Carme Meix comenta I un cop de vent els despentina

Carme Meix comenta I un cop de vent els despentina al seu blog. En transcric el comentari:
.
Entre anada i tornada de l'Escala, llegeixo I UN COP DE VENT ELS DESPENTINA, de Jesús M. Tibau, un títol molt suggeridor per a uns contes que recullen fets quotidians, personatges anònims, històries corrents, sempre amb un punt de tendresa, de poesia. Al recull de contes que jo havia llegit d'aquest autor, la base de partida era la busca i captura de la sorpresa final, que arrodonia el relat, però que de vegades, pel desig de sorprendre, quedava tot un pèl forçat, com si tot girés a l'entorn d'aquest final. En "I un cop de vent els despentina", l'autor ha superat aquest escull. Ara s'adona que no cal buscar el factor sorpresa a qualsevol preu, que només cal presentar la història tal com la sent, o com creu que la viuen els seus personatges. Això fa que tot el conjunt hagi guanyat intensitat i maduresa.
D'altra banda, en Jesús Tibau mima la frase, la poleix i ens la presenta neta i enlluernadora. Us n'ofereixo un tast, però podria ser qualsevol altre:
“Pocs cops s'ha sentit tan immers en la natura: la platja del Trabucador, deserta al seu darrere, silenciosa, subratllant el cel; davant el sol amagant-se rere la serra del Montsià, mentre omple d'espurnes rialleres la pell del mar, i ell, submergit en l'aigua amiga del port dels Alfacs, amb el cos nu de tota mena de passat”
Per molt anys i per molts contes, Jesús!

I un cop de vent els despentina, a Càndid a l'escala

Gràcies a Càndid a l'escala pel comentari de I un cop de vent els despentina, al seu blog:

Cada historia té un fil obvi. Però de vegades el fil es torça i es torna en contra de la seva pròpia història. Altres el fil és tan evident que la sorpresa està en la pròpia obvietat.

M’ha semblat que en Jesús cuina aquesta sorpresa inesperada, o la seva contrària, la sorprenent antisorpresa, com un ingredient inexcusable de les seves històries. M’ha semblat.

També m’ha semblat que ell es posa dins de la història i diu als personatges, ei, vosaltres feu i jo com si no hi fos, però hi és, i encara que sí que els deixa fer, de tant en tant en defenestra un o aparta els altres que fan nosa al que ell s’estava mirant. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un artesà disciplinat, dels que periòdicament es posen a la feina, perquè vol, és clar, però perquè és important posar-se a la feina, perquè mai no saps, que si et vingués la història que ha de trasbalsar la història de la humanitat, no et pot agafar fent la migdiada. M’ha semblat.

També m’ha semblat que és un home enamorat. Del poble on va nàixer i de la seva gent. Del poble on viu i de la seva gent. Dels pobles que no coneix i de la seva gent. I, com tots els enamorats lletraferits, escriure és un acte d’amor. De vegades amb orgasme i tot. M’ha semblat.

I com a lletraferit que sóc, alguns contes m’han provocat sana enveja; d’altres enveja totalment insana, l’autèntica; i altres m’han deixat indiferent, és cert, potser perquè m’he quedat enrampat amb un fil que no és el que a ell li interessava seguir, i és que com a autor, ell en tenia tot el dret, i com a lector, jo també.

Ei, Jesús, ja veus que a la fi he complert la paraula. I sort que te la vaig donar, la paraula, perquè m’ha costat de trobar el llibre. Podria aventurar-me a proclamar que sembla que a les comarques nord-orientals sigui difícil que arribin les edicions de Cossetània. Vaja, m’ha semblat.

En tot cas, sàpigues que espero el següent. No sé si encarregar-lo abans que surti.

Ploure

Montserrat Encabo comenta al facebook el conte Ploure, inclòs a I un cop de vent els despentina:

M'ha agradat moltíssim. És genial com dónes vida i sentiments a coses inanimades però tan quotidianes. Com ara la roba estesa que no s'enfada... I els llençols que senten pessigolles. Fantàstic! És com si a més d'estar-ho vient en una pantalla, m'hi estés capbussant, olorant, escoltant.

I el paral·lelisme entre el tipus de pluja suau i la sensació de felicitat, i després la pluja a bóts i a barrals i el desencís i les desil·lusions...

