dimecres, 27 de juliol del 2011

I un cop de vent els despentina, segons Josep Maria Sansalvador

I un cop de vent els despentina, segons Josep Maria Sansalvador:
.
A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.
Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.

A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.

Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.

La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.

dimarts, 26 de juliol del 2011

El vertigen del trapezista, segons Adbega

El vertigen del trapezista, segons Adbega:
.
Aquest llibre, darrere un títol tan "trepidant", amaga 34 contes de tota mena, que són molt ràpids de llegir i que sempre et porten a una magnifica reflexió. El que més destacaria és el realisme que desprenen, ja que totes les històries que hi podeu llegir s'apropen molt a la realitat de la gent d'apeu i això, probablement és el que més m'ha agradat. A més, jo que sóc de Mont-roig del Camp, un poble proper a Cornudella del Montsant i que he passejat per la Serra del Montsant en diferents ocasions, pràcticament podia imaginar-me al mig de totes les històries, imaginava els carrers, els personatges, etc. I quan un llibre et fa sentir "com a casa" sempre és d'agrair.

Així doncs, us recomano que el compreu i el llegiu quan en tingueu ocasió, i per posar-vos la mel a la boca, us penjo un vídeo on podreu llegir l'últim fragment del llibre.

I un cop de vent els despentina; Antaviana

Comentari al blog Antaviana:

Darrerament, per causes innombrables només tenia temps per fullejar com aquell qui diu els blocs que sovint llegeixo, i alguns de nous que he anat descobrint. Aquests dies però he reprès la lectura del llibre en paper, i ho estic fent de la mà del llibre d'un conegut blocaire: I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau, i el cert és que m'ha fet recordar la màgia de comprar un llibre amb una portada i un títol engrescadors. També un cop l'he començat a fullejar he sentit l'oloreta de les pàgines i de les paraules que m'estan dient a crits: Llegeix-nos, llegeix-nos. M'assec al sofà, i darrere tinc la vista de l'Ajuntament de Santa Coloma, i també puc entreveure la Sagrada Família, la torre Agbar, i molts indrets de la ciutat comtal, que m'acompanyen durant el moment líric i impertorbable de la lectura.
Paradoxalment, se senten veus dels veïns, i de l'home del bar que ha tornat de vacances, però aquí al sofà i abocada a les històries del llibre la fressa i el temps s'aturen i esdevenen part d'un altre món. Així és com he reprès la lectura del llibre en paper, i és aconsellable perquè per moltes eines noves tecnològiques que hi hagin, la màgia i el romanticisme d'un llibre amb la seva coberta poèticament ben feta sempre tindrà un espai per procurar-nos uns instants de gaudi i d'evasió sense destorb.

divendres, 1 de juliol del 2011

I un cop de vent els despentina; MBosch

Comentari sobre alguns contes del llibre al blog La veritat dins la ficció:

Ploure: Ens parla de les sensacions de tranquil·litat, pau i felicitat que provoca una pluja fina entre conductors, enamorats o roba estesa. La situació canvia quan la pluja amable dóna pas a la tempesta. Ara són caos, inundacions i discussions el que abunda a la ciutat. Es tracta d'un relat molt simple que aconsegueix transmetre sensacions gràcies a imatges quotidianes i a personificacions d'elements com els núvols, els rius o els llamps i trons. Un conte molt gràfic i senzill que, amb dues parts molt contrastades, mostra com pot arribar a ser de diferent una pluja.

Poder: Un general exiliat no sap acceptar la decisió popular. Enyora el poder i confia amb que el poble l'enyori a ell. Des d'un refugi al Carib escoltem les seves reflexions. El conte té una mica de crítica política però sobretot es centra en el patetisme de no saber acceptar la realitat.

Venjança: La Isabel està farta de la seva feina a Can Borràs i és per això que s'acaba "venjant". La diferència de classes i els pensaments de la protagonista són el millor del relat. A més, l'escena final del conte és molt il·lustrativa i resumeix a la perfecció l'estil de l'autor.En general, m'ha agradat molt llegir tres contes de I un cop de vent els despentina. Jesús M. Tibau no ens explica grans històries ni ens presenta grans personatges. Simplement retrata escenes quotidianes mitjançant recursos més propers a la poesia que a la prosa i on sentiments i sensacions són els veritables protagonistes.