diumenge, 1 de febrer del 2009

El vertigen del trapezista, al Penjoll

El vertigen del trapezista, al Penjoll:
.
El Jesús M. Tibau és fill de Cornudella de Montsant, un poble petit del Priorat, però actualment és tortosí d’adopció i, malgrat ser mestre (o potser, per això mateix) treballa d’administratiu a l’Ajuntament de Tortosa. Encara que, com acostuma a dir ell, és aspirant a viure del “cuento”, ja que la narrativa breu és el gènere on es troba més a gust. Prova d’això són els altres dos reculls de contes anteriorment publicats: “Tens un racó dalt del món” (2001) i “Postres de músic” (2005) i la seua col·laboració en diversos reculls col·lectius, com ara “L’angoixa del retratista” (1999), “El brogit de l’Ebre” (2003), “Contes coordinats” (2006), “L’altre Nadal” (2006) o “Estius a l’Ebre” (2007).
La seua dèria per la literatura l’acaba d’arrodonir com a coordinador del Club de Lectura de la Biblioteca de Tortosa i la gestió d’un blog literari, des d’abril de 2007, amb molta i envejable activitat (i del que sóc un fidel lector) on, entre altres coses, proposa jocs literaris tots els dimecres, amb premis gens menyspreables pels qui idolatrem els llibres.
El vertigen del trapezista” és un recull de 34 narracions breus i deu el seu nom al blog del mateix nom que l’Óscar Palazón, el seu autor, va cedir-li amablement. Precisament el títol pot fer pensar que ens trobem davant una obra de contingut trepidant. Però el vertigen del que parla Tibau és en realitat el vertigen de la vida, aquesta corda fluixa feta d’equilibris precaris que anem coneixent amb el conjunt d’històries individuals immerses en una vida aparentment quotidiana, però sempre oberta a l’inaudit, al desconegut, al meravellós. I sempre amb un tractament basat en la dispensació de tendresa i que ens descobreix una sensibilitat exquisida.
Això no lleva que l’autor, fidel a la seua condició ebrenca, i amb els antecedents històrics que comporta, tracte amb la cruesa que correspon les històries que tenen com a referent la seua infantesa. De fet podem dir sense embuts que la seua narrativa s’hi troba dins de la millor beta de la narrativa ebrenca d’un Jesús Moncada, encara que també recorda la manera de fer d’un Pere Calders.
Tibau demostra que gaudeix del privilegi del subtil art de l’observació. Un bé pot imaginar-se a l’autor com un pintor amb tots els estris escampats als peus, apostat en un racó del parc, a l’ombra d’un banc, mentre els operaris de l’ajuntament retiren una vella estàtua de bronze, afectada de la desmemòria de la gent, o una altra que gaudeix de les tendreses d’una jove estudiant. Ell veu passar la gent amunt i avall i vesteix el seu posat anònim amb històries que puguen després lluir amb vida pròpia a les pàgines del seu llibre. I ho aconsegueix amb molt d’encert. Ja ho hem dit, estem davant el corrent mateix de la vida: el que passa en aqueix moment o el que ha esdevingut a força de records, de nostàlgies. El que marquen, inevitablement i indefugible els rius al seu pas per la geografia que l’autor mira de mitificar també en els seus contes (ni que siguen de paper de plata).
Ficcionar la realitat demana una traça especial perquè qui llegeix puga fer seues les angoixes, temences o joies dels personatges que hi apareixen. No pots ser-ne indiferent. I això que jo ho tinc més fàcil que ningú, donat que la meua ànima de ficció sura en la història d’aquell golafre i enyoradís de les ametlles garapinyades que troba un racó dins del seu món literari. Vos convide amb entusiasme a que s’aboqueu a les pàgines d’aquest llibre sense por. El vertigen que proposa, fora de suposar un perill, és neuronalment engrescador.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada