dissabte, 23 d’abril del 2011

I un cop de vent els despentina, segons McAbeu

I un cop de vent els despentina, segons McAbeu:
.
He de començar dient que a mi m'agrada el gènere literari de la narració curta, admiro a qui és capaç d'explicar amb les paraules justes una bona història, i ja he dit que m'agraden els contes d'en Jesús M. Tibau, té un estil planer que fa que entris molt fàcilment en les històries que escriu i això no és diferent en aquest llibre que ja és el seu cinquè recull de relats. A la contraportada podem llegir: "I un cop de vent els despentina ens presenta històries senzilles, capaces de despertar-nos emoció i tendresa en poques línies, o un somriure de complicitat. De vegades, la vida sacseja els personatges de dalt a baix; altres, més sovint, pren forma de cop de vent que no els fa caure, només els despentina, i ens fa reflexionar sobre el sentit de tot plegat.". I això és exactament el que hi trobem al llibre: Unes històries d'allò més quotidianes que ens podrien passar (algunes més que les altres) a qualsevol de nosaltres i que els personatges encaren com poden per sortir-ne al final més o menys afectats, també com ens passaria a qualsevol de nosaltres.
És difícil escollir un relat en concret entre els 37 que omplen les 120 pàgines del llibre, tots ells tenen el seu què. Per destacar-ne algun, diré que a mi m'han agradat molt: "Poder", amb un final que en un primer moment et fa somriure però que en el fons és bastant trist; "Del cel a terra", i no només per l'encertada tria del nom del protagonista masculí ;) ; "Homenatge a Pere", una picada d'ull a un dels meus autors favorits; "Rectificar és de savis", on veiem que és veritat allò de que a grans mals, grans remeis; i acabo, perquè sinó els aniria citant tots, amb els micro-relats que tanquen el llibre que són un gran exemple de com es poden dir moltes coses amb molt poques paraules.
A la web de l'editorial ens regalen un tast del llibre en format PDF. Aprofiteu el regal i tasteu-lo, comprovareu que "I un cop de vent els despentina" és una bona opció si encara no teniu clar quin llibre comprar avui (o qualsevol altre dia).

dijous, 21 d’abril del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Teresa-Costa Agrumunt

Article de Teresa Costa-Agramunt sobre I un cop de vent els despentina, publicat el 21 d'abril a l'Eco de Sitges.
.
I un cop de vent els despentina (Cossetània) és el darrer recull de contes publicat per Jesús M. Tibau, fill de Cornudella del Montsant, però resident a Tortosa, on l’escriptor porta una gran activitat cultural que passa pels seus programes literaris al Canal 21 de les Terres de l’Ebre i el manteniment diari d’un blog premiat diverses vegades i molt popular entre els seus lectors: Tens un racó dalt del món, el mateix títol del primer llibre de contes que va publicar l’any 2001.

El conte literari és un format del qual poden participar a la vegada i en un mateix nivell la poesia i la narrativa. Per entendre’ns: Edgar Allan Poe n’és un referent clàssic. O una autora més propera: Mercè Rodoreda, que va excel.lir d’una manera superba en aquest tipus de narració curta on l’alè líric que l’amara (i que de cap manera no obvia ni la cruesa ni el dolor ni el desconcert) és tan important com la història que s’explica.
Així, doncs, també a I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau es podria parlar d’aquesta atmosfera càlida que impregna uns relats que deixen en els lectors com un regust de mel als llavis i un tacte de molsa als dits. Els contes d’aquest escriptor prioratí, per més urbans que siguin alguns, conserven una frescor natural, una innocència propera a les pastorals gregues.

