dimarts, 29 de desembre del 2009

Una sortida digna, segons Jaume Pros

Una sortida digna, segons Jaume Pros:

Fa dies que tenia pendent de fer un comentari sobre un nou llibre. En aquest cas es tracta de la darrera obra de Jesús M. Tibau Una sortida digna.
L’autor de Cornudella del Montsant ens ofereix un nou recull d’històries breus que giren al voltant de la mort. Són contes absolutament diferents l’un de l’altre, però escrits tots ells amb gran correcció i que ens presenten un munt de maneres d’entendre el pas a l’altre món: per part dels que viuen el trànsit en tercera persona, d’aquells que provoquen aquest traspàs i, fins i tot, dels propis protagonistes, com aquell que va prometre tornar un cop mort… i acaba complint la seva promesa. En aquests contes podem trobar tendresa i també bastant humor negre. I és que, per trobar, també podreu llegir el que deu ser el conte més curt dels mai escrits i que ens explica com afronta un vailet el pas d’un comitiva fúnebre.
Abans parlava d’humor negre i de tendresa. No obstant això, he de reconèixer que, si més no en el meu cas, l’anàlisi psicològic dels personatges, m’ha portat a llegir algun dels relats amb un cert desassossec; a fe de Déu que això és el que em va passar amb les peripècies d’un taxidermista força especial.
Una sortida digna és un llibre que es agraït i fàcil de llegir. En total, 99 pàgines que ens porten d’una situació a una altra a un ritme de vertigen i que tot coincidint amb aquestes dates pot acabar resultant un regal força original, per a fer a un altre o, perquè no, a un mateix.

diumenge, 27 de desembre del 2009

Una sortida digna, segons Josep Maria Sansalvador

Una sortida digna, segons Josep Maria Sansalvador:

Fa anys que segueixo Jesús M. Tibau. Amb freqüència diària tinc per costum visitar el seu blog Tens un racó dalt del món. Setmanalment participo en els jocs literaris –a vegades són endimoniats- que proposa i miro d’estar al corrent de tot allò que va publicant, en narrativa breu i darrerament en poesia. Ens coneixem personalment : ens hem vist en diverses ocasions, amb motiu de presentacions de les seves obres.
Quan vaig saber que el seu darrer recull de contes, titulat Una sortida digna i editat per Cossetània, donava voltes al concepte de la mort, per una part em va sorprendre. Pel coneixement que en tinc, en Tibau no sembla pas una persona macabra o morbosa, ans al contrari. Per altra part, sabent que Tibau és un escriptor de cap a peus, tampoc em va estranyar en excés la seva decisió d’atacar un dels grans temes de la literatura, present a totes les èpoques.

Una sortida digna és un recull de vint-sis relats de llargada heterogènia. N’hi ha un que ocupa més de quinze planes i n’hi ha un altre que es despatxa en només dues línies. En tots ells, sense considerar-ne la longitud, hi és present la idea, el fet, la realitat de la mort. En alguns els morts hi són de cos present. En d’altres, els cadàvers hi tenen un paper actiu, de protagonista indiscutible. En certes narracions, el traspàs, la desaparició física serveix de pretext per a la construcció de la història. Certs contes del recull són veritables thrilers, bons exemples de peces del gènere negre. Alguns han estat manllevats de reculls anteriors, cosa que indica que el tema no ve de nou a l’autor.

Basteix personatges humans, a vegades fantàstics, a voltes grotescs, sovint amb una personalitat minuciosament treballada, resseguida amb tiralínies. Com és habitual en els contes de Jesús Tibau, no hi manca una dosi d’ironia fina i elegant i un entorn on la tendresa i el sentiment hi són presents. Com en d’altres obres del mateix autor, s’hi observa tota la paleta de colors i de registres lingüístics. Segons l’estil de la història, té la flexibilitat de triar el vocabulari i els girs adients. Com a marca de la casa, com a bon autor ebrenc, no ens passaran per alt les particularitats pròpies de la parla de les comarques meridionals del Principat.

La mort, una part fonamental de la vida, és vista amb mirada polièdrica. Vint-i-sis contes que tracten de mort, de morts i de mortals, però que acaben més o menys bé. Amb Jesús M. Tibau podeu estar tranquils i descansar en pau.

dilluns, 30 de novembre del 2009

Una sortida digna, al blog Terra de llibres

Una sortida digna, al blog Terra de llibres:
.
Divendres vaig tenir la sort de poder estar a la presentació del nou llibre de Jesús Tibau, "Una sortida digna" a la fantàstica "Biblioteca de Roquetes". Encara que vam ser poquets, vam estar benavinguts, i quasi tothom va participar d'alguna manera, llegint o fent fotos. Podreu vore el vídeo de la presentació a la pàgina de la "Biblioteca de Roquetes" en pocs dies.
.
Jesús ja ens ha fet una crónica de la presentació al seu blog, ara a mi m'agradaria parlar-vos del seu llibre. No l'havia pogut acabar abans d'anar a la presentació. Però vaig llegir lo suficient per fer-me una idea del to que havia donat Jesús parlant de la mort. I em va encantar, i a la nit vaig acabar-lo. I com li vaig comentar a ell, esta setmana tornaré a rellegir alguns que m'han agradat molt. M'ha agradat la manera que ha parlat d'un tema que normalment sol ser tètric, crec que li ha posat el punt d'ironia just i ha contat les històries com ell sap fer-ho, d'una manera senzilla però donant protagonisme a cada detall.

dilluns, 23 de novembre del 2009

Una sortida digna, segons Rafel Casas

Una sortida digna, segons Rafel Casas:
.
Una sortida digna és l’últim treball de l’escriptor ebrenc Jesús Maria Tibau, publicat per Cossetània.
És un recull d’històries on la mort és la protagonista, però no d’una manera macabra ni destralera; sinó més aviat despertant un punt de curiositat acompanyat d’humor i sorpresa. Fins i tot arribem a la sensació i el dubte de si el seu gèlid alè ha passat per res al llarg de les narracions. Ara us en faré cinc céntims.
Parodiant l’home del gel dels Alps, la història del mateix nom ens dóna perles com:
Un pastor d’aquelles valls va descobrir les restes; i si hem de ser més precisos, el gos del pastor.
O també: …el nostre home, i més que possible avantpassat, era d’origen africà. Això ha provocat un esclat d’alegria entre els col·lectius en defensa dels drets dels immigrants i contra la intolerància que, com un fantasma, anava guanyant pas entre la població.
Mentre, el cadàver del nostre home es manté en un discret segon terme.