I un cop de vent els despentina; Anna Rossell

Comentari sobre I un cop de vent els despentina, a càrrec d'Anna Rossell.
.
Contràriament al que pot semblar, la narrativa breu demana de qui la practica un profund coneixement del gènere i de l’art de l’escriptura. Precisament per la seva concisió cal un domini magistral dels ingredients, una tria acurada i precisa del lèxic, una intel•ligent construcció de la trama, una exacta col•locació del clímax, enginy per construir-ne l’ arquitectura. En Jesús Maria Tibau (Cornudella de Montsant, 1964) dóna prova amb escreix de ser un mestre del relat. Aquesta és l’opinió que em mereix la lectura del tast que he pogut fer del recull que acaba de publicar amb el títol I un cop de vent els despentina amb els contes Venjança, Badar, Ploure i Poder.
Tot fent ús predominant de la tècnica del monòleg interior, Tibau deixa parlar els seus protagonistes i ens transporta en l’espai i en el temps donant-nos subtilment les pistes a través de noms de carrers (Ploure) o de cases pairals (Venjança) o bé de cançons de moda i posant en boca del personatge un català per al lector lleugerament desfasat, que ubica cronològicament la narració (Venjança). Estalviant al màxim qualsevol recurs superflu, l’autor recrea magistralment l’atmosfera social d’un poble i les tensions entre les classes deixant aflorar els pensaments d’una minyona (Venjança), permet al personatge revisar tota la seva vida a partir d’un fet aparentment banal (Badar), condueix el protagonista pels moments clau de la seva existència a partir de l’associació d’idees que li provoca la pluja (Ploure) o fa amb pinzellades segures un retrat psicològic d’un dictador militar des del seu exili caribeny (Poder). Especialment reeixits són els clímax –originals i sorprenents-, que Tibau sap col•locar en el moment oportú donant un gir sobtat a les seves històries. Jesús Maria Tibau, a qui interessa el pas del temps, sap encabir en un moment tot una vida.

I un cop de vent els despentina, segons Josep Maria Sansalvador

I un cop de vent els despentina, segons Josep Maria Sansalvador:
.
A les terres de l’Ebre hi sol bufar fort, el vent, i no és gens estrany que la gent d’aquelles terres vagi despentinada. Amb la mateixa contundència del vent que baixa dels Ports, Jesús Tibau ha publicat el seu cinquè recull de relats I un cop de vent els despentina, un títol a fe singular que va ser escollit per votació popular entre els seguidors del blog de l’escriptor tortosí, habitual d’aquestes entrades.
Jesús Tibau, amb qui m’uneix una amistat forjada a base de centenars de setmanes de participació als seus jocs literaris, de seguiment del seus escrits electrònics, de lectura de les seves narracions i poemes i també de coneixement personal, m’ha obsequiat amb un exemplar de la seva obra, dedicat amb la indicació “Destijo que t’agradin aquestes petites històries on el vent de la vida sacseja els personatges però no els fa caure”. Efectivament, els personatges que apareixen a la trentena llarga d’històries incloses en el recull són víctimes, sovint, de cops de vent, de circumstàncies que els provoquen un cert trontoll d’intensitat diversa, i que els causarà, segons el cas, un punt i apart o un punt i seguit a l’existència.

A diferència d’altres compilacions anteriors, en aquesta s’ha aprecia una tendència cap a la llesca de vida, al passatge més o menys transcendent obtingut de l’observació d’una situació real, que vista amb altres ulls podria semblar banal. De la mirada de Tibau en resulta una interpretació i el desenvolupament d’una història. Tot plegat té l’aparença de vivència verídica, d’instantània obtinguda al carrer, al tren, en una pizzeria, en un avió, a la sala d’estar d’una casa particular. Els personatges són volgudament propers i de carn i ossos i el seu comportament és humà, com no podria ser de cap altra manera. Si en reculls anteriors tirava pel conte strictu senso, imaginari, literari, a I un cop de vent els despentina s’hi aprecia un treball intens de la sensibilitat i de la descripció de les emocions. Són més relats que contes, afirmació aquesta molt difícil de definir però que estic segur que m’entrendreu a la perfecció.

Hi ha la picada d’ullet a Calders, que em consta que és una referència constant per a Tibau, hi ha el relat d’alguna vivència amb rerefons històric, tal com és habitual en l’autor. Hi ha una selecció –absolutament deliciosa- de microrelats que tanca el volum. Hi ha un relat que es titula D’una trista figura, on a banda d’aparèixer-hi uns volums que també tinc a casa, hi són presents tics que tothom que està tocat per la lletraferidura o que mira la vida en forma de bloc sabrà reconèixer. Esplèndid i entranyable.

La prosa, la tècnica narrativa de Jesús Tibau evoluciona, es perfecciona cap al virtuosisme. Un autor prolífic i hiperactiu com ell és capaç de sorprendre’ns a cada nova creació. Els lectors fidels li estem agraïts. L’enhorabona.

