Postres de músic; Rafel Duran

Comentari sobre Postres de músic, a càrrec de Rafel Duran:
.
Vull parlar-vos avui d’una obra d’un escriptor ebrenc. Ell és nascut a Cornudella de Montsant però tortosí d’adopció per motius d’amor. Cal remarcar que Postres de músic fou guanyadora el 2005 del premi Marian Vayreda de la ciutat d’Olot, un dels més ben dotats en narrativa en llengua catalana. Postres de músic, de Jesús M. Tibau, és un recull de quaranta-nou contes. Històries curtes que s’assemblen i molt al títol de l’obra. A través de les seves pàgines el lector descobreix petits tresors literaris que gaudeix com quan prens unes postres d’aquesta mena. Així doncs, et trobes amb el gust dolç d’una pansa feta conte, el plaer d’una avellana deliciosa convertida en línies tendres o el sabor d’una ametlla torrada en excés i que ens deixa un regust amarg a causa del que li succeeix al protagonista d’una de les narracions.
L’estil d’en Tibau queda marcat a cada pàgina, ja que ell és capaç d’explicar-nos algunes d’aquestes històries des de perspectives a les que potser no hi estem massa acostumats, punts de visió diferents que són una clara mostra de la imaginació de l’autor i que aconsegueixen donar quelcom diferent a aquesta obra... per citar-ne alguns exemples hi ha protagonistes tan diversos com un gos, una lletra E que s’adona que ficant-se al mig d’una poma aconsegueix crear un poema preciós, un llibre que ens apropen els sentiments que pot tenir amagats a l’interior o fins i tot la imatge d’una verge que va desaparèixer fa un bon grapat d’anys a la població natal de l’autor.
És d’aquesta forma com en Jesús M. Tibau ens enganxa a seguir llegint les pàgines que formen aquest recull, amb petites sorpreses, amb històries carregades de tendresa, d’humor, d’ironia vestida de gala o amb altres que es converteixen en petites dèries dutes al paper... històries curtes que no ocupen més de mitja pàgina o d’altres que s’allarguen tres o quatre fulls enllà, però això sí, totes elles breus, cosa que ens permet llegir i rellegir aquest llibre a estones o devorar-lo de fit a fit... què per cert... no és així també com es mengen les postres de músic? Picant una mica ara i un altre xic després gaudint de tots els sabors o amb la golosia que no ens deixa aturar fins que el plat ja és buit?
Vull afegir també que el llibre té una perla amagada igual que hi ha ostres que en guarden una al seu interior. Al final del llibre hi ha un epíleg amb possibles finals als contes que hem trobat al llarg de les pàgines de Postres de músic, dic possibles finals perquè a en Jesús li agrada deixar les seves històries obertes per a què el lector deixi volar la seva imaginació i participi de forma directa amb l’obra que ell ha creat. L’autor no ho deixa tot lligat, ni tot pastat, sinó que permet la interacció entre el llibre i el lector, deixant palès que en Jesús M. Tibau és una veu consolidada dintre de la narrativa contemporània en llengua catalana.