Pel que fa als microcontes, Motius fan venir a la ment paral·lelismes amb microrelats d’en Pere Calders com a Venim de la pols que va escriure així :
Van excavar davant de casa seva. No volien dir-li si feien una piscina o la base d’una glorieta. “Es tracta d’una sorpresa” responien a cada pregunta d’ell. I ho fou, perquè quan van completar les mides li donaren allò que se’n diu cristiana sepultura.(Invasió subtil i altres contes, Pere Calders)

En el cas del llibre Una sortida digna :
Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota.(Jesús Maria Tibau)
Acabaré amb la fantàstica narració La notícia de l’any:

Sense cap mena de dubte, que Josep Melero hagi tornat d’entre els morts és la notícia de l’any. Que consti que ja ho va prometre abans de morir, en un acte íntim i emotiu, agafat amb força minvant a la mà de la vídua que el plorava,; però, francament, ningú esperava que complís la paraula, ni els més optimistes.

Sembla mentida, però parlant de qui han parlat són narracions que deixen un molt bon sabor de boca.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Una sortida digna, segons Carme Rosanas

Una sortida digna, segons Carme Rosanas:


És una sensació curiosa, conèixer els personatges abans de començar el llibre. Alguns ja els esperava, no tots, però uns quants. Malgrat que són coneguts, no han perdut la seva sorpresa ni el seu misteri.


M'ha encantat "Interès Nacional" i també l'Assassí del martell que expliquen molt bé, amb un humor innegable, alguns tics i solucions equivocades d'aquesta societat nostra, que sembla que no n'encerti ni una. I Enveja... que és real com la vida mateixa, però amb la seva mort corresponent i també la seva rialla particular.


Sí, té raó en Tibau quan diu tracta la mort amb molt d'humor, jo de tant en tant em feia un tip de riure.I amagada amb timidesa, al fons del llibre, hi ha la Clara. L'esperava amb il·lusió. La meva amiga. Tan especial, tan fràgil, tan tendra...

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Pep Elias

Una sortida digna, segons Pep Elias:
.
Escriure sobre la mort no és gaire original. Però escriure contes relacionats amb la mort amb l’estil de Jesús M. Tibau és, si més no, un exercici saludable. Tant per a l’autor com per al lector. En el seu quart recull de relats, aquest conegut blocaire posa el seu peculiar sentit de l’humor al servei d’unes històries i d’uns personatges que potser no fan morir de riure, però que si tenen alguna cosa en comú és que ens demostren que això de la mort no és una cosa tan seriosa com sembla.
El protagonista d’un dels relats considera que la seva mort és un fet de transcendència relativa. I aquesta consideració és la clau de l’èxit global de la fórmula de Tibau, que amb una prosa senzilla i eficaç, aconsegueix donar una sortida digna i desenfadada a bona part dels neguits que ens genera la mort i tot el que l’envolta.
Capítol apart mereix el darrer conte del recull, que és també el més llarg. A “Viananys” l’enginy i l’humor de Tibau cedeixen el protagonisme a d’altres punts forts de la seva capacitat narrativa i esprem l’ànima de poeta per arrodonir una història plena de sensibilitat que esdevé un punt final romàntic a un llibre força distret.
"Una sortida digna" ha estat editat per Cossetània Edicions.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Una sortida digna, a Que el llegir no ens faci perdre l'escriure

Una sortida digna, al blog Que el llegir no ens faci perdre l'escriure:
.
Quart recull de contes del Jesús, amb el plus afegit que tots els contes tenen un nexe en comú: la mort.
25 relats breus o molt breus, 23 paraules el més curt, on la mort se'ns fa propera, amiga, companya, veïna, perquè totes aquestes morts les tenim al voltant, en paisatges que li són, ens són, propers. Uns morts, unes morts, que ens dibuixen un somriure al llavis, unes morts, uns morts, tendres, irònics i amb la dosi justa de malícia sorneguera.
I l'últim, Viananys, el que fa 26, força llarg segons els paràmetres habituals del Jesús i que mereix una menció especial, que m'ha emocionat com cap, la cirereta que culmina el recull.

dimecres, 21 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Josep Igual

Una sortida digna, segons Josep Igual:
.
Quan vaig conèixer personalment Jesús M. Tibau, presentava un rostre amb un mig somriure potser d’una vaga timidesa. Però, de que darrera d’un somriure un xic tímid es pot amagar tot un frondós univers, en tinc sobrades proves; i era, i és, també el cas de l’escriptor de Cornudella de Montsant.
D’aleshores ençà hem compartit viatges i activitats, i ens hem anat tractant més. I ja he comprovat de sobres que darrera aquell vague somriure tímid, s’amaga, en efecte, tot un univers del qual ens en dóna plurals notícies amb puntualitat segura, en un “tour de force” d’escriptor i activista cultural què, als qui no estem dotats de tanta energia com ell, ens deixa perplexos: llibres col·lectius, jurat de concursos, governador d’un bloc dels més actius i visitats dels Països Catalans –recentment guardonat-, dinamitzador de clubs de lectura, professor de classes particulars, funcionari , poeta, narrador, articulista... Només de fer-ne el llistat, on, de segur, m’hauré deixat coses, jo ja em canso. De tot això en dedueixo que en Tibau deu ser un d’aquells tipus que dormen molt poc, però són posseïdors d’una energia abundosa. Vés a saber si de petit va caure a la gerra de la poció màgica d’algun bruixot prioratí.

Tot això que els explico els sonarà a pura redundància, perquè vostès, per descomptat, ja ho saben. Per tant, potser que passem a fer una ullada al nou títol que ens lliura, que s’emmarca en la seva veta fonamental, i on es fa palès, cada cop més, un domini tècnic eficient i madur, i una paleta temàtica que s’eixampla i creix i guanyat intencionalitats incisives.
Els relats breus de “Una sortida digna”, tenen un fil conductor que no és altre que el més cabdal tema de la literatura i de la vida: la mort. Però, dins la poètica que sol conrear el contista, podem conjecturar, i no errarem, que en la col·lecció d’instantànies que ens presenta ara, la condició humana de moridors és contemplada amb molts girs de tragicomèdia, d’absurd final després del reguitzell de bromes o absurd existencials. A més, apareixen tants matadors com moridors a “Una sortida digna”. Abunden tants matadors de les més variades dèries i tècniques al recull, que manllevant un títol de De Quency, l’aplec s’hagués pogut subtitular “l’assassinat entès com una de les belles arts”.
En el nou recull veiem com el narrador aprofundeix en algunes vies que ja ensenyava en el seu darrer treball, “El vertigen del trapezista”: com el creixent gust per suggerir i insinuar, tot i que hi ha també més d’una peça, al nou títol, perfectament encaixada i tancada per la voluntat del narrador, que és un mestre en el relligat final de peix que es menja la cua o amb alguna sorpresa de darrera hora que canvia la perspectiva del conjunt.
També notem com el bisturí, a l’hora d’administrar les ambigüitats i apel·lar a alguns fantasmes, temences i dubtes que ens inquieten a tots des de sempre, s’ha esmolat encara més, i que alhora va pouant estrats més fondos, sense deixar de tenir compassió pels personatges dels contes i fins pel lector/lectora. Perquè Tibau és un narrador que estima els seus personatges i gairebé sempre apareixen en escena amb una maleta –visible o no- de tendreses i epifanies a la mà, fins i tot els aparentment més males bèsties. En els judicis de Tibau sempre hi ha absolució o la comprensió de la condició humana.

