Una sortida digna, segons Salvador Macip

Una sortida digna, segons Salvador Macip:
.
A la maleta també hi havia dos llibres de contes. Els qui us passeu per aquí sabeu la meva recent animadversió per aquest gènere. No diré que aquests reculls me l'han curat, segueixo veient-hi els mateixos problemes, però he de confessar que m'ho vaig passar bé llegint-los. Em sembla que el conte català es pot dividir en dos grans grups. En un, els hereus de Pere Calders munten històries amb un to entre irònic i clarament humorístic, amb pràcticament l'obligació de posar en algun lloc (preferiblement al final) un gir inesperat o una mena de punchline agut que justifiqui la història. És una mica el que havia provat jo mateix a Quina gran persona, igual que tants d'altres escriptors catalans de la nostra generació. En Jesús M. Tibau es passeja per aquest terreny amb tota comoditat. A Una sortida digna el trobem tan fresc i directe com és en el seu blog, i això és una qualitat per mi bastant sorprenent. Perquè no és gens fàcil sonar tan proper. No afegeix cap mena d'artifici a la seva prosa, i en canvi ens trobem tics blogaires usats amb tota normalitat. Em va agradar trobar un personatge blanenc, suposo que una picada d'ullet als qui va conèixer quan va estar al meu poble fa un temps. És original la idea de dedicar un cicle de narracions a la mort, sobretot si el que vols és fer històries amables i no tètriques. S'ha de dir que el resultat és un llibre que te l'empasses molt ràpidament.