El vertigen del trapezista, segons Adbega

El vertigen del trapezista, segons Adbega:
.
Aquest llibre, darrere un títol tan "trepidant", amaga 34 contes de tota mena, que són molt ràpids de llegir i que sempre et porten a una magnifica reflexió. El que més destacaria és el realisme que desprenen, ja que totes les històries que hi podeu llegir s'apropen molt a la realitat de la gent d'apeu i això, probablement és el que més m'ha agradat. A més, jo que sóc de Mont-roig del Camp, un poble proper a Cornudella del Montsant i que he passejat per la Serra del Montsant en diferents ocasions, pràcticament podia imaginar-me al mig de totes les històries, imaginava els carrers, els personatges, etc. I quan un llibre et fa sentir "com a casa" sempre és d'agrair.

Així doncs, us recomano que el compreu i el llegiu quan en tingueu ocasió, i per posar-vos la mel a la boca, us penjo un vídeo on podreu llegir l'últim fragment del llibre.

I un cop de vent els despentina; Antaviana

Comentari al blog Antaviana:

Darrerament, per causes innombrables només tenia temps per fullejar com aquell qui diu els blocs que sovint llegeixo, i alguns de nous que he anat descobrint. Aquests dies però he reprès la lectura del llibre en paper, i ho estic fent de la mà del llibre d'un conegut blocaire: I un cop de vent els despentina de Jesús M. Tibau, i el cert és que m'ha fet recordar la màgia de comprar un llibre amb una portada i un títol engrescadors. També un cop l'he començat a fullejar he sentit l'oloreta de les pàgines i de les paraules que m'estan dient a crits: Llegeix-nos, llegeix-nos. M'assec al sofà, i darrere tinc la vista de l'Ajuntament de Santa Coloma, i també puc entreveure la Sagrada Família, la torre Agbar, i molts indrets de la ciutat comtal, que m'acompanyen durant el moment líric i impertorbable de la lectura.
Paradoxalment, se senten veus dels veïns, i de l'home del bar que ha tornat de vacances, però aquí al sofà i abocada a les històries del llibre la fressa i el temps s'aturen i esdevenen part d'un altre món. Així és com he reprès la lectura del llibre en paper, i és aconsellable perquè per moltes eines noves tecnològiques que hi hagin, la màgia i el romanticisme d'un llibre amb la seva coberta poèticament ben feta sempre tindrà un espai per procurar-nos uns instants de gaudi i d'evasió sense destorb.

I un cop de vent els despentina; MBosch

Comentari sobre alguns contes del llibre al blog La veritat dins la ficció:

Ploure: Ens parla de les sensacions de tranquil·litat, pau i felicitat que provoca una pluja fina entre conductors, enamorats o roba estesa. La situació canvia quan la pluja amable dóna pas a la tempesta. Ara són caos, inundacions i discussions el que abunda a la ciutat. Es tracta d'un relat molt simple que aconsegueix transmetre sensacions gràcies a imatges quotidianes i a personificacions d'elements com els núvols, els rius o els llamps i trons. Un conte molt gràfic i senzill que, amb dues parts molt contrastades, mostra com pot arribar a ser de diferent una pluja.

Poder: Un general exiliat no sap acceptar la decisió popular. Enyora el poder i confia amb que el poble l'enyori a ell. Des d'un refugi al Carib escoltem les seves reflexions. El conte té una mica de crítica política però sobretot es centra en el patetisme de no saber acceptar la realitat.

Venjança: La Isabel està farta de la seva feina a Can Borràs i és per això que s'acaba "venjant". La diferència de classes i els pensaments de la protagonista són el millor del relat. A més, l'escena final del conte és molt il·lustrativa i resumeix a la perfecció l'estil de l'autor.En general, m'ha agradat molt llegir tres contes de I un cop de vent els despentina. Jesús M. Tibau no ens explica grans històries ni ens presenta grans personatges. Simplement retrata escenes quotidianes mitjançant recursos més propers a la poesia que a la prosa i on sentiments i sensacions són els veritables protagonistes.

I un cop de vent els despentina; A encesa de llum

Comentari sobre I un cop de vent els despentina al blog de Pilar, A encesa de llum:
.
"El vent despentina, indomable, amb presses, intrigant, marcant adreces zigzaguejants en els cabells, convertint-los en una torxa viva i real. Els seus dits sense empremta juguen a fet i amagar amb els flocs alliberats, en un món quotidià i espurnejant, ple de misteris, pel qual deambulen personatges fràgils, compassius, poderosos, amorosos, raonables, tristos, tendres ... S’assembla a la superfície ondulada d'un mar, que escombra la sorra en trencar les ones i es retira completament amansit, abans de canviar la forma de la zona envaïda.
Em vaig sorprendre observant com bufava núvols de pols i permetia que la imaginació es posés en la improvisada talaia que permetia albirar, de manera privilegiada, siluetes i paratges coneguts, plens de nombrosos racons per descobrir."