L’autor de “Una sortida digna” és un optimista. Sempre hi troba el detall poètic, la broma misericordiosa dels atzars, l’interruptor que torna a engegar vitalitats i ens proposa la rialla, predominantment tendra, però de vegades agudament irònica, o demolidorament sarcàstica, davant les ridiculeses, deliris i absurds amb els quals moblem les nostres existències, i la certesa de com n’és de fàcil travessar algunes línies vermelles de la correcció i lliurar-se a alguna aventura absoluta, paranoica, fatal i quixotesca, un cop foradada la nostra fragilitat psicològica. En aquests escorços psicològics dels seus personatges i escenes notem amb creixen capa d’ungüent les lliçons d’aquell gran angoixador angoixat que era Kafka.
Notem també que, al nou treball, el fantàstic va guanyant terreny. Els envans espacials i temporals són travessats a plaer pels personatges i pel narrador omniscient. Un gust pel fantàstic que potser fins podria evocar alguns d’aquells “tebeos” dels herois de la Marvel (ara, tremoleu, adquirits per la Disney; que Spiderman ens agafe confessats), però potser més casolans i meridionals; uns trets que els acosten més a l’univers màgic d’en Joan Perucho, o Pere Calders, o el Quim Monzó de les recreacions de mites i contes clàssics.
No he posat a l’atzar aquests noms de contistes. Crec que formen part de l’alineació essencial d’alguns dels ascendents més potents sobre l’escriptura contística de l’amic Tibau, però és d’una evidència palmària que el prioratí entortosinat és propietari d’una veu pròpia i expedeix uns salconduits particulars per tal que transitem les escenes, que basteix amb diverses formulacions narratives que es noten profitosament assajades.
Per algunes temàtiques i atrezzos que apareixen al llibre, en algun relat notem alguna picada d’ullet al lector/a, amb homenatges, naturalment portats al seu terreny d’irònic vitalista, a l’Edgar Allan Poe, als vampirismes de Bram Stoker, o a algunes velles glòries de la novel·la i el cinema negre. És a dir, que som plantats enmig d’uns ressons que ens remeten a alguns dels molls cabdals de la tradició narrativa occidental.
Però, no només amb referents de la literatura o d’aquell cinema negre, filmat en blanc i negre, s’envolta el narrador. Els nous llenguatges tecnològics també hi pinten prou en la manera de contar històries d’en Tibau, si més no a l’hora d’intentar la màxima economia formal, que no és, evidentment, un recurs nou, però que la missatgeria via satèl·lit potser ha fet repensar. El cas més depurat d’aquest propòsit el trobem en el preciós microrelat “Motius”, a la pàgina 71.
També, a “Una sortida digna”, trobem més d’una queixa o denúncia, entre altres, davant la sovint molt i molt dubtosa tendència dels mitjans de comunicació a passar per sobre de decòrums i dignitats en favor de l’espectacle sensacionalista i morbós per guanyar audiències.
En els referents culturals que salpebren moltes descripcions de paisatges, interiors i personatges, Tibau ens dóna engrunes, gustoses pinzellades ajustades i significatives de la seua educació sentimental, fent bona aquella apreciació de Rainer Maria Rilke: “la infància és la pàtria de l’home”. La calma camperola montsanenca apareix en alguns dels relats més entranyables del llibre, com ara “Una gàbia nova al mirador”, on ens regala un d’aquells personatges que perduren en la memòria quan ja hem tancat el llibre, la Carmeta, que ens resultarà indubtablement càlida i familiar a tots.
Molts dels contes es serveixen d’una ambientació propera als hàbitats de l’autor. Aneu amb cura, perquè aquest xicot somrient i amable, ha donat solta a un grapat de criminals i friquis, tan lírics i simpàtics com perillosament eficients en els seu ofici, pels carrers tortosins. Quedeu avisats.
Un altre tret que apareix en alguns trams, i molt clarament en dos dels relats, “Instint de revenja” i “Fondre’s”, és una mena d’animisme sui generis. Sembla que l’autor té pràctica i traça a l’hora de descabdellar l’ànima dels objectes, i fins dialogar-hi i arrancar-ne rondalles emparentades amb la condició humana.
En aquest nou treball, Jesús recupera alguns contes de llibres anteriors, en versió em sembla que revisada, per arrodonir el retaule de la moribundia que plana per tot el llibre, una moribundia que, després de passar pel cervell i les mans de l’autor, esdevé, en realitat - i no sé si podia ser d’una altra manera-, una aposta decidida per aprofitar i celebrar cada instant de la vida en la mesura que ens sia possible. Ja ho he dit que l’autor és un optimista. Si més no un optimista de la voluntat.
Podria allargar-me més sobre els molts detalls que he anat anotant en la lectura plaent d’aquest garbell de relats, però potser serà bo no intoxicar-vos excessivament en la vostra passejada, les vostres interpretacions i conclusions. A més, segur que en discrepareu de les meus pobres apreciacions, com és lògic en un terreny tan gratament vaporós com el que ateny al territori dels contes.


L’Italo Calvino va deixar escrit que la literatura, en aquests temps post-moderns, tendiria a una condensació conceptual i poètica, a la brevetat substanciada. La veritat és que, en temps de tantes presses i urgències –de vegades per no-res, com ensenyen alguns contes de Tibau- a molts ens feia l’efecte que el gènere del relat breu, i fins la poesia, anirien guanyant espais en els aparadors. I les condensacions que ens van marcant els llenguatges tecnològics farien pensar que, amb més raó, es confirmaria la pensada de l’escriptor italià... Però, la veritat és que els reculls de contes –i ja no en parlem dels versos- es despatxen poc ( tret d’algunes excepcions, que caben en els dits d’una mà, i que solen anar acompanyades d’altres caixes de ressonància no necessàriament llibresques), per a desgràcia de conreadors i editors.
S’errà de comptes en Calvino, i tots els qui li hem vingut al darrera... Potser algun dia canviarà la sort de la contística en alguna de les oscil·lacions del pèndol del món literari, i el company Tibau podrà fer realitat un dels seus somnis més cobejats: viure del conte. Algun malpensat pot pensar que, guanyant-se bàsicament les garrofes com a funcionari, de fet ja en viu del conte. Però no. Em consta que Jesús és un d’aquells funcionaris – que n’hi ha!- que penca de veres.
Mentre arriba la materialització, difícil – però, ¿quan han estat fàcils les coses que paguen la pena?- del somni de Jesús, de moment podem gaudir del seu vitalisme literari, de les seues ubèrrimes galeries de personatges i situacions.
Emprar unes sessions lectores a fruir una sempre amena i engrescadora col·lecció de relats de Tibau, els hi dic de cor que sempre serà una sortida digna.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Una sortida digna, al blog Nàufrag i obrer