Així mateix, els relats més intencionals de Jesús M. Tibau -La corda que no deixa volar el globus, Homenatge a Pere i Una màxima perversa entre d’altres-, escrits amb un llenguatge rítmic, precís, ple d’imatges, es presenten decididament empàtics amb la fragilitat humana i revestits d’una oberta cordialitat pels personatges. Commoguts per tanta fragilitat, els lectors assisteixen als cops de vent que despentinen, i a vegades són a punt de fer caure, els protagonistes. Però l’autor, tot i la seva pietas manifesta, no pot arranjar els desperfectes ocasionats pels temporals de la vida perquè sap, com el mateix lector sap, que no s’hi pot fer gaire res perquè ningú no pot viure la vida de ningú.
En el relat Quan del cel cauen pilotes, Tibau hi explica una visita a la plaça de Sant Felip Neri de Barcelona, on hi va haver afusellaments i avui els infants hi jugen a pilota: Qui arribi a la plaça per primer cop [i vegi els senyals de la metralla] i no li plori l’ànima, és que la va vendre al diable per no haver de patir. Sí, a vegades per no haver de patir tanquem els ulls. Però aleshores també podríem dir, contravenint la compassió i el deure, que tot el que és humà ho refuso per no haver-me’n de fer responsable.
No és el cas de Jesús M. Tibau: l’home es fa responsable i l’escriptor es mulla escrivint. Certament, l’autor no pot fer res per salvar els seus personatges, que tenen vida pròpia. Però sí que pot mostrar al lector que a desgrat dels sacceigs que pateixen –que patim, ja que els personatges són miralls humans!- podem assolir la fita de mantenir-nos dempeus sense perdre els grans eixos de la vida: la dignitat (que per res del món no ens podem deixar arravatar) i el sentiment fratern que ens agermana amb la resta de la humanitat.
Tot i que amablement, Jesús M. Tibau no estalvia mostrar la dificultat de viure. Si de cas, el sentiment poètic dels seus contes encara fa més diàfana la processò dolorosa que va per dins de tants personatges. D’aquesta manera, tot el que les paraules manifesten en aquests escrits es manifesta també a través de la respiració de les seves paraules, que exalcen, per a fer-lo més comprensible, el drama còsmic de la vida.

dilluns, 18 d’abril del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Ignasi Revés

I un cop de vent els despentina, segons Ignasi Revés:
.
Sempre he pensat que la forma de ser d’un escriptor es reflecteix, poc o molt, en allò que escriu. Podem endevinar alguns dels atributs –no físics- de la persona que escriu a partir del que escriu. També en podem deduir els gustos i aficions, les opinions i fins i tot les idees polítiques.
Al Jesús Tibau se’l veu, a I un cop de vent els despentina. No només perquè ell és l’autèntic protagonista de molts dels seus contes –a molts personatges li poso la seua cara, no hi puc fer res-, sinó perquè s’hi reflecteix una infantesa, una formació, un determinat gust per la lectura, la música, la història o el paisatge. Al Jesús el veiem badant al primer conte, que precisament es titula “Badar”. Badar, fer el badoc, observar, és el que s’ha de saber fer si un es vol dedicar a escriure. Al Jesús el veiem homenatjant els seus autors preferits, com Gabriel García Márquez a “Poder”, a Cristòfol Despuig a “No tengo más que darte” i a Pere Calders a “Homenatge a Pere” i a “Moment històric”. Al Jesús el veiem immergit en ple procés creatiu a “La revolució” o “L’encàrrec”. O declarant la seva admiració pel gènere femení a “Del cel a terra”. Jesús, les dones són més llestes, més vives i en definitiva millors que els homes. Veiem un Jesús vitalista a “Saltar”, un Jesús somiador a “D’una trista figura”, un Jesús funcionari a “Tràmit d’emergència” –és una de les fases del procediment administratiu, no?-, un Jesús fotògraf a “Massa pes per a unes espatlles”. Per cert, llegint aquest conte t’adones que retocar fotografies és com escriure. Uns quants retocs a la realitat i ja tens la ficció. Tenim, també un Jesús a qui no agrada el vent que baixa acanalat per la vall de l’Ebre a “Papers que s’endú el vent”, ni la pluja massa forta a “Ploure”. El Jesús tendre de “Magnetisme”, un conte fantàstic, que arriba al cor. El Jesús amic del Josep Igual a “Les pluges d’aquest agost no faran créixer bolets”, de les germanes Pallarès a “Les dones que fan espelmes” i de Jesús Fusté a “La nit de Sant Llorenç” –pura poesia, aquesta cançó, sobretot quan diu allò de: “Enrogeix la galta com un sol que es pon”. El Jesús breu dels últims contes del llibre, que més aviat semblen aforismes llargs. “Fum de records” i “Taques de cafè”, pel meu gust, són els millors. I tenim el Jesús fill de Cornudella de Montsant. És, precisament, en els contes en què parla del seu poble natal, i del paisatge del Montsant, en què el Jesús excel·leix. “Olors”, “Venjança”, “La cruïlla” o “Rectificar és de savis”, ens transporten a aquesta part del Priorat amb tanta facilitat que sembla que ens hi estiguem passejant.
I tenim el Jesús detallista. El Jesús que es fixa en un llapis, un gelat que es desfà, un anell, un cop de vent que despentina, una mosca, una vella càmera de fotos o en les pilotes que cauen del cel. Precisament, en aquest conte, titulat “Quan del cel cauen pilotes”, hi trobem unes frases que el defineixen perfectament:

