.
Una joia literària
Tot
és reduït menys el nombre de narracions que aplega el llibre: 40 relats
encabits en cent pàgines. Una cadena de contes que parlen de personatges
anònims i insignificants, situacions quotidianes, pobles mig perduts,
desenllaços poc sorprenents, ironia suau i un llenguatge casolà, suau, tendre i
entenedor, amb l'afegit de cert argot del petit poble de Cornudella de Montsant
on va néixer l'autor. Resultat: una petita joia literària.
Jesús M. Tibau tant
pot imaginar la història d'una fotografia de fa un segle i fer reviure els
personatges retratats, com que l'ajuntament d'un petit poble faci un ultimàtum
als homes del temps de TV3 reclamant que anunciïn la pluja miraculosa per
salvar les collites. Una qüestió de fe laica. Pot fer reviure la nostàlgia de
l'últim pagès que encara va al tros amb carro com el sentiment profund de
contemplar la vida any rere any d'un cactus que es van regalar una parella
d'enamorats. I tot amb les paraules precises i necessàries per arrodonir la
història.
El conte curt és
l'ADN literari de Jesús M. Tibau, que manifesta que continuarà amb el seu
intent de “viure del cuento”. No en va aquest és el sisè llibre de
narracions que treu dels vuit que té publicats, alguns d'ells difosos
musicalment pel cantautor de Pradell de la Teixeta Jesús Fusté.
Aquesta atmosfera de retratar la vida quotidiana amb històries breus també es
troba en el seu bloc Tens un racó dalt del món, on juga amb els seus
lectors a crear contes en pocs minuts a partir d'una paraula sol·licitada. I és
en els relats curtíssims, d'una o dues ratlles, on mostra més la seva capacitat
creadora.
Set són els nanorelats,
segons expressió del mateix autor, que recull el llibre. Jo sempre he estat
amant del conte breu, que Pere Calders va difondre entre nosaltres en el seu
temps de més activitat creativa. M'atreveixo a reproduir-ne dos dels que
publica el llibre per tal que es pugui apreciar i gaudir de la imaginació
literària de Jesús M. Tibau:
Simpatia: “Apareix
un cadàver a la vora del riu. A l'altra, es dispara la demanda de prismàtics.”
L'últim desig:
“Construïda la maqueta de la casa dels seus somnis, li demana al geni l'últim
desig: encongir-se.”