Una sortida digna, al blog Nàufrag i obrer:
.
"La mort mai havia estat tan suggerent i atractiva en un recull de relats"
Aquest és el titular que posaria si hagués de ser notícia el darrer recull de relats de l'autor ebrenc Jesús M.Tibau. És un llibre de relats fresc, de lectura àgil, fluïda, dinàmica...
Si en el darrer llibre ja hi havia relats que desprenien dosis d'ironia i tendresa, en aquest recull, les dosis d'ironia i tendresa han estat augmentades i perfectament dosificades (mai millor dit) en una àmplia galeria de situacions i personatges.
Hi ha contes absolutament genials com el conte que obre el recull "La notícia de l'any", un conte absolutament brillant on l'autor demostra un gran domini del ritme que va creixent com les ganes de la gent de conèixer les primeres impressions d'un ressuscitat. Destins és un altre dels relats que m'han agradat...on uns pares s'angoixen constantment perquè veuen que el seu fill no serà un bon lladre i la mare li retreu "ets massa tou!".
En fi...una nova entrega augmentada i millorada de l'originalitat narrativa d'en Jesús Maria Tibau

divendres, 16 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Marta Pérez Sierra

Una sortida digna, segons Marta Pérez Sierra:
.
Amb Una sortida digna, Jesús Mª Tibau ha creuat, àgil, amb l’humor, la fina línia entre real i irreal, i l’ ha creuat de la mà del lector tot fent-lo còmplice. El lector va passant pàgines i el gest se li va asserenant i amb el rostre plàcid, somriu comprensiu, i de tant en tant se li escapa una rialla. Aleshores s’atura i reflexiona: De què m’estic rient? La mort, el botxí, l’assassí, tots li fan somriure, són entranyables, tant que els invitaria a sopar a casa seva. Els esgarrifosos pensaments d’un assassí a sou, descrits per Tibau, resulten commovedors, propers. De fet, reflexiona el lector, qui no ha pensat a matar alguna vegada, així com de broma, però ben morta, la sogra?
I el lector segueix llegint, el gest serè, indulgent. I ho entén tot. No hi ha bons ni dolents. Només els efectes esotèrics i un xic surrealistes de l’entorn de la mort. Un ressuscitat, una vident, un gàngster... éssers amables.
Avesat a tot, per al lector, a la fi, un tanatori és com la sala d’estar de casa; un taüt, una capseta folrada. La mort, una amiga íntima amb qui ha quedat per a una cita deferent.
Sap del cert que un mort pot parlar malgrat que una rata se li pugui menjar els budells i se li giri una feinada de déu n’hi do a aparèixer-se a humans sensitius, això sí, un cop aconsegueixi sortir del cistell de vímet. O potser no era ben bé així?

dissabte, 10 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Enric Tricaz

Ressenya d'Enric Tricaz, participant en la promoció del llibre Una sortida digna, a la web de Cossetània:
.
Cal dir “d’entrada” que Una sortida digna de Jesús M. Tibau es mes que digna i el llibre es fa curt, el que es indicador de que la lectura ha estat agradable, malgrat el tema de tots els contes sigui la mort.
Quantes vegades ens hem preguntat com deu ser la mort? En aquest llibre la trobem en molts aspectes, excepte els mes truculents, encara qué no hi falta la història de fantasmes, d’assassins i fins i tot la d’un ressuscitat.
Jesús M. Tibau, en poques paraules, fa brandar la ironia, el humor negre, la tendresa, el sentimentalisme i fins i tot de vegades unes gotes de mal gust, per “aromatitzar” l’ambient, arribant a finals, habitualment, sorprenents.
El llenguatge del llibre es casolà i els contes tenen com a marc llocs propers, que Tibau coneix perfectament, el que fa encara mes entenedor aquest passeig per la vida que, com el riu que desemboca a la seva ciutat, acaba un dia o altre.

.

divendres, 9 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons Tomàs Camacho

Una sortida digna, segons Tomàs Camacho:
.
Este recull de 26 contes introduït per dos citacions -una de Bladé, que fa referència als ofegats al riu, i la de Woody Allen, que fa referència a la temor que ens provoca la mort, contrarestada amb l’antídot de l’humor- vénen a ser el lema en el que es mou el llibre: la mort des d’una perspectiva tendra i humorística.
Recupera 4 contes de reculls anterior per afinitat temàtica. No són pocs els autors que seguixen esta pràctica: una nova ubicació és una nova lectura.
Resulta curiosa la utilització del polimorfisme de l’estàndard català, penso que es tracta d’una transició cap a l’adopció de les formes adequades per al territori en el qual l’autor està instal·lat i d’una manera activa. Penso jo que és un motiu per a felicitar-lo i felicitar-nos ja que és necessària la creació d’un corpus extens d’obres que utilitzen una llengua escrita propera a la parla.
El darrer conte del recull “Viananys”, el més extens, em dóna la sensació que siga el nucli d’una novel·la que es podria gestar ben aviat. Tot i la confessada comoditat que l’autor sent en el terreny del conte. Un vianany és un vianant del temps. Un recorregut que una xiqueta sense mare des del moment de nàixer, Clara, fa amb la seua imaginació per diferents èpoques de Tortosa.
La resta de relats es mouen en la meticulosa descripció, generalment, des de la perspectiva de la tercera persona, amb un final detonant d’humor o poesia. Detalls que ens revelen l’autor com un gran coneixedor de la vida quotidiana, portada en ocasions a uns límits absurds.
El títol Una sortida digna, un títol prestat pel cantautor Jesús Fusté, que per altra banda és una frase feta, resulta una nova troballa de l’autor, un títol adequat per a un recull amb un tema tan greu com el de la mort.
La portada, la mà inert sobre l’herba i la mançana mossegada, una possible al·lusió al mite d’Adam, a la pèrdua del paradís terrestre que significa morir.

dijous, 8 d’octubre del 2009

Una sortida digna, segons David Figueres

Una sortida digna, segons David Figueres:
.
Parlar de Jesús M. Tibau és parlar de molt més que d'un escriptor. La feina feta a través del seu bloc, distingit amb tot la justícia del món, amb el premi Lletra d'enguany, és per tot el món blocaire català, prou coneguda. Qui no ha concorregut mai en algun dels seus imaginatius concursos? Qui no ha esbossat un somriure còmplice amb les seves desdefinicions?

