Una sortida digna, segons Marta Pérez Sierra

Una sortida digna, segons Marta Pérez Sierra:
.
Amb Una sortida digna, Jesús Mª Tibau ha creuat, àgil, amb l’humor, la fina línia entre real i irreal, i l’ ha creuat de la mà del lector tot fent-lo còmplice. El lector va passant pàgines i el gest se li va asserenant i amb el rostre plàcid, somriu comprensiu, i de tant en tant se li escapa una rialla. Aleshores s’atura i reflexiona: De què m’estic rient? La mort, el botxí, l’assassí, tots li fan somriure, són entranyables, tant que els invitaria a sopar a casa seva. Els esgarrifosos pensaments d’un assassí a sou, descrits per Tibau, resulten commovedors, propers. De fet, reflexiona el lector, qui no ha pensat a matar alguna vegada, així com de broma, però ben morta, la sogra?
I el lector segueix llegint, el gest serè, indulgent. I ho entén tot. No hi ha bons ni dolents. Només els efectes esotèrics i un xic surrealistes de l’entorn de la mort. Un ressuscitat, una vident, un gàngster... éssers amables.
Avesat a tot, per al lector, a la fi, un tanatori és com la sala d’estar de casa; un taüt, una capseta folrada. La mort, una amiga íntima amb qui ha quedat per a una cita deferent.
Sap del cert que un mort pot parlar malgrat que una rata se li pugui menjar els budells i se li giri una feinada de déu n’hi do a aparèixer-se a humans sensitius, això sí, un cop aconsegueixi sortir del cistell de vímet. O potser no era ben bé així?