Li agrada caminar sense rumb pels barris vells de les ciutats. Els carrers estrets, l’un darrere l’altre, fan giragonses, com si volguessin despistar-nos i amagar secrets incalculables. Li agrada la vida que respiren, les persianes mig abaixades, les plantes al costat de la porta, una mica de roba estesa en un balcó, la capelleta d’un sant en una raconada i, de sobte, una placeta amb bancs que demanen una mà de pintura. // Cada cop gaudeix més d’aquest tipus de bellesa.

Cada cop gaudeixes més d’aquest tipus d’escriptura, afegiria jo.
Bé, Jesús, he dit una sèrie de coses que potser no s’adiuen ben bé amb lo teu caràcter. Te conec, però no tant com per estar segur al cent per cent de tot el que he afirmat. Però, vols que et digui una cosa? Com que està clar que t’agrada Pere Calders, farem com en un conte que es diu “La verge de les vies”, del recull Aquí descansa Nevares, del mateix Pere Calders. El protagonista, un guardaagulles de tren, ha de pintar una família que surt d’un bateig. Els pinta, i després veu que ha posat un davantal a una dona que no tocava, o la gorra del pare del batejat al cap enlloc de les mans. Cap problema, la dona es posa el davantal de l’altra i l’home es col·loca la gorra al cap. Te prego, Jesús, que facis el mateix: si no t’assembles al que he dit, procura assemblar-t’hi.

dilluns, 4 d’abril del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Àngel Lluís Carrillo

I un cop de vent els despentina, segons Àngel Lluís Carrillo:
.
En Tibau ha tret un nou llibre i aquest millora els anteriors, era difícil, però ho ha aconseguit, “I un cop de vent els despentina” es millor que els anteriors, que ja eren bons. Un nou llibre de contes, un nou llibre d’emocions, un nou llibre que et deix amb ganes de més quan arribes a l’última pàgina, i això es el millor que et pot passar quan acabes un llibre, ja tens ganes de més, del proper.
La literatura del Jesús M. Tibau millora amb els anys, com els vins. Cada paraula està en el lloc precís en el moment adient. Els contes son petites càpsules de gran literatura, aconseguint un conjunt harmoniós i difícil d’oblidar.
El conte que més m’agrada es “La Revolució”, on es parla de la vida dels personatges de ficció, a quin pertany el seu destí, a ells mateixos o al escriptor, com un Univers real, on la nostra vida es nostra o d’un titellaire amb un curiós sentit del humor.
Al final del llibre ens deix uns petits contes de dos a quatre línees, genials, es veu que en Tibau també es un poeta, el nostre Poe català, contes i poesies de gran alçada.
Un llibre molt recomanable per tots els que estimen la bona literatura.