A més hi ha el fet distintiu de la geografia. Tortosa. L'Ebre. Allò que en diuen el Sud. Pels qui som del nord del sud, per entendre'ns, tenim una relació prou curiosa amb aquesta terra. En la sabem propera físicament però molt llunyana per idiosincràsia. Durant molt de temps, l'Ebre, només va se un apèndix invisible de Tarragona, sense matisos, tot era igual: La Cava, Tortosa, Amposta... i em sembla que amb els tres exemples, prou diferents si és coneix una mica la zona, ja dono una idea del desemparament i ignorància que patiren aquestes terres de riba.

Afortunadament, vull creure, que les coses han canviat. Amb tot, literàriament, l'ostracisme encara segueix i aquest sí que s'escampa cap amunt: ja sigu cap al Camp de Tarragona com cap a la zona de la Franja. Vivim en la globalitat, però allò que no es faci a Barcelona... La militància del Jesús Tibau, en aquesta aspecte, és exemplar. S'ha espavilat. Ha sabut aprofitar les eines que pot tenir qualsvol i no s'ha limitat a ser un escriptor local. De tortosa -passant per Cornudella és clar- al món. Parlava de la Franja. Un altra màquina de no parar: Octavi Serret, distingit, novament amb total justícia, amb el Premi Nacional de Cultura, en seria un altre meritori exemple.

I a més de tot això, el Jesús escriu. El seu darrer llilbre Una sortida digna, el seu quart aplec de contes, compta amb vint-i-sis narracions que són vint-i-sis mirades (iròniques, tendres, sarcàstiques, misterioses) a l'acte de la mort. El llibre editat per Cossetània edicions (un altre exemple de com es poden fer les coses ben fetes a base de treballar i treballar) reuneix l'univers de Tibau, que ja he insinuat més amunt: el frec de lo riu entre els joncs, l'ombra grisa del Montsant...

Tibau domina la llengua. Mena un estil sec, auster, que si s'instal·lés en un electrocardiograma, seria una línia plana amb pics d'ironia i tendresa a parts iguals. Un estil que recorda allò que alguns han anomenat "prosa urbana", sense artificis, sense galindaines, anant a barraca. Amb tot, aquest fet, és un encert i un error, al meu entendre.

Un encert perquè s'agraeix que Tibau no caigui en el recurs fàcil d'impostar una falsa llengua oral i traslladar-la al paper. Amb tot, la riquesa lingüística de l'Ebre, admetria una blanesa que Tibau no vol utilitzar. Hi està en tot el seu dret, però trobo que l'ús d'aquest estil, amb el qual torno a repetir que Tibau s'hi sent còmode i resolutiu, és poc dúctil i cada vegada que intenta posar-hi algun localisme que fixi veritablement un punt geogràfic en la narració, s'hi fa estrany. L'error, al meu parer.

Algunes vegades, aquest excés de distanciament només salvat per punts irònics o sarcàstics, a més, imposa una resolució massa fàcil, previsible, tenint tant bon material i sent perfectament capaç de bastir contes amb tanta entitat com "Quan dos es barallen", "Admiració?" o "Última batalla" en què una hivernació en un calaix o altre i una treball més de rellotger, hauria sabut treure tot el seu veritable potencial. Massa precipitació?

Afortunadament, davant monuments narratius com és "Motius", només podem callar, treure el mocador i encendre la traca.

Tibau encara s'està construïnt com a escriptor. Al meu parer, s'ha de deixar anar. "Motius" i el conte, més llarg, que tanca el recull, "Viananys", serien un bon exemple d'explorar noves maneres de dir que permetessin una permeabilitat més acusada del context físic on es desenvolupen els contes, una aposta geogràfica, a través de la seva tasca blocaire reivindica una vegada i una altra i que seria una llàstima que quedés arrambada de la seva literatura.

Amb tot, una sortida més que digna en aquesta nova oportunitat de gaudir d'allò que s'empesca el magí del Jesús Tibau, escriptor, blocaire, de Cornudella i veí de Tortosa, que no és poc.

Una sortida digna, segons Frannia

Comentari sobre Una sortida digna, al blog Frannia:
.
Hi ha persones que han sortit de la meva vida poc dignament, ho pensava aquests dies. Em preguntava si hauran pensat alguna vegada dignificar la seva partida d'alguna manera, una disculpa tal volta, una explicació, una carícia. M'agradaria pensar que sí, i que sols l'orgull els ha aturat. No vol dir que ho entengui, però.
No obstant, la sortida de la que avui vull parlar ho és digna, i ben digna. L'autor ha escrit amb humor i tendresa i els personatges són ben originals: el taxidermista, el tossut que no es dóna per al·ludit quan arriba la mort, el candidat a sicari municipal, l'envejosa amiga, l'actor secundari que mor seixanta-nou vegades, el trencadís, el poeta i el seu admirador...un univers ben particular que ens mostra de manera digníssima aquest traspàs que tant ens consta assumir a alguns.
En recomano la lectura perquè és fresca i parla dels canvis amb naturalitat, humor negre i humor blanc.
Em quedo amb el microrelat "Motius" perquè explica en vint-i-tres claríssimes paraules el vertader significat de la pèrdua, d'algunes pèrdues, les indignes: "Un xiquet plora mentre el seguici avança. Però no és de la família; el cotxe de la funerària li ha rebentat la pilota". Magistral!

divendres, 18 de setembre del 2009

El vertigen del trapezista, segons Helena Bonals

El vertigen del trapezista, segons Helena Bonals:
.
Hi ha vegades que hi ha llibres curts que se't fan eterns: no és aquest el cas. Més aviat són les històries que són immutables: és una mica com llegir poesia, o com llegir Florenci Salesas, un amic meu. El conte que dóna el títol al llibre, en el fons il·lustra gran part de l’obra. Fet d’històries curtes però complexes, que deixen sempre molt bon regust de boca, en el sentit que sorprenen, com les Històries imprevistes de Dahl. I que, a més, provoquen la reflexió del lector. Sobretot la primera història, que parla de l’equilibri dificilíssim entre certs contraris. Tota l’obra, però, és un equilibri entre el que es diu i el que es deixa de dir, entre la realitat i la ficció, entre allò més intel·ligible i allò més kafkià.

La primera història és la més ben construïda, no és estrany que guanyés un premi, conjuntament amb d’altres. Història de l’enfrontament entre dos germans. Un, Ricard, que és idealista, pot prescindir dels diners. L’altre, Manel, que és més realista, i també és bo, d’una manera diferent. De fet, hi ha una referència a aquest últim personatge com a “l’última carícia d’un home bo”(7) (no pas “un bon home”). Així doncs, s’aconsegueix una catarsi entre les dues actituds en la vida, en un equilibri de trapezista.

Hi ha una sèrie d’històries relacionades amb la figura literària de la personificació. Un maniquí d’una botiga, personificació d’allò sense ànima per definició. “El barbes”: del que queda quan no hi és una antiga estàtua, el passat. Un pessebre és presentat com a una escena bucòlica, en la qual els peixos no piquen pas, en un riu de paper de plata. Una noia, l’Ester, “té algú que l’escolta”, com un nino un nen, en un parc, en una estàtua que segons ella no té el cor de pedra.