I un cop de vent els despentina, segons Xulio Ricardo Trigo

I un cop de vent els despentina, a la revista Serra d'Or de juny de 2011, gràcies a Xulio Ricardo Trigo:
.

Els grans contistes, com els grans poetes, s’aboquen cada dia a un desafiament que va més enllà de les capacitats de l’ésser humà corrent. L’escriptor que s’enfronta a una novel·la té el deure d’expandir l’anècdota, la idea que en algun moment li va ocupar l’enteniment i es va apoderar, de vegades durant molt de temps, de la seva vida creativa. Els poetes i els contistes es posen com a objectiu condensar-la, aconseguir aquella petita perla que, malgrat l’estretor de l’espai que farà servir, ens dispara la imaginació en totes les direccions possibles.
Ja fa massa temps, un amic escriptor em va explicar que escrivia contes perquè la seva existència en aquell moment estava tan plena de coses que li era del tot impossible dedicar-se a la novel·la. La meva joventut d’aleshores em va relacionar el gènere del conte amb la manca de temps, és a dir, amb la facilitat. Estava ben equivocat, perquè aquell escriptor, bastant més gran que jo, parlava d’una altra cosa, de la impossibilitat de portar amunt i avall la immensitat d’una novel·la, de dedicar-hi la vida física i mental. Però, per aquesta característica de la brevetat, perquè ens permet portar-lo tothora dins el nostre imaginari i anar-ne corregint, fins i tot mentalment, les arestes, el conte era inferior? Ara sé que no.
El conte, doncs, i molt més com ens el presenta Jesús M. Tibau, no té a veure amb la narració curta, amb el relat, sinó amb aquest esclat del llenguatge que ens dispara tota la sensibilitat necessària per a gaudir de l’enorme font de sentits que acaba contenint el llenguatge. La novel·la neix per tal de créixer en l’espai i en el temps; el conte ho fa per créixer en l’exigència del llenguatge. Tots els contes de I un cop de vent els despentina tenen a veure amb aquesta idea. Destil·len saviesa a l’hora d’anar a la recerca de significats, ens retraten la vida amb un punt de poesia i amb la mirada atenta als detalls, però també ens diuen que un retall de vida es pot expandir dins la nostra imaginació amb la força de les ones concèntriques.
Essent així, només podem admirar l’art de la brevetat, una art que ens ha portat a gaudir amb escriptors de la talla d’Augusto Monterroso o Ana Maria Shua, una art que sovint es proposa, ens proposa, acostar-nos a l'essència perquè després el nostre imaginari comenci a crear, a trobar-hi sentits, a obrir històries tancades, a respirar els mots com si fossin un últim alè necessari per a la vida.
Llegiu I un cop de vent els despentina, jugueu amb tots els significats que conté, però amb compte de fer-ho a poc a poc, deixant-vos anar cap als somnis.

I un cop de vent els despentina, segons Josepa Ribera

I un cop de vent els despentina, segons Josepa Ribera:

.

El llibre de Jesús M. Tibau, I un cop de vent els despentina, està ple d'històries que m'han resultat molt familiars. Familiars perquè m'han permès reviure mitjançat les seues paraules situacions quotidianes , ja sigui pels entorns que descriu i comparteixo, com pels temes tractats.En general m'han agradat tots els relats, però en especial "Del cel a la terra", ja que m'ha fet reflexionar sobre allò que som, i sobre el que ens agradaria ser, la realitat i el desig.El llenguatge senzill però ric fa que la seua lectura sigui àgil i fàcil.Les històries narrades per l'autor m'han permès endinsar-me en el llibre de manera que la lectura ha estat un plaer. El últims relats no per breus resulten menys intensos. És un llibre que enganxa, amb unes històries quotidianes però intenses, carregades de sentiment .Un llibre per a recomar a les persones a qui els agrada llegir relats curts plens de sensibilitat.

