El vertigen del trapezista, segons Víctor Pàmies

El vertigen del trapezista, segons Víctor Pàmies:
.
El llibre és un recull de 34 contes que pren el nom del blog d'un bloguer del Baix Camp, Òscar Palazon, també escriptor amb obra publicada. Només hi ha un trapezista, protagonista del darrer conte del recull, però tota l'obra presenta uns personatges -animats o inanimats- que fan equilibris entre el passat i el futur, entre la realitat i la ficció. I és aquest fràgil equilibri el que pot arribar a provocar vertigen.

Com diu el mateix autor allà on va a presentar els seus llibres, els seus són uns personatges sovint perdedors o grisos, que formen part d'històries quotidianes explicades amb aquell punt d'ironia que fa que sentis tendresa pels personatges i que sovint acaben sobtadament o amb un final inesperat.

Què hi ha d'autobiogràfic en aquests relats? Tibau somriu quan li fan aquesta pregunta, perquè no desvelarà el llarg camí de la literalitat a la 'literaturitat', si em permeteu el neologisme.

Però algunes coses s'hi endevinen: anècdotes que apareixen recurrentment, situacions que es repeteixen en diferents contes, com per exemple:

Quan era petit sempre estava al punt de mira dels companys de classe. Portava unes enormes ulleres que el seu nas minúscul suportava amb esforç, com demostraven les marques que duia a cada costat. Sempre treia bones notes a totes les assignatures, excepte educació física, i mai no el volien triar quan havien de fer un partit de futbol al pati.

Curiosament aquell conte, Quan la màscara es torna cara, comença:

-És tibat i orgullós, i quan passa pel costat mira com si et perdonés la vida.

Em sembla recordar que no és l'únic moment en què el verb tibar es fa present... I sabent del gust de l'autor pels jocs de paraules hem de pensar que no hi és gratuïtament.

Tibau té una prosa fresca, de fàcil lectura i que et captiva. Com també apunta ell en les presentacions, li agrada sobretot el relat curt i sembla que tingui un comptador de paraules, que quan passa dels dos fulls, ja li fa cercar el desenvolupament del relat, generalment enginyós i sorprenent.

Tot i això, voldria comentar que un parell de relats m'han semblat molt inversemblants. Potser no n'he sabut trobar l'entrellat, però em grinyola el final d'alguns contes, com per exemple, El vestit (pàg. 80) i Un regal inesperat (Pàg. 82).

Altres relats potser pequen de tenir un final massa explícit, com De paper de plata, on no calia gaire explicacions per comprendre que parlàvem del riu del pessebre. de vegades, un final obert o incert alimenten la imaginació del lector i permet una lectura polièdrica del relat.

I algunes històries ens recorden algun altre conte, són potser massa semblants o deutors d'una mateixa idea original al darrera. per exemple La mosca (Pàg. 63) i D'un malson a un altre (Pàg. 86) o els dos que tenen una estàtua per personatge central, El Barbes (Pàg. 47) i Cor de pedra (Pàg. 51).
Un altre que vull comentar especialment: Buscant. La frase final és lapidària i adequadíssima per tancar el relat: El troba com sempre ajagut al llit, esgotat, exhaust, a punt de posar-se a plorar. No pel que no ha trobat, sinó perquè no recorda què buscava.

La tragèdia de les malalties de la memòria fetes relat. Tractat amb sensibilitat i enginy. L'únic però, per al meu gust és que en un relat d'una pàgina hi surti quatre vegades l'adjectiu ajagut o el verb jeure. Potser és un joc poètic que no he sabut entendre.

I finalment voldria destacar, per enginyosa i sorprenent, la història Massa personatges (Pàg. 112).


Fragments destacats
Perquè pugueu fer un tast de l'estil i la consistència dels relats de Jesús M. Tibau, he seleccionat uns fragments que m'han semblat especialment destacables i aclaridors:

El Manel, assegut a la vora del riu, busca confort en el so de l'aigua, i intenta comprendre-ho. Sa mare se n'ha anat i no tornarà mai més. Vista des dels vuit anys, la paraula mai és massa ampla, i es fa difícil d'abastar-la tota sencera.
[...] El Manel és un home bo, ningú al poble no gosaria dir-ne el contrari, però a vegades li agradaria donar algun cop a la taula, deixar anar el geni de tant en tant, només una mica, com qui obre la porta a un ocell que després de fer un volt petit torna a la gàbia espantat.
[Fragment del conte «Monedes o l'indecís rodar dels anys», Premi Valldoreix 2004]

A vegades, el mateix poble de Cornudella perd el sentit del temps i es queda embadalit en la visió d'aquestes muntanyes, que juguen a abraçar-lo des de fa tants anys. En aquests casos, pot semblar que els segles s'hagin cansat de córrer amunt i avall, i busquin un racó dalt del món on reposar les cames; però aquesta sensacióse'n va de seguida, quan algun dels habitants fa un gest que ens torna a la realitat, com ara el Jordi, que travessa en bicicleta la plaça de la Vila; o el Jaume, que torna en tractor del tros.
[Fragment del conte «Ombres antigues», 1r accèssit del Premi Joan Cid i Mulet 2006]

Fraseologia destacada
La prosa de Tibau és sòbria, però efectiva, com la natura abrupta del Montsant, regada amb comparacions delicioses i poètiques, que fan l'efecte de l'aigua de l'Ebre en aquella zona.

