El nostre pitjor enemic, segons espilldaurat

Alegries que et dóna passejar per instagram i trobar-te un comentari d'espilldaurat sobre El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), i comprovar que els teus llibres encara respiren i fan respirar.

El nostre pitjor enemic, segons Sergi Bassa

El llibreter Sergi Bassa, de Móra d'Ebre, recomana i comenta El nostre pitjor enemic a la revista digital Núvol.
Transcric el seu comentari:
.
La prosa de Jesús M. Tibau a El nostre pitjor enemic (Cossetània) és un treball d’orfebreria, un treball de punta al coixí. Com diu Sílvia Veà Vila, “has d’aturar-t’hi a assaborir totes les paraules, les expressions, la construcció de les frases, perquè si t’hi atures, gaudeixes de la filigrana, del regust persistent que et deixa al cervell…” A El nostre pitjor enemic, hi trobarem la història d’un antiheroi, però el tema no és el perdedor, ni el dictador, ni la illa… el tema és: qui marca el teu destí ets tu mateix i ningú més que tu mateix; i si no ets conscient d’això o t’ho amagues perquè no t’agrada, o perquè és més còmode no dirigir la pròpia vida i donar les culpes de les coses al món o als altres o a la mala sort, o perquè et fa por tenir tant poder a les mans… allà tu. En rebràs les conseqüències. El nostre pitjor enemic ha guanyat el XXXIII Premi de Narrativa Ribera d’Ebre.

El nostre pitjor enemic, segons Òscar Ramírez Dolcet

El periodista i escriptor Òscar Ramírez Dolcet comenta la meva novel·la El nostre pitjor enemic al seu facebook. En aquest enllaç, altres comentaris sobre el llibre.
Us transcric el text:
.

Bell i nostàlgic final d’un llibre que m’ha sorprès molt i que m’ha tingut pres i captiu des del principi (ahir al vespre) fins el final (aquest matí). Armar històries per convertir-les en novel·les no és gens fàcil, vestir-les subtilment i amb suficiència ja és tasca de mestre. I el Jesús M Tibau ha aconseguit tot això i més.
Dels molts fragments que m’han semblat poderosament exquisits, trio aquest que comparteixo:
.

. “Tothom aprèn amb els anys que el fet d’arribar no comporta, forçosament, una victòria, sinó que sovint esdevé l’inici d’una pèrdua. En tot cas, siguin quines siguin les motivacions d’assolir el destí, sempre es crea una mena d’incertesa quan és tan proper.
El vaixell avança a poc a poc enmig del silenci, gairebé de puntetes, amb cura de no trencar quelcom d’irreparable, com si el mar fos de vidre vell.” 
.

. NOTA: La barca a la foto és cortesia de la casa i molt important. Quan llegiu el llibre ja entendreu el perquè.

El nostre pitjor enemic, segons Carme Andrade

En aquest enllaç podeu llegir el comentari de Carme Andrade sobre El nostre pitjor enemic que us transcric:
.

XXXIII Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, El nostre pitjor enemic de Jesús Tibau és una narració curta que se'ns presenta de forma poc convencional des de les primeres pàgines. 

Està estructurada en vint capítols, dinou dels quals corresponen a una data en concret i un altre capítol que es correspondria a quaranta anys abans de les dates anteriors.

En primer lloc sorprèn la conjunció espai temps. Un espai fictici en un temps força indefinit. Aquesta inconcreció del context on es desenvolupa l'acció es manté  al llarg de tots els capítols. Un temps no lineal, on les escenes del passat donen sentit al present en un continu moviment de l'ara a l'abans i viceversa. L'espai, una illa hiperbolitzada en les seves característiques d'illa morta, de paisatge aspre i assedegat, un espai natural sotmès al sol, al vent, a les tempestes violentes on sembla que no pugui sobreviure cap criatura. Una illa semblant a un home abandonat a la seva sort, una illa fòssil. En aquest paratge allunyat de tot hi arriben uns personatges, tots ells militars, per tal d'acomplir una missió. 

El Comandant sobre el qual pivota la narració és un personatge complex i contradictori. Militar per tradició familiar però que no posseeix cap de les qualitats que se suposa que hauria de tenir un militar. Mancat d'autoritat, de caràcter feble, acomplexat a causa del seu físic i d'un passat mancat d'afecte. És l'antítesi de la figura d'un militar. Els altres personatges masculins que l'acompanyen, tots ells militars, també es troben molt lluny de l'arquetip dels típics homes de les casernes.
La missió a la qual van destinats els soldats i els seus caps queda una mica eclipsada per situacions que ens fan pensar en un d'aquells films antics del gènere de ciència ficció on formigues gegants o ocells prehistòrics ataquen persones indefenses. Aquí, les papallones gegants o els crancs mossegadors apareixen sense gaire explicacions com una amenaça més que assola la vida dels soldats.
A aquestes amenaces físiques, cal afegir la presència de la despòtica Comandanta, la dona del Comandant, una dona poderosa que amb el seu caràcter desdenyós i ambiciós afegeix tristor i vergonya al desafortunat marit. La mare del Comandant és l'altra figura femenina que sovint apareix de forma fantasmàgorica  - de fet fa anys que és morta-, cosa que hi afegeix un aire de narració enigmàtica.

Misteris no resolts, ombres que viuen en subterranis i personatges estranys dels quals en sabem ben poca cosa, com és el cas del  Mariscal, la màxima autoritat del destacament, antic dictador, sembla ser, confinat a les seves habitacions i del qual aventurem que deu ser part de l'objectiu de la missió. 

Entremig d'aquesta barreja, de tant en tant apareixen fragments descriptius de prosa poètica, cosa que afegeix encara més hetereogeneïtat al conjunt de la narració.

Per altra banda, la inclusió d'elements provinents de la mitologia clàssica com el Minotaure, la deessa Fortuna i el Laberint sorgeixen en un intent probable de dotar de profunditat i d'un cert simbolisme el relat.

En resum, una narració poc convencional, pel que té d'heterogènia, cuinada amb elements força sorprenents.
Un relat que es tanca de forma una mica sobtada,- de fet esperàvem més esdeveniments-, tot i proclamant que el pitjor enemic som nosaltres mateixos,

©Carme Andrade