El vertigen del trapezista, segons El veí de dalt

El vertigen del trapezista, segons El veí de dalt:
.
Precís.

Un conte, per ser bo, sempre ha d’explicar dues històries. Els contes de “El vertígen del trapezista”, de Jesús Maria Tibau, n’expliquen diverses. I totes tenen un aire propi, que se sustenta en tres pilars bàsics: els paisatges que són quotidians a l’autor; una reflexió tranquil·la sobre el pas inexorable del temps i la sorpresa inversemblant que poden amagar els fets més prosaics i quotidians.

I és que Tibau és un escriptor de la terra. De la seva, les terres de l’Ebre. “Quan comenta a fer-se fosc, els pobles petits com Cornudella, es van fonent amb la nit” (p. 40). El perfil dels Ports o del Montsant, els bars i cafès de Cornudella, el barri vell de Tortosa, Ulldemolins, Reus, Guiteres, els conreus de la Terra Alta, el pas impertorbable de l’Ebre,... són els escenaris habituals on transcorren algunes de les històries del llibre. O bé són el seu rerafons. A vegades, els mateixos personatges parlen amb el seu país: “Es podria pagar per aquest espectacle, però com que és de franc, pràcticament ningú no s’hi fixa” (p. 43) . I a vegades pren partit, conscients de l’oblit de l’administració: “La deixadesa ha malmès el barri antic de Tortosa, un dels més importants del país i ha convertit la grandesa de segles en vergonya» (p. 68)

Relats breus, brevíssims,,, on apareixen personatges quotidians amb un pòsit melancòlic comú. Que es balancegen, com els trapezistes entre dues realitats: la real i l’aparent. El present com a resultes del passat. El que es té i el que es desitja... Allò de les dues històries de tot bon conte, recordeu? “Quan el temps passa, es torna un tirà que deixa enrere sense cap mena de remordiments sorolls, olors i gustos que ja no tornen” (p. 96)

És innegable que hi ha un estil “Tibau”. És el que es demana a qualsevol escriptor que vulgui exercir com a tal. I tot i que sempre és odiós establir comparacions, crec que no m’equivocaria gaire si digués que a Tibau l’han marcat autors com Calders, Pla o Rodoreda. Fins i tot diria que a Camus. I que n’ha sabut fer una meritòria línia personal a partir d’aquells estils. Són contes d’autor, doncs. El narrador, en tercera persona, sol ser omniscient. També hi ha cabuda als monòlegs. Hi ha també picades d’ullet a la història que ha marcat aquest país: la República, la Guerra, la postguerra, les delacions, l’escola franquista,...

En els contes apareixen personatges sovint solitaris; aïllats, fets a ells mateixos. Gent que busca i que no troba. Sembla que és la moralitat general de l’obra. Amb un grapat d’humor subtil. La vida és així; feta de petits alegries i de grans renúncies: robatoris a una botiga, uns estàtua que es trasllada de lloc, gent gran que fa repàs de la seva vida, figures del pessebre, amants desamorats, amics d’infantesa que es retroben, herois anònims que s’enfronten a la seva realitat; com aquets trapezista que dóna nom a un conte i al llibre (i que l’autor va manllevar d’un blog homònim): en un segon de desencert pot caure al damunt tot el pes del passat.

Tibau comença sempre la història per una branquilló, la remunta fins la branca principal i baixa pel tronc. Allà estén les arrels i s’agafa fort. La història, aleshores, queda en l’aire o be remunta fins tancar el cercle. I per fer-ho no calen gaire planes. No gaire fraseologia. L’estil Tibau és auster, despullat de floritures, cru i directe. Com la terra que l’acull. Res de lirismes banals.

La primera història (“Monedes o l’indecís rodar dels anys”), la més llarga de totes, dóna el to del llibre. Hi troben amor i desamors, el pes de les tradicions, el pas de la història, la sang, rancúnies i perdons, la sorpresa. Ben bé podria ser l’esquelet d’una novel·la de signe rural. Li ho vaig dir quan el vaig llegir el primer cop. Però sembla que Tibau se sent més a gust en les distàncies curtes. Com els jugadors de billar que busquen la carambola precisa amb el menor nombre de bandes. Aquest seria, permeteu-me la metàfora, fàcil, “l’estil Tibau”.

Tibau és un blocaire activista. El seu blog, Tens un racó dalt el món, està en les primers llocs en tots els rànquings que visito. I per això també és d’agrair que inclogui un dels seus jocs literaris (el 8è) com un relat més del llibre: els finals que diversos blocaires van enviar en un dels seus contes. Un escriptor que mima als seus lectors. No és fàcil trobar elements així.

Cuideu-lo. Llegiu-lo.