Hi ha moltes referències a la creativitat. “No es pot dir que vaig tenir una idea, sinó que la idea em va posseir a mi”(57): el creador no busca, troba, generalment. El conte “Buscant”, és com una al.legoria de com busquem, quan creem, i quedem exhausts “no pel que no ha trobat” (tota la casa de potes enlaire), “sinó perquè no recorda què buscava" (70). Sobre el fet de pelar una taronja de manera diferent: els entesos diuen que per potenciar la creativitat convé de rentar-se les dents de manera diferent, per exemple. “Els petits canvis són poderosos”, deia el Capità Enciam a la tele. I el conte “Fermesa” (102), estimula l’anar contra corrent en les petites coses.

També hi ha moltes referències al pas del temps. Com canvien els gustos amb l’edat, allò que t’encisava es converteix en indiferent, com el germà o fill preferit (60). O “les ganes de reposar”(61) d’algú que ha treballat tota la vida en excés, que em recorda el vell d' A la taverna del mar de Kavafis-Llach, el vell que se sent sol. O “com el xiquet que porto dintre” (molt líric), “amb ganes de viure i de córrer" (72), com en l’acte d’escriure. I les ganes de tornar al passat: malgrat una infantesa trista, hom hi vol tornar (79). I tot i que un vestit ha estat arraconat per una mala experiència en un casament, la protagonista s’endureix, i en ella no hi entra la pols, ni les emocions tampoc, com en el vestit (80). D’alguna manera és així com es crea, amb les emocions contingudes. Un conte amb molt de sentiment: un antic pregoner, “Si li agafen ganes i no pot més,es posa a cridar com als vells temps a cada cantonada”(98), (el que fa un poeta amb el passat, treient-ne rendiment).

Sobre relacions humanes: “L’últim paradís” (84). Qui sap què volem dir cadascú de nosaltres, amb “el pa nostre de cada dia” (tal i com he llegit alguna vegada): un home esclata perquè ha desaparegut l’última il·lusió de la seva vida, una pastisseria. I la veritat és que se’n tenquen més que no se n’obren. “D’un malson a un altre”(86): després de l’infern d’una relació, l’absència d’aquesta relació encara pertorba més, a vegades. “Les ametlles garrapinyades dels seus ulls”(109) és en un conte preciós, d’un primer amor rebutjat, com aquell qui esquinça un paquet de sucre (idea que trec de Jaume Subirana en el seu poema “Nervis”), i que després n’enyora per sempre la seva dolçor. “Incertesa”(114): a vegades la foscor és tanta que no podem ni fer el “per això, malgrat la boira, cal caminar” de Llach, i ens quedem temporalment paralitzats. “L’esperança que no es perd mai del tot”, hauria d’anar acompanyada del no perdre la imatge idealitzada de l’altre.

Per últim, “El vertigen del trapezista”, l’últim conte, permet de relacionar el “No et giris”, dit al jove trapezista, i el “fugint incapaç d’assumir responsabilitats”, no mirant enrere, egoistament, del pare que fuig. Una última idea: el salt sense xarxa seria com el sexe sense protecció. Hi ha un altre conte amb connotacions sexuals, “Un damunt, l’altre avall”, per cert, amb un final molt sorprenent, com els de tot el llibre.

El conte inacabat del final em recorda El rinoceront de Eugène Ionesco per la invasió d’animals. He hagut de fer un cert esforç de síntesi, perquè totes les històries valen molt la pena, com ho podeu comprovar. Històries entre tristes i alegres alhora, em mancava per dir.

dissabte, 5 de setembre del 2009

Postres de músic; Club de Lectura Adult

El Club de Lectura adult comenta Postres de músic.
.
Trobada: 12/06/2009
Valoració mitjana: 4 (6 màxim)
La tertúlia ha girat al voltant de la lectura de contes. Hi ha hagut participants que troben que el conte necessita d’una gran capacitat de síntesi, per part de l’autor, perquè s’ha d’explicar una història de forma breu, i això els fa ser molt curosos tant en el llenguatge com en allò que expliquen; en canvi d’altres troben a faltar més profunditat, més investigació sobre els personatges.Els contes del recull que havíem llegit van agradar en general, alguns pel to, d’altres per originals o divertits, per la barreja de quotidianitat i surrealisme, o pel joc metaliterari que ens proposaven.
A continuació uns tastets perquè us animeu a continuar la lectura:Virginitat: ... “Què no donaria per tornar a viure un moment així! Aquell primer dia vaig aprendre que el temps pot arribar a ser pervers. El pas de les hores em turmentava, i cada minut em sentia més petit, més invisible, com la pluja quan cau al mar i s’hi fon. Havia perdut l’esperança quan, gairebé a les vuit del vespre, algú...”Destapada: “No sé com poden deixar-me així, mentre se m’escapa la vida lentament, bombolla a bombolla. No és que vulgui viure eternament, ans al contrari; estic feta per deixar-me anar tota de cop, i després d’un gran esclat, escampar-me copa a copa...”Han assistit 10 persones, i la durada ha estat d’1 hora i 15 minuts

dimarts, 11 d’agost del 2009

Postres de músic; Frederic Mayol

Frederic Mayol comenta Postres de ´músic:
.
Mentre buscava la foto de la portada del llibre per escriure el meu comentari sobre Postres de músic de Jesús M. Tibau, he vist la gran quantitat de ressenyes sobre l'obra que ja hi ha penjades a Internet i he pensat que, potser, vindria a dir el mateix que han dit anteriorment grans lectors, i em repetiria massa.
Així que he decidit que no explicaré que aquests contes d'en Jesús són magnífics; tampoc no diré que domina la narració breu com ningú; ni que prefereixo mil vegades els seus contes que els d'altres escriptors tan exalçats però que a mi no em diuen gairebé res; ni diré tampoc que té una mirada curiosa, investigadora, original de veure les petites coses de la vida quotidiana, passar-les pel seu sedàs i convertir-les en una història breu però intensa; i encara menys diré que si no l'heu llegit, no us el podeu perdre...
No diré res d'això perquè no cal, els llibres bons parlen per si sols.

dimarts, 5 de maig del 2009

A la barana dels teus dits, segons Vicent Pellicer

A la barana dels teus dits, segons Vicent Pellicer:

Us convido que el llegiu, amorosidament! Aquest llibre és una tendra poncella que pots fer que esclate a la barana dels teus dits, a les cingleres dels teus llavis, pels rierols que amaren els boscos de la teua ànima...