No fa servir pas una prosa complexa ni recargolada. Les estructures són riques però sense complexitat i el vocabulari senzill i pla, amb algun toc ebrenc que denota la influència de la geografia en el seu parlar. Així trobem hòmens, seus i seues, moixons, xarrada, vindre, avindre, tindre, calapàndria, rancorosa, reng o fila.

Destaca el domini que té de la fraseologia popular, amb un reguitzell continuat de frases fetes, dites, refranys o sentències. No les destaco totes que fora inacabable, però sí les més curioses o ben trobades:

[Pàg. 15]amb cara d'un be a l'entrada de l'escorxador.

[Pàg. 28]Totes les roses tenen espines, Manel, però són tan boniques...

[Pàg. 31]
i l'artrosi a les mans li ha fet perdre gran part de la traça que tenia; però on hi ha hagut foc sempre en queden brases, i no se'n pot estar de cosir una mica cada dia.

[Pàg. 34]
El Vicent va traure faves d'olla i s'ho va empassar tot amb tanta gana que va llepar el tupí i tot.

[Pàg 36]
Més val que no s'hi estigui gaire estona, aquí a les eres, i torni capa casa, perquè bufa el vent de mar i encara agafarà una calapàndria.

[Pàg. 42]
Al començament les mirades que travessaven el vidre enriquien la seua vanitat i xalava pensant que a ningú no li quedava tan bé un vestit o una brusa, o que amb ella van trencar el motlle.

[Pàg. 49]
Diuen que una cosa, per a poder-la estimar de veritat, s'ha de conèixer bé.

[Pàg. 50]
Però el pescador no es neguiteja; té en compte que hi ha dies de totes les maneres, que són capriciosos i no s'hi pot enfadar, perquè després d'un dia en ve un altre i... com aquell ramat que segueix al pastor.

[Pàg. 55]
Per exemple, tot i el seu aspecte ferotge, l'Oriol és un tros de pa.

[Pàg. 64]
Diuen que ara surto per la tangent, o que les comparacions són odioses (les frases fetes a què recorrem constantment també).

[Pàg 110]
La famosa frase que un home se'l guanya per l'estómac, devia inventar-la la Montse.

També penso que és un tret ben distintiu de l'autor l'ús que fa de les comparacions, potser els elements més poètics de la seva prosa. Vegem-ne unes quantes:

[Pàg. 15]
necessitava el contacte amb la gent del poble com la flama busca l'aire.

[Pàg. 18]
Es miren l'un a l'altre, a tots costats, amb uns ulls tan oberts que ressalten com fars sobre la negror dels rostres.

[Pàg. 20]
I quan algú fa res fora de l'habitual destaca com qui es mou sense ritme en un ball, o com un personatge en el llibre que no toca.

[Pàg. 27]
L'Àngels li té agafades les mans: les d'ell, grosses i solcades per la pols del camp; les d'ella, petites, blanques i suaus, com de cotó fluix. Tot i això, s'hi sent protegit, com a la vora d'un foc quan bufa el vent.

[Pàg. 28]
Les dues dones se li atansen per fer-li dos petons i ell somriu mentre es posa vermell, com una rosa tendra.

[Pàg. 33]
Però en aquells temps ningú no podia estar tranquil; l'odi campava pels carrers, com un gos furiós sense corretja.

[Pàg. 55]
Un fet del tot inusual i més difícil de trobar que les tres fulles d'un trèvol.

[Pàg. 65]
Ens vam quedar glaçats força estona, com si un cambrer ens omplís de culpa els gots.

[Pàg. 80]
Va travessar imprudentment, sense esperar el verd del semàfor, amb el somriure d'una nena enganxat als llavis.

[Pàg. 82]
Però jo només tenia ulls per al paquet, i no el deixava per res del món, com el nàufrag que havia perdut tota esperança que l'ampolla arribés enlloc i veu a l'horitzó el vaixell de rescat.

[Pàg. 97]
Però aturàvem tota mena de jocs i rialles per arremolinar-nos al seu voltant, com papallones a la vora d'un fanal que s'acaba d'encendre.