I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Dinares

I un cop de vent els despentina, segons Lourdes Dinares:
.
I un cop de vent es despentina és un recull de contes curts, tan curts que quasi semblen redaccions d’escola. Els temes que tracta són ben diversos, però en la majoria d’ells es reflecteixen situacions senzilles i quotidianes, que simplement narren el dia a dia dels protagonistes, amb els quals moltes vegades t’hi pots sentir identificat. Els contes estan narrats amb un estil planer, alguns amb finals imprevistos, però que en la majoria desprenen tendresa i provoquen un somriure del lector. El seu estil és molt detallista, i gaudeix amb la bellesa dels detalls. Els contes, a vegades, són dolços però sense arribar a ésser embafadors. Podríem dir que tenim a les mans un llibre de poesia narrada, on les paraules prenen el poder i ens porten allà on volen. Matisos com “pluja tova”, ”carícia tendra”, “estiu petit”, fan empassar la història coll avall sense cap esforç, gaudint de les paraules. L’autor aprofita qualsevol oportunitat per fer un petit homenatge al seu poble natal i a les terres on ha viscut.

I un cop de vent els despentina, segons Juana Trujillo

I un cop de vent els despentina, segons Juana Trujillo:
.
Quizás yo me equivoque. Quizás el autor del libro I un cop de vent els despentina nunca se haya colado en mi cabeza y no me haya robado sensaciones, pensamientos y alguna que otra vivencia. Quizás el hecho de que Jesús M. Tibau, a pesar no conocerme, haya escrito un libro describiendo muchos de mis pensamientos y sensaciones, solo sea fruto de: la casualidad; la coincidencia de edad; de habernos criado en un pueblo parecido de la misma zona; de haber crecido viendo los mismos dibujos animados y el mismo verano azul; o tal vez por haber estudiando dentro del mismo plan educativo.
El caso es que me he podido reconocer, algunas veces de forma abstracta, en muchísimos de los relatos cortos que componen este libro. Solo voy a nombrar tres de ellos, pero solamente por no hacer este texto demasiado largo, el primer relato que sentí cercano fue Olors donde se explica como un simple olor es capaz de remover recuerdos e incluso la vida pasada y futura. El siguiente fue en Del Cel a Terra cuando te das cuenta que un par de simples mentiras pueden hacer más agradable un largo viaje y el tercero Massa pes per a unes espatlles, donde vi lo fácilmente que uno acaba otorgándose responsabilidades que no le corresponden.
No sé si el autor puede decir que este sea un libro auto-biográfico (aunque estoy convencida que lo es en gran medida), pero estoy segura que es un libro auto-sensacional (valga la palabreja).
Para acabar me gustaría transcribir íntegramente el relato con que me siento más identificada, porqué lo práctico casi diariamente, se titula El sentit de la vida
Mentre mira el vol desesperat de dues papallones al voltant d’una bombeta, reflexiona sobre el sentit de la vida; tres segons abans d’apagar el llum.

I un cop de vent els despentina, segons Maribel Gutiérrez

I un cop de vent els despentina, segons Maribel Gutiérrez:
.
El llibre d'en Jesús M. Tibau és un pot de petites píndoles per a prendre cada dia, amb calma, i gaudir de la lectura. Un llibre de relats breus, ideals per a deixar volar la imaginació, si cal. O per a reflexionar, si és necessari. O simplement, per a passar una estona agradable mentre "mirem" la vida dels altres, els seus sentiments, els seus pensaments... D'una senzillesa i sensibilitat que s'agraeix en aquests temps, és un llibre molt recomanable. Una gran oportunitat de deixar que el vent ens despentini. Els llibres de relats no acostumen a ser entre les meves lectures habituals, però amb aquest d'en Jesús M. Tibau, de ben segur que a partir d'ara hi haurà alguns títols més a la meva biblioteca.

I un cop de vent els despentina, segons Leonor Caselles

I un cop de vent els despentina, segons Leonor Caselles:
.
Ha estat un plaer endinsar-me en l’univers de Jesús M. Tibau, en els seus relats tendres, intimistes, tristos... però amb una tristesa dolça i carregada de nostàlgia. Personalment no coneixia els seus treballs i la veritat és que ja l’he començat a recomanar. Crec que és una obra adequada per a tothom, inclús per a aquells a qui no els agrada massa llegir. L’autor ens explica històries de tot tipus: des de relats de caire intimista amb final humorístic (Rectificar és de savis), fins a explicar-nos com en poden ser d’addictives les noves tecnologies (Massa pes per unes espatlles). I així, un relat darrera l’altre, l’autor ens transporta a racons de la seva infantesa, a vivències que tan poden ser pròpies com de qualsevol de nosaltres. També sorprèn, i personalment molt, l’extrema brevetat dels 8 relats finals. En resum, I un cop de vent els despentina és una obra que ja he començat a recomanar.