Jesús, en els seus versos, fa que cada paraula siga una primavera florida, una allau de colors, un refilet d'amor.

dissabte, 2 de maig del 2009

El vertigen del trapezista al blog + que mil palabras

El vertigen del trapezista al blog + que mil palabras:

Un costum que té l'Helena és de llegir en qualsevol racó de la casa. A tot arreu hi han llibres, fins i tot a la cuina i al bany. Un altre costum que té és el de quan va obrir la porta o a buscar alguna cosa per veure, deixar el llibre obert per la pàgina boca avall, i un dels meus esports favorits és passar per sota i aconseguir que el llibre no caigui a terra ni es trenqui.

Fa poc va acabar "El Vertigen del trapezista" d'en Jesus Mª Tibau, el blocaire de Tens un racó dalt el món que de tant en tant visita la mossa i s'imprimeix els posts per llegir-los al metro.

Es tracta d'un llibre de contes curts, l'estil d'escriptura recorda a voltes a clàssics com la Rodorera de "La plaça del diamant". Tot i que totes les històries tenen un cert to de melangía, el vam trobar molt fotogràfic ja que descriu llocs com Cornudella (si no m'equivoco a prop de Siurana) i èpoques com la guerra civil que et fan visualitzar l'escena amb molta facilitat.

Un llibre molt recomanable per agafar-lo a estones curtes, ja que el pots llegir conte a conte sense perdre el fil (la lectura necessita atenció) i deixar-se sorprendre per històries aparentment senzilles però amb final sorprenents i inesperats que fa que t'enganxis per veure que passarà al pròxim compte.

Ahir quan el desava a l'estanteria la vaig sentir resar "Aviam quan en treu un altre de llibre...".

dissabte, 14 de març del 2009

El vertigen del trapezista, segons Carme Rosanas

El vertigen del trapezista, segons Carme Rosanas:
.
Acabo de llegir "El vertigen del trapezista". Si sovint s'ha comparat els llibres a una mena de viatge. Us he de dir que aquest ha estat un viatge múltiple i ple de coses diverses.

Quan escrivim i quan llegim, jo crec que sempre busquem les emocions. I quan llegim busquem especialment les que connecten el algun punt interior, conegut o desconegut, recordat o oblidat.

Quan llegeixo reculls de contes, m'acostumo a donar per satisfeta, si aquesta guspira que salta del llibre directament a l'interior de mi mateixa es dóna en un parell de contes o fins i tot en un de sol. Ja hauria valgut la pena llegir-lo.

Però aquests contes han estat per a mi un deixar-me portar de viatge, o bé de passejada, per les terres de l'Ebre, per la ciutat, pels pobles, pels masos, entrant a les cases i veient les famíliess i les persones.

I també ha estat un viatge en el temps, retrobant altres generacions, retrobant records d'infància que sempre s'assemblen una mica, retrobant una nena de trenes que no deia mai res a casa seva i que necessitava una manera molt especial de ser escoltada.

Hi ha històries tristes explicades amb sensibilitat i tendresa. Hi he trobat una dolça nostàlgia alguns cops. N'he llegit d'enginyosos i divertits. Alguns que ajuden a desmuntar tòpics.

I fins i tot hi he trobat un amic blocaire com a protagonista d'un conte. Quina gràcia que m'ha fet. Un dels premis dels Jocs literaris del Jesús, que Josep Manel va guanyar: fer-lo protagonista d'un conte. La història no correspon pas a fets reals, però amb permís de tots dos deixeu-me dir que és un conte que li escau.

Rellegir, com deia fa pocs dies, per a mi, és important. En aquest cas he rellegit sobre la marxa: acabava un conte i el tornava a començar abans de continuar amb el següent.

Cadascun d'ells ha estat una petita aventura interior. No és això llegir?

diumenge, 1 de febrer del 2009

El vertigen del trapezista, al Penjoll

El vertigen del trapezista, al Penjoll:
.
El Jesús M. Tibau és fill de Cornudella de Montsant, un poble petit del Priorat, però actualment és tortosí d’adopció i, malgrat ser mestre (o potser, per això mateix) treballa d’administratiu a l’Ajuntament de Tortosa. Encara que, com acostuma a dir ell, és aspirant a viure del “cuento”, ja que la narrativa breu és el gènere on es troba més a gust. Prova d’això són els altres dos reculls de contes anteriorment publicats: “Tens un racó dalt del món” (2001) i “Postres de músic” (2005) i la seua col·laboració en diversos reculls col·lectius, com ara “L’angoixa del retratista” (1999), “El brogit de l’Ebre” (2003), “Contes coordinats” (2006), “L’altre Nadal” (2006) o “Estius a l’Ebre” (2007).
La seua dèria per la literatura l’acaba d’arrodonir com a coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca de Tortosa i la gestió d’un blog literari, des d’abril de 2007, amb molta i envejable activitat (i del que sóc un fidel lector) on, entre altres coses, proposa jocs literaris tots els dimecres, amb premis gens menyspreables pels qui idolatrem els llibres.
El vertigen del trapezista” és un recull de 34 narracions breus i deu el seu nom al blog del mateix nom que l’Óscar Palazón, el seu autor, va cedir-li amablement. Precisament el títol pot fer pensar que ens trobem davant una obra de contingut trepidant. Però el vertigen del que parla Tibau és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris que anem coneixent amb el conjunt d’històries individuals immerses en una vida aparentment quotidiana, però sempre oberta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. I sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa i que ens descobreix una sensibilitat exquisida.
Això no lleva que l’autor, fidel a la seua condició ebrenca, i amb els antecedents històrics que comporta, tracte amb la cruesa que correspon les històries que tenen com a referent la seua infantesa. De fet podem dir sense embuts que la seua narrativa s’hi troba dins de la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada, encara que també recorda la manera de fer d’un Pere Calders.
Tibau demostra que gaudeix del privilegi del subtil art de l’observació. Un bé pot imaginar-se a l’autor com un pintor amb tots els estris escampats als peus, apostat en un racó del parc, a l’ombra d’un banc, mentre els operaris de l’ajuntament retiren una vella estàtua de bronze, afectada de la desmemòria de la gent, o una altra que gaudeix de les tendreses d’una jove estudiant. Ell veu passar la gent amunt i avall i vesteix el seu posat anònim amb històries que puguen després lluir amb vida pròpia a les pàgines del seu llibre. I ho aconsegueix amb molt d’encert. Ja ho hem dit, estem davant el corrent mateix de la vida: el que passa en aqueix moment o el que ha esdevingut a força de records, de nostàlgies. El que marquen, inevitablement i indefugible els rius al seu pas per la geografia que l’autor mira de mitificar també en els seus contes (ni que siguen de paper de plata).
Ficcionar la realitat demana una traça especial perquè qui llegeix puga fer seues les angoixes, temences o joies dels personatges que hi apareixen. No pots ser-ne indiferent. I això que jo ho tinc més fàcil que ningú, donat que la meua ànima de ficció sura en la història d’aquell golafre i enyoradís de les ametlles garapinyades que troba un racó dins del seu món literari. Vos convide amb entusiasme a que s’aboqueu a les pàgines d’aquest llibre sense por. El vertigen que proposa, fora de suposar un perill, és neuronalment engrescador.

dijous, 29 de gener del 2009

El vertigen del trapezista al blog Paranoia 68

El vertigen del trapezista al blog Paranoia 68:
.
"Siempre nos quedará una imagen" "de una pesadilla u otra". Todavía recuerdo con exactitud el día en el que, mientras "asustábamos gaviotas", me vinieron a la cabeza "sombras antiguas". Recuerdo el momento en el que me asaltó un hombre con "corazón de piedra" y "demasiadas grietas" en su interior. Intenté aguantar con "firmeza" "cuando la máscara se volvió cara" . La "incertidumbre" fue brutal. Os lo aseguro.

