretot, fellinià. No em direu que no és fellinià, per exemple, que un matrimoni assassini a casa seva una venedora a domicili i el que els preocupa es que el sopar no se’ls refredi! (Quan dos es barallen). I a més, Tibau té una actitud davant el relat. Entre línies llegim propostes que deixen clar que també sap fer un critica velada a actituds i posicionaments del poder i de la societat amb el que no podem estar d’acord (L’home de gel, per exemple, on reflexiona sobre un cadàver que apareix sota la neu i tothom reivindica com a seu).
Tibau té uns tics estilístics molt propis també. La història es planteja, es desenvolupa com un in crescendo i es resol en un cop directe que et deixa KO. El narrador sempre és omniscient i en tercera persona. Usa el parèntesi per ampliar la idea, com per justificar-se davant el lector. El final sol ser un cop d’efecte, un gir subtil, genial. Algun dels relats són d’una absoluta tendresa, com el del grup de jubilats que viuen justament i assalten una farmàcia per proveir-se de medicaments, tot i que deixin un mort de record pel camí (L’última batalla). I en algun, podria ser perfectament l’esquelet d’una novel•la curta, com el que clou el llibre: la noia a qui se li apareixen morts (Viananys).
Ja m’ho va deixar escrit en la dedicatòria: “Intento fer de l’humor i la tendresa, una sortida digna”.
Altament recomanable, doncs.
Puntuació: 8,5/10