Mientras corría hacia "la montaña más grande del mundo" "buscando" refugio tuve la suerte de encontrarme con "El Barbas", siempre "con una sonrisa en la boca", dulce como las "almendras garrapiñadas". Me dijo que lo mejor era "cerrar los ojos y continuar", que me tomara un "tiempo de reposo", que hiciera una "pausa" para "matar la añoranza". A veces es mejor dejar de pensar en "las cosas que no cambian". Todo era fruto de mi imaginación.

Paula se ha ido y no volverá. Tengo que empezar a asumirlo. Todavía recuerdo "el vestido" que llevaba cuando dijo que me dejaba, de "color de papel de plata". Todavía recuerdo el último día en el que estábamos "uno arriba y el otro abajo": yo en el primer piso y ella en el sótano. No la odio. A Paula "no le gusta ser rencorosa", es buena como "un trozo de pan".

Subió y me dijo que en mi vida había "demasiados personajes". Estaba harta de oirme hablar de "el hermano preferido", de "la vida y el río", de que siempre me moviera más cerca de la ficción que de la realidad. Lo único que hacíamos juntos y a gusto era desayunar: "a veces una ensaimada, a veces un croisant". Tampoco soportaba que le hablara de "la mosca" que me seguía a todas partes y que le contara historias sobre "monedas o el indeciso rodar de los años" . "Cuando todos pierden", y yo el primero, no hay nada que hacer.

"Epilogo": "El vértigo del trapecista" es un "regalo inesperado": el "último paraíso" literario por el que he pasado.

*He escrito este post a partir de los títulos de las 34 narraciones breves de "El vertigen del trapezista", de JESÚS M. TIBAU. El libro tiene 123 páginas y está publicado por Cossetània. ¡Os lo recomiendo encarecidamente! Es una lástima que, de momento, sólo pueda leerse en catalán (los títulos los he traducido yo. Espero que al autor no le parezca mal). En la vida, por unos motivos u otros, siempre estamos sobre la cuerda floja... como un trapezista. Gracias Jesús M.

diumenge, 18 de gener del 2009

El vertigen del trapezista al blog Cròniques sota el mugró

El vertigen del trapezista al blog Cròniques sota el mugró:
.
És el millor que he llegit d’aquest grup, tot i que la proximitat i una pizza poden haver enterbolit el meu criteri. Es tracta de El Vertigen del Trapezista d’en Jesús M. Tibau. Es tracta de relats breus on des de la coneixença del paisatge en Jesús explica històries a vegades quotidianes, a vegades fantàstiques però que mai no deixen indiferent. L’element sorpresa també hi és present i certs tocs biogràfics. Un llibre on tots els contes, tret del primer, són curts i han permès respectar el meu son. Un llibre que de veritat us recomano.

divendres, 16 de gener del 2009

El vertigen del trapezista al blog Llum de dona

El vertigen del trapezista al blog Llum de dona:
.
Engrescador. Un recull de contes, vivències i relats. Imaginació a grapats i grans veritats.

M'ha agradat la senzillesa del redactat. De fet molts esciptors tenen aquest do i en Jesús Mª Tibau el té sobradament. El coneixem per el seu blog : Tens un racó dalt del món.

Posts curts, concrets i que conviden a llegir.

El llibre, amb els seus 34 relats, és així de planer.

El primer capítol és la història més llarga. Paisatges, gent del camp i descripcions dels entorns de la seva comarca. Siurana, Cornudella, Tortosa, El Priorat i les muntanyes del Montsant.

Un relat aquest , trist, que commou i que podria ser ben real

M'ha captivat la capacitat que té aquest escriptor de posar-nos dins el que escriu com si fóssim un engranatge més de la història. Algun personatge que pul.lula per allà, forà o totalment identificat amb algú que decriu.

Segons quins relats m'han fet somriure i aplaudir. Per què no aplaudir un llibre o quelcom que llegixes si t'agrada ? l'Òscar ho fa.

El Conte de Nadal : De paper de plata és encantador. Per això va obtenir un premi en un concurs de Contes de Nadal. "Els peixos no piquen. No piquen ni picaran. Els peixos no piquen; no piquen ni a la de tres... " Aquests peixos viuen en un riu de paper de plata, en un pessebre, amb figuretes que,un cop s'acaba el Nadal, s'emboliquen amb paper fi i es desen "

En Les coses que no canvien em vaig sorprendre en un enfilall d'ensurts un 25 de novembre en què llegia aquest capítol. L'endemà vaig tornar a llegir-lo. No fos cas que el llibre posés 26...Coses de la ment i de la immersió literària. Mhi vaig capbussar. Increïble i molt ben escrit.

Em va entristir el relat d'El vestit. La il.lusió malmesa per un bes amagat.

I vaig sopirar amb Espantar gavines. L'amor diluïnt-se com aigua entre les mans. En aquest cas a la sorra de la platja..." espantant gavines al seu pas ..."

El primer amor a Massa esquerdes en un embarcador prop de Riumar. L'adolèscència efervescent i els records esmicolats com el gerro que un cop de vent ha destrossat.... " I mentre uneix amb cura cadascun dels trossos, encadena records l'un darrere l'altre, com qui fa un collaret de pedres de riu ".

Els homes del llibre van "al tros". M'agrada l'expressió - un tros per conrear - l'hort, el camp...Un símbol de subsistència de moltes famílies de la pot-guerra fins fa ben poc.

El llibre també és un homenatge a aquesta gent que ha feinejat de sol a sol a casa nostra.

Un llibre ple de metàfores de la vida com el seu títol : El vertigen del trapezista que acaba amb una metàfora més : " La por al buit que té al davant el fa dubtar, i s'alegra d'haver-s'ho rumiat a última hora, perquè intentar el salt sense xarxa hauria estat un error".

Gràcies Jesús Mª Tibau.

M'han entrat ganes de venir a fer una excursió per aquestes contrades... aquest estiu ( amb bici, motxilla i biquini...)